Hi ha una manera còmoda de viure en un país ocupat i dividit per potències estrangeres, que és fer veure –si convé– que les fronteres realment existeixen. No parle pas de les fronteres dels estats, sinó de les fronteres mentals, interiors, aquelles que ens construïm nosaltres mateixos per no haver de sentir com a propi allò que passa a l’altra banda d’una ratlla administrativa. Fer la feina bruta de la divisió des de dins –tant si això que dic s’entén com si no– és una manera subtil de col·laborar amb el poder que ens ha ocupat i, per tant, còmodament, una manera d’evitar la confrontació.

La Universitat de Perpinyà acaba de suprimir l’únic màster universitari íntegrament en català que impartia i el mateix dia, a Perpinyà, l’ajuntament d’extrema dreta ha esborrat la catalanitat fins i tot del paper, del cartipàs municipal, com qui esborrava antigament els noms dels vençuts dels monuments. Són dues notícies molt greus, però que han circulat per la resta del país amb la cansada discreció amb què acostumem a rebre les males notícies que ens vénen de dalt: una certa tristesa difusa, una indignació moderada però mai suficient per a eixir al carrer i, sobretot, la convicció –inconscient, però massa ferma– que “allò” passa “allà”, i que “allà” és un lloc diferent de “ací”.

Però això no és veritat: “allà”, si més no per a qualsevol persona que se senta nacional català, no pot ser sinó “ací”.

El màster de Perpinyà, diran alguns per a justificar-ho, és una cosa petita. Una desena d’estudiants l’any. Una titulació que el sistema universitari francès pot suprimir amb una circular interna i sense que ningú arrufe el nas.

Però és que darrere d’aquella desena d’estudiants hi ha alguna cosa que la comptabilitat universitària no sap comptar: hi ha la continuïtat d’una cadena cultural i nacional. Sense el màster, els llicenciats en estudis catalans del nord no poden fer el doctorat en la seua llengua. Sense doctorat, no hi ha investigadors. Sense investigadors, no hi ha producció acadèmica. Sense producció acadèmica, la llengua perd prestigi institucional. Sense prestigi institucional, la transmissió s’afebleix…

No hi ha morts naturals en sociolingüística. Hi ha polítiques, decisions, pressuposts i indiferències. I hi ha, també, la indiferència dels qui haurien pogut fer-hi alguna cosa i han clucat els ulls perquè allò passava “allà” i no “ací”. Si no vaig equivocat, el rector de la Universitat de Perpinyà ha de ser el pròxim president de la Xarxa d’Universitats Lluís Vives i avui demane seriosament si els altres rectors, si les altres universitats dels Països Catalans, es miraran aquesta agressió sense més ni més, si no faran res per collar-lo. Si els altres rectors avui no li enviaran una carta urgent demanant-li que reconsidere la decisió, per exemple, i per a dir una cosa ben petita, la més petita de totes.

El cas d’Aliot és més cru, perquè és més explícit. Un ajuntament que esborra la paraula “catalanitat” del cartipàs municipal no fa una operació tècnica. Fa una operació política de manual: la “desdenominació”, que és la primera fase de la “desidentificació”. Primer lleves el nom. Després ja no cal suprimir la cosa, perquè la cosa, sense nom, perd contorns i es dissol tota sola. Els francesos ho han fet amb moltes més coses en el curs de la història. I més o menys els ha funcionat.

Efectivament: com que els ha funcionat ho continuen fent. A mi això no em pot sorprendre. Però em sobta, al sud d’aquesta frontera que no vam triar mai i que no he reconegut mai, com observem això –parle en termes generals. Ho observem amb simpatia. Ho observem amb solidaritat proclamada. A vegades amb un article al diari. Però –ho dic tal com ho sent– tinc la sensació que som ben pocs que ho sentim com allò que és: un atac directament en contra nostre.

