12.07.2022 - 21:40
Fa un cert temps encara especulàvem amb la crisi del bipartidisme a Espanya, però des de la inserció de les restes de l’11-M a l’executiu de l’estat (Podem: força auxiliar del PSOE) i l’entrada dels poders fàctics al legislatiu (Vox: força auxiliar del PP, un cop liquidat Ciutadans), podem dir que el disseny bipolar del transformisme franquista en monarquia parlamentària, base de la constitució espanyola, restà més sòlid que mai. Les classes mitjanes, castigades i fracturades per la crisi, no han creat cap força alternativa al règim ni han ajudat a crear cap nou bloc històric. Les classes treballadores, fragmentades i precaritzades, sense referents polítics propis, no han sortit del terreny del sindicalisme concertant i concertat, subordinat als vaivens de la “crisi econòmica” sistèmica. L’estat s’ha ampliat internament per a mantenir l’aparença de la “pluralitat d’interessos” presents en la societat mentre es garanteix la “unitat estratègica” en termes de política econòmica i de control territorial. I també s’ha ampliat externament, amb la solidaritat massiva i homogènia al voltant de la “unitat nacional”, de tall neofranquista, arran de la crisi de dominació d’octubre de 2017 (discurs feixista del Borbó el 3-O). Una crisi que no va ser prou aprofitada per les classes populars catalanes, que no es van adonar que no n’hi havia prou, de fer una crisi política, sinó que calia trencar alhora amb la dominació i la legitimació de l’estat a Catalunya, com van assenyalar l’assetjament de la conselleria d’Economia, la defensa de la seu de la CUP i la vaga general democràtica l’endemà passat de l’1-O. D’aquesta mancança nostra sorgeix la facilitat (sempre relativa) amb què l’estat ha pogut conjuminar una repressió basada, segons el jutge Guillem Soler, en l’”excepcionalitat jurídica permanent i general” sobre Catalunya, el peixet donat a la classe política amb els indults, i la propaganda d’entesa amb els seus col·laboradors del govern de la Generalitat (taula de diàleg i cataplasmes econòmics).
Ens calia i ens cal una teoria de la crisi.
Una teoria de la crisi requereix establir el territori (o espais: polític, econòmico-social, militar, cultural, etc.) de la seva execució conscient, sistemàtica i global. En posarem un primer exemple per fer-nos entendre. Suposem que s’elabora una estratègia política consistent a ocupar democràticament el parlament autonòmic amb majoria suficient per a proclamar la independència en la primera sessió constituent. Com és lògic, el ciutadà escarmentat per l’octubre del 2017 es demanarà: “I a continuació, què? Quin suport tindrà aquesta proclamació? On es defensarà? Com es mantindrà viva? Quins poders desplegarà enfront de la previsible ofensiva de l’estat?”, etc. Ens diran que vindrà acompanyat del suport de la gent al carrer, però això ja ho teníem l’octubre del 2017. Una desobediència general i sostinguda en el temps i en l’espai és alguna cosa més que organització: significa assolir prou nivell de consciència política per enfrontar-se a mata-degolla a l’estat, és a dir, per arribar a la insurrecció civil. I el dia que un moviment assoleixi aquest nivell d’autoconsciència i organització exigirà alguna cosa més que eleccions formals i poder delegat, perquè la gent serà la dipositària del poder directe enfront de l’antagonista. I l’octubre del 2017 no érem prou madurs per a produir aquest poder directe ni estàvem organitzats per a defensar-lo: només esperàvem decisions del govern de la Generalitat o concessions de l’estat. Ja veiem, doncs, que una “crisi política” demana una concepció que vagi més enllà de les proclamacions: exigeix una idea precisa del poder democràtic, de la seva dinàmica i de la seva representativitat. En una paraula, reclama un aprofundiment de la relació entre les masses en acció, històricament conscients del seu protagonisme, i el poder representatiu, o sigui, una ampliació del concepte i el desenvolupament de la democràcia liberal com la coneixem (i la patim). Contràriament, recaurem en els errors formals de l’octubre del 2017: errors formals només en aparença, perquè, en profunditat, revelaven una idea limitada de la relació viva entre moviment i representants en un tombant de la nostra història.
Si baixem de l’àmbit merament representatiu al moviment real de la societat, podem arribar a la conclusió que, en el món occidental, la relació entre ciutadans i poder constituït està francament deteriorada alhora que empantanegada: ni el poder és capaç de resoldre la crisi permanent, si no és en clau de tancament reaccionari, ni els moviments socials són capaços de crear poders alternatius que revitalitzin la democràcia liberal o n’ampliïn l’horitzó. És evident, doncs, que tots els moviments fets des de l’esfera política –inclosos els independentistes–han de comptar amb capacitat per a superar la crisi permanent de representativitat establint una nova relació entre el moviment real de la societat i el poder que n’expressi els continguts.
En posaré un altre exemple. Nosaltres podem fer la independència, convertir-la en poder factual, i començar a governar l’endemà. Com és natural, els legisladors procuraran donar veu i representació a tots els interessos presents en la societat, però serà obligat que sàpiguen resoldre la crisi econòmica que empobreix sistemàticament el país alhora que n’augmenta les desigualtats, tanca les expectatives de redistribució i anul·la guanys obtinguts durant anys de lluites i sacrificis de les majories socials. O es limitarien a continuar aplicant les mesures de la UE, dels bancs centrals, de l’FMI, de l’OCDE, i tutti quanti? Perquè, si hagués de ser així, la base social de l’independentisme minvaria molt ràpidament sense legitimar-se entre aquells sectors socials presoners de la rutina, el desànim, o l’obediència a l’estat espanyol, si no tot a la vegada.
Si heu arribat fins aquí, us adonareu que l’aplicació d’una visió renovada del sistema representatiu, com a nova relació entre el moviment real de la societat i l’expressió política, ens situaria d’una manera diferent en el concert europeu, que és força lluny de resoldre-la i fins i tot d’intentar-ho. Una teoria de la renovació del poder polític i una teoria de la resolució justa de la crisi econòmico-social porten a una teoria de les relacions internacionals. Podríem continuar dins la UE? Quines concessions ens imposarien? Ens permetrien de desenvolupar una política mediterrània pròpia? Si establíem relacions amb pobles sotmesos al pillatge, a la repressió, al despoblament, ens considerarien un estat “homologable” o entraríem en la categoria dels “pàries”? Hauríem de viure, vulgues que no, sota el paraigua de l’OTAN, atès que ens trobem dins el que ella mateixa considera la “seva” regió geostratègica? I si convivíem amb el militarisme de l’OTAN, vol dir que hauríem de continuar amb les polítiques neoliberals, la pèrdua de drets socials i humans, el racisme institucional i la polarització estratègica de la UE?
Si no som capaços de bastir una teoria general de la crisi per espolsar-nos de sobre la mosca vironera espanyola i resoldre amb justícia la crisi socioeconòmica, l’aplicació de receptes parcials –crisi política, alteracions socials, lluita antirepressiva, resistència cultural…– sempre ens farà anar coixos. Cosa que no significa, de cap manera, que per lluitar calgui disposar, d’antuvi, d’un receptari tancat, sinó que hem de ser conscients que pensament, lluita i organització van sempre de bracet.
