Un manifest signat fa poc pel Grup Koiné ha tornat a obrir el debat de l’oficialitat de les llengües d’una hipotètica república catalana. Encara que originalment era defensor de la cooficialitat del castellà i del català trobo que hi ha possiblement millors solucions per a superar el blocatge que la paraula fetitxe ‘oficial’ pot causar. El debat pot ser més constructiu quan hi afegim tridimensionalitat i compartim quina mena de país volem en un futur en comptes de barallar-nos per una solució institucional o una altra.

Deixo aquí aquestes reflexions sobre les llengües de la república catalana:

1. Reconeixement de les llengües, una mica més enllà d’un estatut jurídic
Catalunya és un país en què hi ha molts idiomes, dos dels quals són preponderants en gairebé tot el territori; el reconeixement de tots dos no hauria de definir-se amb termes de ‘oficial’ o ‘no oficial’ o per l’estatus jurídic. L’oficialitat és un terme jurídic que té diverses interpretacions. En alguns països acostuma a indicar unes obligacions de les institucions respecte dels seus parlants, però en unes altres constitucions aquest reconeixement ha estat després buidat de contingut i els idiomes oficials han acabat essent minoritzats perquè no han obtingut ni reconeixement ni utilitat social real. Descriure la situació de les dues llengües més fortes que hi ha a Catalunya (a més de l’aranès) ha de fer-se més en termes d’identificació lingüística i en termes de reconeixement sociològic, i no deixar-ho en termes purament jurídics.

Centrar-nos únicament en el reconeixement legal de les llengües és reduccionista. Els estatuts legals d’una llengua únicament indiquen intencionalitats del legislador i no pas la situació ni el reconeixement social de cada idioma. En aquest cas hi ha una aproximació millor a la definició, que fa Lluís Cabrera: una llengua pròpia (el català), que té a Catalunya l’origen i un dels pocs llocs on desenvolupar-se, i una llengua adoptada (el castellà), llengua materna de pràcticament la meitat dels catalans. Un cas equivalent seria el de l’Aran, on la llengua pròpia seria l’aranès i les adoptades serien el català i el castellà, i possiblement el francès.

2. La necessitat de l’asimetria institucional
Catalunya viu una situació anòmala de bilingüisme social, gràcies a l’esforç tenaç dels parlants per salvar el català, alhora que el castellà ha anat produint un procés de substitució lingüística que només s’ha frenat aquestes últimes dècades.

El català ha augmentat en nombre de parlants des de la implantació de la immersió lingüística i les polítiques lingüístiques impulsades per les administracions catalanes (tant a l’àmbit autonòmic com al municipal). Per mi, un dels grans èxits és que pràcticament mig milió de nous parlants del català han passat a transmetre el català com a llengua vehicular familiar als seus fills. La immersió no únicament ha permès que el català l’entengui un gran nombre de ciutadans, sinó que alguns d’aquests nous parlants han passat a utilitzar-lo no pas com a segona llengua sinó com a llengua familiar.

Sabem que fins i tot en un estat independent, sense aquestes polítiques asimètriques el català estaria amenaçat.

Tanmateix, no n’hi ha prou amb aquesta asimetria ni amb la immersió. Els lingüistes reconeixen que la immersió no es fa amb tota l’energia que cal, i que la qualitat del català que acaben adquirint els nous parlants no és tan alta com es podria esperar. També hi ha àmbits de la societat, com la justícia, on el català és pràcticament inexistent.

A aquesta insuficiència, cal afegir-hi que una part de les institucions, bàsicament les que depenen de l’administració general de l’estat, es dediquen a laminar el català, a boicotar-ne la presència de manera activa o passiva. El cas de la marginació dels catalanoparlants a la justícia és el més evident, però no pas l’únic.

Quan l’administració general de l’estat i les lleis estatals fan sabotatge a l’esforç de les institucions catalanes i la societat per mantenir sa i viu el català, la salut de la llengua és més baixa que no seria desitjable i per tant els drets lingüístics dels seus parlants són inferiors als dels qui tenim el castellà com a principal llengua d’ús habitual.

El castellà no viu l’amenaça de desaparèixer socialment a Catalunya, ni avui ni en el cas hipotètic de la independència. La potència mediàtica, audiovisual, de productes d’oci, d’oportunitats de negoci, etc. del castellà garanteixen que continuarà essent utilitzat independentment de les accions de les institucions. L’exemple el tenim en les repúbliques bàltiques, on el rus continua essent una llengua important, o en la influència de l’alemany en els països de la conca del Danubi.

3. L’estatus jurídic, de la defensa de la cooficialitat a una administració al servei dels ciutadans
Hi ha dos plantejaments sobre el reconeixement jurídic dels dos idiomes (juntament amb l’aranès) que hem anomenat llengua pròpia i llengua adoptada.