Perquè si som una nació qualsevol atac contra qualsevol part de la nació solament es pot viure com un atac contra la nació sencera. I allò que va passar ahir a Perpinyà ha de ser viscut, doncs, amb una enorme gravetat i amb reaccions, també a Maó i a Gandia, a l’Hospitalet de Llobregat o a les Escaldes. No hi ha cap més manera de definir això que no siga un eufemisme. Una nació que accepta resignadament l’agressió en un tros del territori sense sentir el dolor profund en cadascun dels seus nacionals no és una nació: en tot cas és una ficció geogràfica amb pretensions polítiques.

El tancament del màster de Perpinyà hauria de doldre ací també i hauria d’originar un escàndol ací també, exactament igual que si l’haguessen tancat a Palma o a Manresa, o a Barcelona. No pas perquè siguem caritatius amb els “germans del nord” –que la solidaritat a voltes té alguna cosa de caritat. Sinó perquè aquells estudiants sense continuïtat acadèmica som nosaltres. Perquè aquella llengua sense universitat és la nostra. Perquè aquella nació on un ajuntament ens esborra del cartipàs és la meua, és la vostra.

I mentre no ho visquem així –mentre continuem tractant Catalunya Nord com un territori que ben bé no el sentim tan nostre com sentim Barcelona o Tortosa–, els catalans no haurem entès la cosa més elemental, la més bàsica per a començar a caminar cap a l’alliberament: que una nació no es divideix. Que la partiren, sí. Ells. Que ens la partiren. Però que això significa que la divisió és i ha de ser, en tot cas, seua. Mai de la vida nostra.

PS1. De manera discreta, el fons nord-americà BlackRock ja és, aquesta setmana, l’accionista principal del Banc Sabadell. Però què és, exactament, BlackRock? A molts lectors, el nom els deu sonar a alguna cosa llunyana i abstracta, però en realitat és ni més ni menys que l’empresa financera més poderosa de la història. Una perspectiva inquietant que us expliquem en aquest article.

PS2. Joan Alcover és un dels grans referents de la literatura catalana. Enguany fa cent anys que és mort, però el seu llegat és més viu que mai i les seues idees, avui encara ben actuals. Amb motiu del centenari de la defunció d’Alcover, Nova Editorial Moll en presenta ara les obres completes, dividides en dos volums –prosa i poesia. Martí Gelabert ha parlat amb ells per contextualitzar aquest aniversari: “Cent anys de la mort de Joan Alcover, un dels autors més punyents de la literatura catalana”.

PS3. Al sud, la batalla legal de l’espanyolisme contra el català continua. Aquesta setmana, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet un pas més per a imposar el 25% de castellà a les aules del Principat, perquè ha ordenat d’aplicar una sentència que desballestava bona part d’un decret, aprovat al final de la presidència de Pere Aragonès, que suposadament superava la necessitat d’establir uns percentatges d’ús de català i de castellà i, així, segons els seus defensors, blindava el model d’immersió lingüística. Aquell decret, ara amenaçat, desplegava una llei molt polèmica –aprovada amb el suport d’ERC, Junts, el PSC i els Comuns–, perquè admetia que el castellà podia ser llengua d’ús educatiu i curricular, i, així i tot, la justícia espanyola continua obstinada a establir més castellà. A VilaWeb Televisió avui toca La taca d’oli i Ot Bou parla de tot açò amb Marina Gay, vice-presidenta d’Òmnium Cultural i membre de la plataforma Som Escola. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. Després de tots aquests anys de feina, estic particularment orgullós d’haver aconseguit fer de VilaWeb un espai on els lectors són capaços de debatre de manera sensata entre ells i amb nosaltres, els periodistes. Vull remarcar que no és pas senzill, això, i n’hi ha prou de fer un colp d’ull a alguns altres diaris per a comprovar que els espais de participació es poden convertir en guirigalls destrellatats. Ahir, per exemple, era un dia ben difícil i complicat i, tanmateix, el debat va ser tan dur com l’ocasió reclamava, però –amb molt poques excepcions– molt educat i, sobretot, constructiu. No puc, per això, sinó donar-vos les gràcies a tots i animar-nos a continuar per aquest camí.