Pere Aragonès, dilluns a la seu d'ERC de Barcelona (Foto: Albert Salamé)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Pere Aragonès (1982) és el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat en les eleccions del 14 de febrer. Si acaba guanyant, es convertirà en president amb només trenta-vuit anys. Home metòdic i ordenat, Aragonès ha estat vice-president durant una legislatura ben convulsa: la pandèmia de la covid-19, la repressió de l’estat espanyol, una crisi econòmica creixent i tensions entre els dos socis independentistes del govern, Esquerra i Junts. En aquesta entrevista feta a la seu d’Esquerra a Barcelona, Aragonès cerca més els punts d’acord amb Junts que no pas les diferències, i a la vegada defensa l’estratègia d’ERC dels darrers anys: referèndum pactat, ampliar la base mirant els comuns i gestió.

Teniu trenta-vuit anys. Vint-i-dos, dins ERC, on vau entrar amb setze anys. Punts a favor d’aquest currículum?
—Una cosa és un moviment, o força política, acomodatícia al sistema, i una altra és ERC, o altres forces, que tenen un compromís per la independència de Catalunya. És una forma més d’activisme que no de política institucional. Quan fèiem murals i enganxàvem cartells, no m’imaginava que acabaria fent de conseller d’Economia. No entrava dins els plans.

Teniu un besavi d’ERC, un de les JSU, un avi batlle franquista i d’Alianza Popular, un pare convergent i una dona convergent. Per què no vau entrar a Convergència?
—Durant un temps, em van buscar, la gent que portava les Joventuts Nacionalistes de Catalunya a Pineda. Era quan Convergència pactava amb Aznar. La ideologia es va forjant al llarg dels anys i ningú neix amb un corpus ideològic gaire detallat. I, per sort, evoluciona. Jo sempre havia tingut molt clar que la independència i la justícia social havien d’anar de la mà. Per tant, el meu lloc no podia ser un partit liberal conservador que no defensava la independència.

Sou fill polític de Junqueras. Què us en separa?
—L’Oriol és més barroc. Té un nas polític extraordinari. Molt creatiu. Té un punt de desordre amb sentit. A mi m’agrada ser més metòdic. Ordenadet. Amb el risc que aquesta capacitat creativa s’ha de suplir amb més mètode i més treball.

Junqueras, com a cap, demana molta fidelitat?
—No he sentit pressió en aquest sentit. Sigui per les circumstàncies o perquè sempre hem coincidit força.

Sou conciliador i tenaç, diuen.
—Les coses les persegueixo, sí. Fins al final. També crec que el nostre és un país massa petit per a tenir tantes desavinences. És important construir consensos. Penso que no sobra mai ningú en el camí cap a la independència. Hem d’incorporar-hi gent. Avui hi ha contraris a la independència, o equidistants, que són els futurs independentistes.

Passem a la gestió de la pandèmia. A Catalunya, 19.000 morts. Autocrítica?
—Per a mi va ser molt dolorós el moment que faltaven elements de protecció als hospitals i a les residències. Si algú diu que ho ha fet tot bé, no me’l crec. Evidentment que s’han fet coses malament. Hauríem hagut de ser molt més àgils, en molts àmbits. La cosa important és aprendre. Avui tenim les residències blindades sanitàriament. Tots els sanitaris tenen material de protecció. S’ha reforçat el personal. I hem après des de l’àmbit dels governs, però també des dels àmbits professionals.

Els consellers Chakir El Homrani i Alba Vergés van a les llistes. Això vol dir que se’ls dóna suport en la gestió que han fet?
—Qualsevol persona al capdavant de la gestió de les residències d’aquest país hauria tingut les mateixes dificultats. I quan t’hi trobes, no importa tant com en són, de grans, sinó què fas per superar-les. L’esforç i el canvi que s’ha fet és extraordinari: incorporació de més de 12.500 professionals de diferents disciplines, hem passat de fer 5.000 PCR la segona quinzena a 370.000 proves (PCR i test d’antígens) aquesta setmana. Hi ha hagut un augment de la capacitat de rastreig. No hi havia d’haver cap problema de continuar comptant amb la consellera Vergés i el conseller El Homrani a les llistes d’ERC, al contrari. Quan la situació de les residències ja no pot ser gestionada des d’un punt de vista assistencial es passa a fer gestió sanitària. Vam prendre la decisió en el moment oportú.