Una manera és mantenir la situació actual, en què hi ha dues llengües oficials, català i castellà, a més de l’aranès. Se suposa que quan desaparegui l’efecte laminador d’un estat espanyol que fa sabotatge a les lleis catalanes, es podran desenvolupar reglaments lingüístics sense que tribunals espanyols puguin deixar-los sense valor. Se suposa que això ja seria una millora respecte de la situació actual i que permetria de salvar i respectar els drets lingüístics, ara amenaçats, dels catalanoparlants.

Una altra forma és adoptar models lingüístics en què no hi hagi llengües oficials, a l’estil anglosaxó, i que permetin més flexibilitat al legislador; en el text constitucional es pot expressar el desig genèric d’un respecte i garantia de drets de les llengües pròpies (català i aranès) i de la llengua adoptada (castellà) i dels parlants, però sense els condicionants que té la paraula ‘oficial’. Aquest seria el model a què s’han referit, entre més, Antonio Baños.

A la pràctica, cerquem que els parlants de la llengües pròpies i de la llengua adoptada en tinguin reconegut l’ús a les institucions, que puguin dirigir-s’hi en qualsevol de les dues (tres, en el cas d’Aran) i siguin atesos en totes dues, però no sempre de manera simètrica. Per exemple, podem voler que el castellà (i altres idiomes) sigui present en la sanitat amb el mateix pes que el català (on preval la comprensió dels tractaments i atenció al ciutadà), però no en l’ensenyament (on volem prioritzar la immersió) o en les institucions legislatives (on el document amb valor legal en cas de dubte sempre sigui la versió en català del text, tal com passa amb la legislació catalana actual). Volem un model que no resti drets directes als ciutadans però permeti aquestes asimetries que facin que el català (i l’aranès) puguin prestigiar-se i ser llengües d’utilitat, i fer necessari de mica en mica de tenir competència lingüística en català per a viure a Catalunya i així garantir-ne la perdurabilitat i la vida social.

Una aproximació cooficialista intenta garantir aquests drets d’acord a l’estatus de la llengua, confiant que els tribunals no seran massa intrusius en els reglaments i lleis lingüístiques que permetin aquesta asimetria necessària perquè el català sobrevisqui.

Una aproximació més flexible sense llengües oficials deixa més marge al legislador i té unes salvaguardes garantistes menys dures que depenen de les majories socials i no tant d’uns tribunals hiperintrusius.

Totes dues poden aconseguir aquests objectius perquè el legislador es trobarà obligat a establir reglaments administratius i lleis que reconeguin aquests drets als parlants alhora que pot intentar crear aquesta asimetria. Totes dues, però, tenen punts forts diferents.

Avantatges i inconvenients de la cooficialitat
L’avantatge de la primera és que utilitza un llenguatge que aporta seguretat en els actuals parlants d’ambdues llengües. Utilitzant l’status quo jurídic actual, pot evitar-nos debats que creïn friccions socials. Això sempre serà a compte de la renúncia d’una part d’aquest món a expressar una legítima por que aquest status quo s’utilitzi per continuar combatent judicialment els reglaments i polítiques asimètriques a favor del català. Aquest seria el model més ‘garantista’ i el que explicaria que la situació lingüística no canviaria.

Una crítica pot ser que l’status quo possiblement allargarà problemes que avui té el català (i, per tant, una pèrdua de drets dels catalanoparlants), perquè la inèrcia institucional social pot ser tan demolidora com les ingerències de l’estat espanyol. També la situació de ‘llengua oficial’ del castellà pot ser utilitzada per part d’una minoria social per sabotar, per la via judicial, totes les lleis i reglaments asimètrics. L’amenaça d’ús d’aquesta oficialitat per a garantir una paritat en la presència de les llengües en tots els àmbits existeix i requeriria un disseny jurídic molt sòlid per a evitar que uns tribunals garantistes catalans desmantellessin el model lingüístic català.

Avantatges i inconvenients de la inexistència de llengües oficials
L’avantatge de la no-existència de llengües oficials és que focalitza els drets en els ciutadans, les qüestions jurídiques es dirimeixen com a drets individuals l’aplicació dels quals pot ser interpretada pel legislador d’acord amb les majories socials existents en cada moment i a cada territori. La política lingüística és molt més lliure i flexible, es poden crear asimetries més marcades, si cal. La política lingüística queda més a mans de les lleis i els reglaments i deixa una constitució molt menys detallista i legalista. Evitaríem l’abús del terme ‘oficial’ per a estendre garanties judicials més enllà de les que desitja el cos social i que poden ser utilitzades per una minoria com a palanca de ruptura d’aquesta asimetria necessària perquè perduri el català. A més, aquest model evita que la paraula fetitxe de l’oficialitat o cooficialitat que genera debats encesos sigui un punt de confrontació entre les diverses formes de veure la política lingüística del nou estat i permet que aquest debat es produeixi de manera més contínua, sana i dinàmica després de la nova constitució.

