María Romilda Servini de Cubría (San Nicolás de los Arroyos, 1936) és ara per ara l’única jutgessa que té voluntat de desencriptar el pacte de silenci, impunitat i oblit que fou la transició espanyola. De l’Argentina estant, amb vuitanta-quatre anys sobre les espatlles, la titular del jutjat federal número 1 de Buenos Aires ha decidit de processar l’ex-ministre franquista Rodolfo Martín Villa per crims de lesa humanitat com ara la massacre de Vitòria (1976) i els assassinats durant la setmana pro-amnistia del 1977.

En la interlocutòria, la jutgessa vincula Martín Villa amb l’assassinat de dotze persones i reclama a les autoritats espanyoles tots els sumaris i les diligències sobre aquests crims executats per la policia espanyola, la Guàrdia Civil i grups paramilitars amb connexions amb l’estat espanyol.

Servini també exigeix un “esforç jurisdiccional” a l’estat espanyol i li retreu la reticència o falta de col·laboració per a la recopilació del material probatori oportunament sol·licitat, com també la denegatòria d’auxili judicial requerit a través d’innumerables comissions rogatòries lliurades a l’autoritat central i a les judicials en el marc del tractat bilateral.

Els retrets són completament fonamentats. La causa 4591/2010, que investiga els crims i les desaparicions durant el franquisme, fa més d’una dècada que és oberta a Buenos Aires i les autoritats espanyols han atès la major part de peticions amb una combinació de desafecció, hostilitat, supèrbia i excuses. Unes traves i una actitud poc col·laborativa que tan sols cerquen una cosa: de paralitzar les investigacions en un laberint d’intranscendència i impunitat.

Extradicions congelades i un aquelarre franquista

El 31 d’octubre de 2014, Servini va ordenar la detenció i extradició de Martín Villa, tot i que les autoritats espanyoles s’hi van negar. Aquell mateix dia, també va reclamar l’arrest de set ex-ministres franquistes més, entre els quals José Utrera Molina, acusat de ser el responsable polític de l’execució de Salvador Puig Antich.

El ministre de Justícia espanyol d’aleshores, Rafael Catalá, va deixar clar que no pensava d’extradir cap dels investigats perquè eren ciutadans espanyols i els fets havien passat en territori espanyol. Així mateix, va dir que els delictes que suposadament els eren imputats s’havien comès als anys setanta i que el codi penal franquista contemplava l’extinció de responsabilitat al cap de quinze anys. “El 2014 seria totalment extingida, prescrita, la responsabilitat criminal”, va concloure.

“Potser és massa aviat perquè Espanya investigui els crims propis. Hi ha massa ferides obertes”, va declarar Servini poc després, en una entrevista al diari Público. La jutgessa també lamentava la lentitud amb què avançava el procediment mentre mostrava preocupació per la situació de les víctimes del franquisme. “Em va impactar la por que té la gent a declarar. No estem acostumats al fet que la gent, en drets humans, tingui por”, va reblar.

Dos anys més tard, Utrera Molina es va morir tranquil·lament a Nerja (Andalusia). Darrere seu deixava més de quatre dècades de blindatge i protecció institucional per a evitar que retés comptes davant la justícia. De fet, quan Servini el va assenyalar públicament, Utrera Molina es va permetre el luxe de publicar un comunicat a la pàgina web de la fundació Francisco Franco en què amenaçava amb accions legals contra les víctimes del franquisme.

Tal com es podia preveure, el seu funeral va esdevenir un aquelarre franquista sense cap mena de conseqüència legal. El fèretre, carregat pel seu gendre i ex-ministre de Justícia de Mariano Rajoy, Alberto Ruíz Gallardón, va ser acomiadat de l’església de San Miguel de Nerja amb el “Cara al sol” i un reguitzell de braços alçats.

Una trajectòria judicial controvertida

Servini és un personatge de diverses cares i no pas totes amables. Els mitjans argentins solen comparar la seva afecció a la vela amb l’habilitat que ha demostrat dècada rere dècada per a navegar en les aigües més tèrboles de la política argentina, en què la separació de poders esdevé estranyament difusa i inintel·ligible.

La seva trajectòria va començar com a advocada d’ofici, fins que la presidenta, María Estela Martínez, la va nomenar jutge de menors. En aquest càrrec, va aconseguir de retornar nens robats per la junta militar a les seves famílies. De fet, Servini sol recordar que té una carta de les Àvies de la Plaza de Mayo en què li agraeixen que les rebés d’ençà del 1977, en plena dictadura.

Als anys vuitanta, va instruir una primera causa mediàtica contra l’anomenat clan Puccio. Una banda criminal encapçalada per Arquímedes Rafael Puccio que es dedicava a segrestar i extorsionar. El judici va provar l’assassinat de tres persones i el segrest d’una quarta, que va ser alliberada.

Ara, el ressò públic i les polèmiques la van esquitxar plenament a la dècada dels noranta, quan el president Alfonso Menem la va nomenar titular del jutjat federal número 1 de Buenos Aires. Allà, el 1991, li va arribar a les mans el Yomagate, un cas d’emblanquiment de diners provinents del narcotràfic que afectava Amira Yoma, cunyada del president.

La causa va danyar seriosament la reputació de la jutgessa, que va ser apartada i sancionada pel Tribunal Suprem argentí per haver alentit el procediment i haver comès irregularitats. La majoria peronista del congrés argentí va evitar que fos sotmesa a uns quants judicis polítics impulsats per l’oposició.

Més enllà del vessant polític, el Yomagate li va deixar un malnom que encara arrossega, “jueza Barú Budú Budía“. El 1992, Servini va presentar una empara judicial per a censurar part d’un monòleg de l’humorista Tato Bores, que feia referència a la seva mala praxi. La justícia li va donar la raó, però l’humorista va contestar amb una cançó satírica en què van col·laborar tota mena de famosos argentins.

D’ençà del Yomagate, Servini ha estat considerada una jutgessa servil amb el govern. El 2001, per exemple, el seu nom va ser vinculat amb la repressió de les protestes contra el president Fernando de la Rúa, que havia decretat el corralito bancari. Posteriorment, la jutgessa va processar uns quants alts càrrecs policíacs, però en el seu moment havia donat l’aval judicial a les actuacions.

En el seu currículum també destaquen l’interrogatori a Michael Townley, un ex-agent de la Direcció d’Intel·ligència xilena (DINA), que va confessar l’assassinat a Buenos Aires del general Carlos Prats –ministre i cap de l’exèrcit durant el govern de Salvador Allende– i la seva esposa.

Per una altra banda, el 2013 es va enfrontar directament amb el govern de Cristina Kirchner i va tombar per inconstitucional la reforma del Consell de la Magistratura. Una decisió que va ser confirmada posteriorment pel Tribunal Suprem argentí.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.