Malgrat tenir un teixit de pimes comparable al d’altres economies europees, Catalunya té menys grans empreses –de més de 250 treballadors– en aquest sector. En tenim més que Noruega, una quantitat semblant a la de Dinamarca i Finlàndia, però moltes menys que economies equiparables, com ara Bèlgica o Àustria. A més, després d’Itàlia, Catalunya és on el pes dels treballadors de les grans empreses manufactureres és més baix, concretament del 32%, enfront de molts països on representa més del 50%. Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe que la Pimec ha presentat aquest matí, “Dimensió de la pime industrial manufacturera catalana 2001-2019“.

És un informe rigorós i necessari per a saber quin és el teixit en què ens movem a Catalunya. Però la derivada d’això que acabem de dir és que les nostres microempreses i les petites han de créixer per passar a mitjanes, i les mitjanes, per passar més endavant a grans. I com fer el camí? Segons l’informe, algunes de les propostes –que ja es van fer al juliol– es referien a l’acció de les administracions, un entorn legal que afavorís el creixement, estudis sobre el potencial d’augmentar la dimensió, línies de suport financer a l’augment de dimensió, borsa d’empreses en venda i en fusió…

Però hi ha més. “També hi ha un vector de creixement que pertany exclusivament a l’empresariat: l’actitud favorable a créixer, l’obertura a comprar empreses i a fusionar-se, i la disposició favorable a compartir la propietat –els èxits i els fracassos– i a acceptar el seguiment i control de nous socis industrials o financers a l’interior de l’empresa augmentada”, em comenta Modest Guinjoan, director de l’Observatori de la Pimec i autor de l’estudi. Aquest punt és clau i, evidentment, és molt més fàcil de dir que de fer, atès que toca aspectes psicològics molt arrelats en els petits empresaris catalans. “Que això sigui només meu, encara que sigui petit”, continuen pensant molts.

Analitzant l’evolució de la dimensió mitjana de la pime, en termes de treballadors per empresa, durant el període 1999-2019, l’informe indica que puja lleugerament, per bé que no es pot parlar d’un procés general. Així, la microempresa baixa i la petita i la mitjana pugen, i això va en la bona línia, però l’augment és tendencialment baix, i segurament insuficient, per tot allò que exigeix l’entorn competitiu internacional. De totes maneres, s’indica que Catalunya presenta un perfil força semblant al dels països europeus: al voltant del 20% les microempreses, el 30%-40% les petites i el 40%-50% les mitjanes. Per entendre’ns, es considera microempresa fins a nou treballadors; petita, fins a 50, i mitjana, fins a 250. “Cal dir que el teixit industrial català no desentona del d’alguns països europeus i el fa plenament equiparable”, diu Guinjoan.

La part més interessant de l’estudi, per a mi, és la que aplica a l’anàlisi les noves variables de quantificació de la dimensió empresarial, centrades en les empreses que presenten els seus estats comptables al Registre Mercantil. “S’han posat en relleu algunes dades que ja esperàvem i unes altres que són completament noves”, diu Guinjoan. Així, per exemple, baixa el nombre d’empreses manufactureres en aquest període. També baixa el nombre de treballadors al sector, entre més coses, gràcies als augments de productivitat i a la irrupció amb força dels serveis a les empreses, és a dir, l’externalització de funcions.

He de dir que m’han sorprès molt els resultats que surten de l’anàlisi de la dimensió, a través del valor afegit (VAB) generat per cada pime. L’informe deixa clar que les vendes i el VAB per empresa han crescut en termes nominals, però no pas en termes reals, i si bé és cert que després de la crisi es recuperen els valors, a la pràctica encara no s’ha arribat als nivells de principi de segle. Per tant, la pime manufacturera catalana és tan petita com ho era fa vint anys. Sense dubte, em sembla la conclusió més rellevant de l’informe i que fa més necessari posar fil a l’agulla en això que comentava abans sobre la urgència de créixer.

El tercer punt en què basa l’anàlisi de la dimensió és en el valor de l’immobilitzat material i immaterial mitjà per empresa. I resulta que creix molt i sostingudament, en termes tant nominals com reals, en tot el període. Passa igual amb la variable de dimensió que l’informe fa servir, basada en el patrimoni net mitjà per empresa: creix molt nominalment i també en termes constants. Segons Guinjoan, “aquest és un punt molt important, perquè entre més coses reflecteix que l’empresari creu en el seu projecte”.

En uns informes de l’any passat ja es posava en evidència que les pimes industrials, com més grans, més rendibles eren. “La correlació que hi ha entre les dues variables continua essent molt gran. Així mateix, és una constant en els estudis de l’Observatori que com més grans són les pimes, més gran és la seva productivitat per treballador i, també, que són més exportadores i innovadores. Totes aquestes consideracions van en la línia de la tesi que sostenim, que cal augmentar la dimensió”, conclou Guinjoan.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.