Però vosaltres entreu gratis a les discoteques

No me’n vaig adonar al primer moment. Al principi pensava: “Oh, que bé que les noies entrem gratis a certes discoteques, i que no hàgim de pagar com paguen els homes.” En aquelles primeres sortides nocturnes, jo era una adolescent i no em vaig qüestionar aquell suposat tracte de favor. Van haver de passar anys i unes quantes males experiències, uns quants glops de realitat femenina, perquè comencés a preguntar-me què s’amagava darrere d’aquella gratuïtat. Vaig passar de ser una nena a ser una adolescent i a mesura que em feia gran, la por creixia dins meu com si fos quelcom natural que em pertocava viure només pel fet de ser dona. Vaig deixar la llar familiar i me’n vaig anar a viure sola. Als divuit anys vaig marxar a Londres i en tornar-ne em vaig establir a Barcelona en un pelegrinatge constant de pisos d’estudiants. Aviat vaig constatar que, per a una dona, la nit i els carrers poc transitats són igual de perillosos a qualsevol capital europea; també als pobles més petits (i encara sort que, malgrat tot, visc a la cara més amable del món). No recordo quan va ser la primera vegada que vaig fer veure que parlava per telèfon amb algú quan la foscor ho engolia tot i jo tornava sola cap a casa. Aleshores vaig agrair ser adolescent durant la dècada dels 2000, quan ja hi havia els primers mòbils: com sobrevivien a aquella por les dones que m’havien precedit? Ara, mirat des de la distància, jutjo aquell gest sentint-me una mica idiota, perquè, ben mirat, poc em protegia dels homes que poguessin seguir-me, però no tenia encara els vint anys, i ningú m’havia donat eines per a apaivagar la meva por de ser assetjada, violada o segrestada. Ningú me n’havia dit res, perquè la meva por, la nostra por, la por de les dones no era un afer social que calia combatre. Com a molt, aquella era una preocupació dels nostres progenitors, que patien amb nosaltres i per nosaltres. Vaig normalitzar el fet d’accelerar el pas i tombar-me compulsivament per mirar si em seguia algun home, o bé demanar a un desconegut (si podia ser, una desconeguda) si anava cap al mateix lloc que jo i podia acompanyar-me un tros del trajecte. Quan l’economia m’ho permetia, agafava un taxi per evitar els perills d’anar a peu. Un cop dins, enviava un missatge a alguna amiga explicant que ja anava cap a casa, i a partir d’algun ensurt, fins i tot els enviava el número de llicència del taxista. El pànic de sentir un “clac” i veure el tancament de seguretat del vehicle barrant les portes m’accelerava el cor. Aquelles tornades a casa eren una mena de prova d’obstacles, i quan arribava a l’edifici, encara amb la por martellejant-me el cos, evitava pujar amb cap veí desconegut a l’ascensor. Corria escales amunt i quan entrava al pis, tancava la porta a correcuita mirant bé el replà. El neguit trigava sempre uns minuts a desaparèixer.

Recordo un dia que vaig topar amb un pamflet de consells policials dirigit a les dones per a evitar ser violades. Tampoc en aquell moment no vaig fer l’exercici de qüestionar-me per què el focus es posava en nosaltres i no en els homes. TU, DONA, EVITA QUE ET VIOLIN, EVITA QUE ET MATIN. Quin absurd tan pervers! Aquell reguitzell de premisses que donaven per vàlid el fet que els homes violen, que suposadament havien d’ajudar-nos, però que l’únic que feien era passar-nos tota la responsabilitat a les dones, em va gestar encara més por. Recordo haver llegit que calia evitar vestir amb minifaldilla o de manera provocativa, que si portava paraigua o algun element punxant, pensés a utilitzar-lo per defensar-me i que, en la mesura del possible, no transités carrers foscos i solitaris. “Quina merda!” Vaig pensar. “Tant que m’agrada a mi portar minifaldilla!” I també vaig pensar: “Paraigua? No en duc mai. Sóc de les que va de portal en portal resguardant-se de la pluja.” I seguidament em vaig sentir una inconscient per haver sortit de festa la nit anterior amb minifaldilla: “A una amiga teva i a una coneguda, dos homes les han amenaçat amb un ganivet i un cúter i les han obligades a fer-los una fel·lació, i tu goses vestir-te provocant el personal?” Va ser més o menys en aquella època que vaig adonar-me que, rere la gratuïtat que ens oferien les discoteques, s’hi amagava el veritable preu que pagàvem: nosaltres érem el producte. Hi entràvem gratis perquè els homes ens volien allà, per mirar-nos, per lligar amb nosaltres. La gratuïtat ens cosificava, i si els carrers ja no eren segurs, les discoteques tampoc. Sobre nosaltres queia una vegada més el pes d’una nova responsabilitat social que a ells els protegia i a nosaltres ens retallava llibertat. Si ja havien perdut la llibertat de viure sense por, si ja ens obligaven a prevenir una violació, també ens abocaven a nosaltres a ser més ètiques que ells: “Ets feminista? Doncs no vagis a una discoteca on et permeten entrar gratis. Si creus que això et converteix en un esquer, sigues congruent, xata!” Doncs, au, en lloc de transformar la societat i educar els homes, ja des de la infància, per fer-los entendre que la seva llibertat s’acaba on comença la nostra, se’ns demana que ens tanquem a casa i ens comportem com toca: sigues enginyosa i divertida, però mai tant per a eclipsar l’home que tens al costat, vesteix elegant i sexi, però aleshores no et facis l’estreta si un home et diu que el provoca el teu escot o les teves cuixes a l’aire. Aquesta mena de credo malentès del “si no vols pols, no vagis a l’era” és el que s’ha establert a les ments dels homes que aquests dies, i sempre, justifiquen l’agressió de Dani Alves i la culpen a ella de no haver-se protegit prou.

El futbolista multimilionari, acostumat a tenir tot allò que vol i a creure’s que desig que té, desig que se li ha de concedir, va demanar al servei de la discoteca Sutton que fes pujar un grup de noies a la zona VIP on ell es trobava. Sabem que la noia té marques de violència al cos, però als ulls d’una societat que ha protegit sistemàticament l’actitud violenta dels homes, ella podria haver-se inventat la història. “Ho denuncia perquè es vol fer famosa”, han dit alguns; com si coneguéssim tantíssimes dones que s’han fet famoses i han viscut una vida de gaudi i luxes després d’haver denunciat una violació. Per a molts homes, les úniques víctimes que són creïbles són les mortes, les assassinades. Si l’agredida sobreviu, serà qüestionada tant sí com no. Fins i tot com a víctimes hem de ser modèliques i actuar segons els dictats de la mirada patriarcal: sigues la mena de víctima que jo tinc al cap o, si no, em convidaràs a pensar que menteixes. I, per això, la dona a qui Dani Alves va agredir anuncia que renuncia a un dret innegable, la remuneració econòmica d’indemnització que li correspondria. No jutjaré si fa bé de renunciar-hi o no, sí que tinc clar que la seva decisió segur que seria diferent si no hagués vist com, abans que ella, s’ha dubtat de tantíssimes dones que han patit el que ella ha patit. Tingui un bon nivell econòmic o no, les actuacions vergonyants de la nostra societat faran que ella hagi de pagar de la seva butxaca el llarg procés de reparació. I tot, perquè un home va considerar que ella havia d’atendre i satisfer els seus desitjos.