Però som un dels països amb més morts. Malgrat l’inconvenient de l’estat, amb la gestió de les residències no es va anar massa tard?
—No hi havia cap país que estigués preparat per a la pandèmia. I quan et ve de cop, es cometen errors. Hem treballat sempre per anticipar-nos, però en alguns casos no hem pogut. En la primera onada, amb les residències, no ens vam poder anticipar. Però es va reaccionar. Però sempre hi ha coses a millorar.

Quan la justícia espanyola va fer caure el president Torra, ERC i Junts podrien haver escollit un substitut. Per què no el van cercar? Fins a quin punt la nova data de les eleccions és part de l’ofec espanyol i fins a quin punt és incompetència catalana?
—Per mi, era vital afrontar una inhabilitació del president Torra amb absoluta lleialtat. I el president va demanar que no hi hagués un nou candidat. No podia fer una altra cosa. L’única manera hauria estat fer unes eleccions abans de la inhabilitació del president. No es va voler, tampoc.

Per què voleu pactar amb Junts si no us hi enteneu?
—Aquí, al final, crec que és més una qüestió de retòrica que no de discrepància estratègica. Tots sabem que per fer la independència necessitem una correlació de forces més favorable. Quan he tingut converses a fons amb dirigents de Junts per Catalunya, això hi era. Una altra cosa és la retòrica diferenciada. Avui mateix, he vist les prioritats de Junts i es parla que és prioritari un referèndum vinculant i acordat. És el que defensa ERC des de fa molt de temps. Amb Junts no hi ha tantes diferències. I amb la CUP també veig més punts de coincidència que no pas abans. I finalment, hem de poder sumar els que no són independentistes i aconseguir que no vegin la independència com una cosa hostil. I que es vegin empesos a sumar-se a les nostres propostes, que són amnistia i autodeterminació, que agrupen del PDECat fins als comuns.

Jéssica Albiach, candidata dels comuns, diu que el referèndum no és urgent. I més que amnistia, parla d’indults. No és enganyar-se, pensar que els comuns d’ara són els del 2015? S’han mogut, ells també.
—Si aquesta manera de gestionar les contradiccions dels comuns ens l’haguéssim aplicada els independentistes fa vint anys respecte de les contradiccions dels independentistes de Convergència, que volien acompanyar-nos però el seu partit no era independentista, els hauríem impedit la incorporació al moviment. No ho faré. Qualsevol escletxa d’esperança que pugui sumar a favor és una oportunitat. Davant tenim un estat. Un estat que és extraordinàriament poderós. No tan sols per capacitat de coerció (econòmica, poder mediàtic i suport internacional) sinó per la força que té dins la població de Catalunya. Una part significativa de la població de Catalunya no ens acompanya en el procés d’independència. Hem de saber-ho gestionar. I sumar com més gent d’aquesta a la causa millor. Alguns d’ells, el 3 d’octubre hi eren. El 3 d’octubre, a Pineda, que teníem la policia nacional instal·lada en dos hotels, hi havia dos nois protestant amb banderes espanyoles.

Per tant, tensar funciona.
—Depèn de les circumstàncies. Tensar a favor del dret de decidir i el dret d’autodeterminació, sí. En aquest procés hi ha moments que és tàcticament útil fer una confrontació, un conflicte amb l’estat, i en altres has d’acumular forces. És qüestió d’anar-ho alternant. Som en un moment que hem de tornar a agrupar, i en dues grans idees: dret d’autodeterminació i amnistia. Hi haurà moments de confrontació amb l’estat i hi haurà moments de distensió. Són qüestions tàctiques. Per acabar de fer la feina que vam deixar el 2017, necessitem unes condicions millors que les de l’octubre del 2017. Vam tenir unes limitacions que hem de poder superar: necessitem forces en l’àmbit sindical que acompanyin. Comença a haver-n’hi. La Intersindical, per exemple. O la gent independentista dins grans sindicats com UGT o CCOO. O a Pimec, a les Cambres de Comerç. Però encara som molt lluny. Els partits independentistes no hem superat el 50% dels vots en cap elecció. Quan l’octubre del 2017 parlava amb un fons internacional, tots em deien el mateix: “No sou majoria”. Un cop trencada aquesta barrera, se’ns obre un nou escenari narratiu on explorar aliances i comprensió. I alinear els interessos internacionals amb els nostres.

El PSOE a Madrid va fer públic un document en què deia que havia complert el 0% dels acords amb ERC. Què ha fallat?
—Complint, deien, un 0%. Aquí hi ha hagut una taula de negociació, pas importantíssim. Per primera vegada, l’estat reconeix un conflicte polític, i que s’ha de resoldre mitjançant el diàleg. Aquesta és potser una autocrítica: la part catalana no hauríem d’haver deixat aquesta oportunitat. Però no tots compartíem la importància de la taula. Potser ERC no hem estat capaços de compartir amb la resta de l’independentisme la importància estratègica de la taula per a defensar la independència.

Això, o que ens van prendre el pèl amb la taula de diàleg. Com ens han pres el pèl amb els fons europeus. El PSOE no compleix res. I en sap més.
—De fet, la taula és de diàleg i negociació. I cada paraula compta. Va haver-hi paraules per a les quals vam estar-nos dies. Aquí és important què fem de les oportunitats. I quines són les alternatives.

La sensació de presa de pèl amb la taula, no la teniu?
—La taula no s’ha pogut posar en marxa i la manca d’unitat estratègica de l’independentisme ha estat aprofitada per l’estat. Gran excusa per a no reunir-la. Poseu-vos d’acord, ens deien. Evidentment, l’estat només s’asseurà en una mesa quan s’hi vegi forçat. Sigui per circumstàncies internes, com vam fer nosaltres, aprofitant la força d’ERC, que era decisiva per a formar nou govern, o sigui per mobilització. L’octubre del 2019, el nivell de mobilització va ser extraordinari. I el fet que es donés per acabada la legislatura el 2020 ha dificultat l’estratègia compartida. Per això les eleccions són imprescindibles, per tenir un parlament nou que pugui fixar aquesta estratègia.

La Generalitat, a diferència de l’estat, ha donat ajuts directes. Podria haver-ne donat més, endeutant-se més?
—Ho hem fet.

No calia més?
—Mirem el dèficit. Els únics que pugem el dèficit de manera significativa som la Generalitat. Som els únics que creixem significativament. L’esforç, l’hem fet. I entre la part de préstecs i avals, 1.000 milions, i la resta, són 2.800 milions d’euros en ajuts, suports directes, als sectors més afectats. Un autònom de cada quatre ha rebut un ajut de 2.000 euros al desembre i el tornarà a rebre aquest primer semestre.

La pàgina web d’ajuts als autònoms es va encallar en un primer moment. Per culpa del govern o per culpa de l’administració? Tenim una administració que és un elefant que costa de moure?
—Ni el conseller de Treball ni el vice-president del govern es dediquen a la programació d’una pàgina web. L’administració s’ha hagut de posar al dia. Les administracions públiques, a Catalunya i a l’estat, no estan preparades per a situacions com la pandèmia. Ni per a la contractació, ni per a la incorporació de personal, ni per als procediments. Hem hagut de repintar el submarí sense treure’l de l’aigua. I això afecta el funcionariat. I interventors, tresoreria, juristes. Tenim una administració que ha de fer un esforç per a adaptar-se a temps excepcionals. L’administració és pensada per a temps normals. I ara no hi som.

La Generalitat heu donat molts ajuts, és evident. Però Espanya no dóna diners dels ajuts. Què fareu per aconseguir-los?
—No tindrem aquesta capacitat fins que no siguem un estat independent.

No hi ha res a fer, doncs?
—És important continuar pressionant. I que els agents socials i econòmics assenyalin els responsables. Em quedo molt sorprès que hi hagi desenes de milers de catalans que fa mesos que són en un ERTO i que no hagin cobrat res, i que ningú protesti davant la delegació del govern a l’estat.

Han d’anar-hi?
—Evidentment que hi han d’anar.

Pere Aragonès hi aniria?
—Si hi van, i es convoca, hi seré. Com tantes altres vegades.

Ho viviu amb impotència?
—Independentment de les competències, tot allò que passa a Catalunya és la nostra responsabilitat. I en aquesta pandèmia hem anat més enllà de les nostres competències. No és competència nostra fer un ajut als autònoms. Això correspon a l’estat. Però ho fem perquè és la nostra responsabilitat. Com l’ajut als treballadors en ERTO que cobren menys. Això porta a tensar les costures administratives, competencials, econòmiques.

Tornem al tensar, veig.
—Ha! Aquesta és una manera de tensar que només es pot fer si governes les institucions. Crec que és clau: la Generalitat en cap cas és una gestoria. És una eina de poder polític extraordinari. No ho dic pel president Torra. Ell ha defensat el sentit institucional. Que no veiem l’operació d’estat que hi ha perquè Salvador Illa, que és el nou Inés Arrimadas del 2021, tingui la presidència de la Generalitat? Els unionistes saben de la importància de la Generalitat de Catalunya en termes de lideratge polític del país. De lideratge moral del país. I ho saben tant, que el 2017 van intentar una operació, i ara hi tornen. Són els mateixos actors, però amb els papers canviats. Abans tenien com a candidat Inés Arrimadas i ara tenen Salvador Illa. La responsabilitat de l’independentisme és batallar aquestes fronteres de vot. I és la responsabilitat històrica que hem agafat a Esquerra Republicana.

La “llei Aragonès” és la vostra espina clavada?
—Crec que hi va haver una suma d’interessos partidistes i algun malentès. La llei la proposa Raül Romeva quan, el 2016, l’atenció domiciliària a Barcelona queda en mans d’una filial de l’IBEX 35. Els criteris de contractació no incorporaven criteris socials, ambientals ni d’expertesa. Es va tramitar la llei, i cap grup no hi va presentar esmena a la totalitat. La van deixar passar d’inici. I va començar una campanya partidista. I al final, què ha passat? Que aquell concurs de l’Ajuntament de Barcelona ha tornat a caure a una filial de l’IBEX 35.

Ara us heu compromès que no torni a passar, en el vostre programa electoral. Com ho fareu complir?
—Amb dues lleis que s’hauran de desenvolupar amb consens al parlament. La llei de l’economia social i la llei de concertació per a serveis de l’estat del benestar. Que permeti de preservar aquest espai, i que no se sotmeti tot als criteris mercantils. Si no, regalarem els serveis públics a filials de l’IBEX 35.

L’ANC vol que els imposts es paguin a la Generalitat com a exercici de sobirania. Ho veieu més com una càrrega burocràtica que no pas com una oportunitat?
—Aquests darrers anys, l’Agència Tributària ha crescut molt. En aquesta legislatura, fruit de l’acord contra el frau fiscal, hem recaptat prop de 1.000 milions d’euros. Tothom sap que pagar mitjançant l’Agència Tributària de Catalunya no deixa els diners a Catalunya.

Però crea hàbits.
—L’Agència està preparada per a qualsevol eventualitat, però el canvi vindrà de les majories polítiques i socials. No solament de les eines instrumentals. Potser és una de les lliçons. La part administrativa serà després del canvi de majories polítiques. De l’enfrontament polític. De la victòria política.

L’abstenció, en aquestes eleccions, en deslegitima els resultats?
—Treballem perquè hi participi com més gent millor. Nosaltres no considerarem il·legítim el resultat electoral, perquè ens hi presentem. Malgrat totes les dificultats, hi volem ser. I volem obtenir la victòria.

Qüestionari Proust

Defecte principal que teniu?
—M’hauria d’enfadar més sovint.

Dons naturals que us agradaria tenir?
—Música.

Personatge històric preferit?
—Francesc Macià.

El vostre lema vital?
—Citaré Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.”

El vostre somni de benestar individual?
—Que la meva dona i la meva filla siguin felices i plenes de salut.

Quina fóra la vostra pitjor desgràcia?
—Que les persones que més m’estimo els passés res greu.

Darrer cop que heu fumat marihuana?
—En aquest segle, no en aquesta dècada.

Quants metres quadrats té casa vostra?
—Cent metres quadrats. Un pis.

Flor predilecta?
—La flor de carabassó. Color ataronjat. Me la menjo. Farcida de formatge i arrebossada.

Els noms de persona que preferiu?
—Clàudia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.