La crítica que es pot fer a aquest model és que la societat catalana ve d’una tradició continental a la francesa, amb llengües oficials, i no d’una tradició nòrdica o anglosaxona i que els pot resultar aliena la idea d’un país sense llengües oficials sinó amb llengües pròpies i adoptades que no fixen estatuts jurídics; d’una altra banda, també s’argumenta que pot generar desconfiança en un sector de castellanoparlants que tinguin por que es trobin en un nou estat en una situació de desemparament lingüístic semblant al dels catalanoparlants en altres temps històrics.

En tot cas m’atreveixo a dir que no hi ha pas por a perdre un estatus jurídic del castellà sinó a perdre drets, cosa que els reglaments i lleis no farien. Per això, si s’optés per aquesta via caldria dibuixar un model lingüístic i avançar el dibuix d’algunes de les lleis lingüístiques bàsiques en el debat pre-constitucional que permeti de construir un nou consens lingüístic. En aquest aspecte, la societat catalana ha estat exemplar a l’hora de crear consensos i pactes lingüístics. L’exemple el tenim amb la creació i la implantació de la immersió partint de zero.

Els riscs de la societat bilingüe
A llarg termini, hem de veure fonamentada la por d’una part dels sociolingüistes que temen que una situació de bilingüisme social acabi dialectalitzant el català, o bé sofrint un procés continu de substitució que a llarg termini acabaria fent-lo desaparèixer. Per més que no sigui un debat tancat, perquè hi ha sociolingüistes que defensen que això no passaria, en la gestió de polítiques públiques mai no podem pas deixar de banda un risc d’aquesta mena.

Hi ha models de societats multilingües funcionals, com Finlàndia, però mai la llengua pròpia (el finlandès) no competeix amb les llengües hegemòniques (com el rus), sinó amb llengües amb una força equivalent (el suec) o minoritària (el suomi). A Finlàndia no van pensar pas que el rus fos cooficial o que se’n defensés l’ús en les administracions perquè hauria pogut anorrear el finlandès. Tenim dos exemples en què dues llengües hegemòniques han estat cooficials i han acabat aniquilant els idiomes minoritzats. En el cas del bielorús, la cooficialitat ha significat que el rus, la superllengua regional, a la pràctica ha estat l’única llengua oficial. En el cas irlandès, la cooficialitat ha implicat el reconeixement tàcit de la mort del gaèlic. Cap estat modern amb llengües de força mitjana o petita no ha introduït la cooficialitat de llengües clarament molt més fortes, o han optat per oficialitats, o els reconeixements són només regionals (Dinamarca amb l’alemany, a la regió Schleswig) o bé han optat per no tenir llengües oficials (Països Baixos).

Una situació que no ens condiciona en un futur és explicitar les llengües oficials mitjançant els reglaments i lleis de la forma asimètrica que desitgem. Per exemple, si definim el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i no el castellà ja marquem que la llengua ‘oficial’ de l’ensenyament és el català. En canvi, si decidim que el castellà i el català puguin ser llengües amb què els ciutadans interactuïn amb l’administració, però que les actes administratives oficials es facin el català, definirem l’oficialitat de les dues llengües però de manera asimètrica.

Aquest model ens permet de tenir flexibilitat partint d’uns reglaments i lleis lingüístics semblants als actuals i anar adaptant-nos a la situació lingüística de cada moment i a la intenció de la majoria social. Si realment la por d’una part dels sociolingüistes fos real i el català es trobés amenaçat, tan sols el simple canvi de lleis i reglaments podria anar modulant els mecanismes per adaptar-se a la nova realitat i als nous reptes. En canvi, l’explicitació de les llengües oficials a la constitució obligaria a entomar un canvi constitucional, sempre molt més complicat.

La societat catalana i les solucions per a definir els models lingüístics no poden quedar afeixugades per formulacions jurídiques constitucionals, de molta menys capacitat de canvi que reglaments i lleis. La societat catalana, amb experiència demostrada a mantenir bons nivells de convivència amb cultures i llengües diverses en el seu si, ha de poder reaccionar molt més ràpidament que no pas amb un canvi constitucional a un possible dialectalització del català –com tem una part important dels sociolingüistes– o a una pèrdua de l’ús social, o a abusos d’una minoria d’aquestes lleis i reglaments per a recargolar les lleis catalanes via judicial.

Per això segurament una formulació constitucional que no defineixi la llengua oficial, sinó que permeti a les lleis i reglaments d’establir les llengües oficials en cada àmbit i de la manera que sigui més útil permetrà de dotar-nos d’aquest marge de flexibilitat futura.

(Article publicat originalment en espanyol al bloc de José Rodríguez.)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb