28.04.2020 - 21:50
‘No volem tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema’, diu una pintada en anglès provinent de les protestes d’Hong Kong. Hi esteu d’acord? El fet cert és que aquest llarg període de confinament ens serveix per a saber que algunes coses que consideràvem normals són prescindibles o directament inútils. Per esmentar-ne algunes, de col·lectives, que també n’hi ha de règim individual:
Que podem viure sense futbol televisat, estalviar-nos les milionades que mou i els minuts i minuts que les televisions perden informant de tot aquest submon ple de banalitat. És per això que, en temps de crisi, la insistència de TV3 a dedicar molts minuts dels seus noticiaris a informar sobre el no-res, perquè el món de l’espectacle esportiu està aturat, és absurda.
Que les esglésies poden estar tancades i que totes les creences religioses poden desplegar-se en l’àmbit privat, com hauria de ser en un estat laic. Havent coincidit la pandèmia amb Setmana Santa, sabem que toca replantejar-se aquesta tradició, perquè la normalitat no impliqui que una religió envaeixi l’imaginari comú de manera tan ostentosa, inclosa aquesta idiotesa de les televisions (un altre cop TV3) de programar pel·lícules ‘de romans’ o misses catòliques, com en els temps del franquisme.
Que un Sant Jordi confinat perjudica molts interessos econòmics de gent de la cultura que no viu en l’opulència, i ho lamento, però des de la perspectiva estrictament literària i cultural s’ha demostrat que tota la faramalla de les llistes pre-fabricades dels llibres més venuts, entre altres frivolitats de la diada, és sobrera. Dit d’una altra manera, que hi ha alternatives a la normalitat que havíem concedit a la cultura entesa com a mer espectacle (grans festivals, llistes de vendes, Nit dels Museus, etc.).
Que, atès que els estudis de doblatge (un invent franquista, cal recordar-ho) són tancats, no costa tant de veure pel·lícules i sèries de televisió en versió original subtitulada. I ja sé que això també perjudica uns professionals, però és que voler instaurar una nova normalitat implica canvis i invencions individuals i col·lectives.
Que tot allò que Espanya gasta en ‘intel·ligència militar’ (quin oxímoron més exemplificador quan veies aquells tipus amb galons a les conferències de premsa del govern espanyol) ho hauria d’haver invertit en sanitat. I que Catalunya no ha de tenir mai la temptació de voler un exèrcit propi, que el cos dels Mossos ja ens causa prou maldecaps quan es posa a fotre bastonades.
Que la nostra (sic) democràcia és un gran simulacre; que els parlaments poden ser virtuals o minimitzar-se; que els parlamentaris electes cobren uns sous i unes dietes innecessàries; que solen ser molt mediocres, gairebé mai són els més preparats de la societat i, si cap meritori treu el cap a la vida pública, la resta l’arracona; que surten a dir amb ampul·lositat allò que uns tècnics els recomanen, encara que facin veure que són idees seves… Que, vist el pa que s’hi dóna, amb els polítics ‘normals’ que tenim, encara no estem tan malament com la lògica indicaria…
Segur que el confinament ens ha ensenyat més coses que podríem arrencar de la normalitat d’abans de la pandèmia. Cadascú en pot trobar més, si pensa en la seva rutina anterior i en les coses que aquest arrest domiciliari ha assenyalat com a supèrflues. Un cop detectades les ensenyances, caldria actuar amb conseqüència, és clar.
No obstant això, amb dos mesos no es poden eliminar actituds tan arrelades, és lògic. Especialment amb aquelles d’ordre polític que han caracteritzat, a banda i banda, a Espanya i a Catalunya, aquesta normalitat un pèl maligna.
Primer, la normalitat de les essències del poder espanyol, autoritàries i repressives. Amb confinament o sense, la judicatura espanyola és un defecte intrínsec, una anomalia tant en temps normals com postnormals. Ho hem corroborat amb les amenaces del jutge Marchena per impedir permisos dels presos polítics catalans o amb la recent resolució contra l’activista espanyola Isa Serra, entre més i més casos. I de l’executiu, del govern espanyol, què voleu que us en digui? Si aquest és un govern progressista, pacifista, federalista, conciliador, democràtic, etcètera, és evident que haurem d’inventar noves paraules per a ells i per als qui es creuen la martingala.
Segon, tampoc no ens hem pogut escapar de la Catalunya ‘normal’, la pujoliana i postpujoliana, la que busca l’enemic a fora i, a l’ensems, es baralla internament per veure qui és més pur. O purament catalanista. Una munió de gent corrent, sense portar el carnet del partit a la boca, els darrers anys havia aconseguit d’introduir en la normalitat espanyola la discrepància, la revolta democràtica d’alt tonatge, la idea que el dret d’autodeterminació no és una anormalitat, sinó una cosa possible, plenament assolible. Però els partits hegemònics del catalanisme s’han esporuguit i han tornat a la vella normalitat autonomista: allò de ‘i tu més’. I molta gent, ai las!, ha oblidat fins on havíem arribat, ha pensat que això era normal, s’ha tornat a posar el carnet a la boca i, ara, no sabem quan podrem retornar a la nostra anormalitat subversiva.
Aquest escrit, com si fos un manifest, no demana adhesions incondicionals. Perquè no vol ser un manifest normal, no cal estar d’acord amb tot el que s’hi diu, potser no cal estar d’acord en res. I és que, en la nova normalitat, abandonarem els dogmes i les consignes que abans eren normals. I només prevaldran les nostres llibertats, les individuals i les comunals, per a dissentir fins i tot de la normalitat que construirem.
