Al teu article titulat ‘L’indult’ dius que ‘els presoners [en referència als presos polítics] tenen una cosa al cap que es diu indult’. D’on ho treus, això, Barnils? Has parlat amb cap dels set presos polítics dels Lledoners, amb la Dolors Bassa o amb la Carme Forcadell sobre aquesta qüestió? Si ho has fet, et convido que siguis precís, concret, que diguis qui es planteja l’indult i qui no. Qui ha parlat d’indult? En quines reunions s’ha parlat d’indults? I qui hi havia, en aquestes reunions? Si no ho has fet, el lector de VilaWeb s’hauria de preguntar per què no m’has donat, perquè no ens has donat, l’oportunitat d’opinar sobre l’indult que dius que defensem.

Era fàcil fer-ho. Sabies on trobar-me. Fa vint-i-un mesos que la meva residència és pública i notòria. Des que vaig entrar a la presó no he defugit de respondre a cap pregunta, cap entrevista per escrit, ni tan sols cap off periodístic a tots aquells que m’ho han demanat i a qui la presó m’ha autoritzat de rebre en locutori.

Conscientment o inconscientment, ens has condemnat al silenci. Com ho ha fet la Meritxell Batet o abans ho havia fet el jutge Llarena. Sí, així de clar. Ens has inhabilitat negant-nos el dret a la paraula. Has ofegat la nostra veu com en Marchena l’ofegarà de nou en la sentència, amb l’agreujant que t’has atrevit a situar-me en una posició (la defensa de l’indult) que mai ha estat la meva i que no em representa. I tu, Barnils, no ets ningú per dir què faré jo sense haver-m’ho preguntat. I menys, si ho podries haver fet.

Benvinguda sigui la crítica i maleïda la mentida. L’obligació del periodisme honest i rigorós és contrastar les fonts per evitar ser l’instrument vehicular de la mentida com a arma política. El poder constituït utilitza sovint la mentida, com tu saps bé i com Hannah Arendt ens va il·lustrar. Però això no dóna carta blanca a la resta per a utilitzar-la. La mentida com a arma política sempre és detestable i cal denunciar-la i fugir-ne. I tu, Barnils, no ho has fet.

Saps? No és res personal, però parlaré com si fóssim fent un cafè o una cervesa, com tantes n’havíem fet amb en Partal, i ningú més ens sentís: estic fins als collons de tots els que s’omplen la boca amb els presos polítics però practiquen la màxima de ‘tot pels presos però sense els presos’. I això val tant per a periodistes com per a polítics suposadament empàtics, solidaris i per a companys de lluita.

Sóc a la presó per haver fet activisme polític i haver-me atrevit a promoure i fer possible l’1 d’octubre. Des de la presó no he renunciat a continuar fent política i a fer-la de manera coherent amb els meus ideals i el meu estil. Els mateixos que van marcar la meva presidència al capdavant de l’ANC i van portar a perfilar amb altres persones el que va ser l’1 d’octubre. No he deixat de fer política davant el tribunal que em va jutjar. I vaig acceptar la petició del president Puigdemont d’acompanyar-lo de número dos a les eleccions del 21-D, d’encapçalar la llista del passat 28 d’abril i d’involucrar-me en l’impuls de la Crida Nacional. La dignitat d’un pres polític i de la causa que representa també és continuar fent i defensant les idees per les quals va ser empresonat.

És evident que a algú no agrada que els presos fem política. He llegit alguns dels articles en contra que publiqueu a VilaWeb. I respecto totes les opinions, fins i tot les que van prenyades d’apriorismes. En tot cas, sóc un pres polític; què s’espera que faci a la presó? Macramé? Doncs, no, jo no faré macramé. Continuaré defensat les meves idees, acusant l’estat i donant la meva opinió a qui me la demani o pugui interessar. I quan trobis una evidència, una sola, que et permeti afirmar que faig política per beneficiar-me penalment de la situació, ho expliques. Mentrestant, respecta’m, ni més ni menys com m’hauries de respectar si fos en llibertat. Tampoc necessito una dosi més alta d’empatia per a rebre una crítica política que les que necessita qualsevol altra persona que faci política i no sigui presa. No necessito caritat ni condescendència pel fet de portar vint-i-un mesos empresonat, necessito ser tractat amb dignitat i, sobretot, no ser utilitzat ni manipulat en funció d’interessos partidistes no declarats.

No cal faltar a la veritat per defensar una posició política. No és veritat, per exemple, el que dius de manera molt sibil·lina a l’article que ‘des de les presons conduïm una negociació col·lectiva’. I tampoc cal caure en el paternalisme, com quan afirmes que el pres polític ‘prou feina té per ell, que a sobre hagi de pensar en tothom’. Aquestes paraules són ofensives i, per més que les amaguis en un joc de preguntes i reflexions aparentment contradictòries, el missatge que traspuen és tan nítid que t’hauria de fer empegueir.

Acabo. No sé què faries tu per evitar quinze anys de presó. Entenc que no responguis a la pregunta retòrica que tu mateix et fas. No crec que ho puguis saber fins que no t’hi trobis i espero que no t’hi trobis mai. En tot cas, a mi me’n demanen disset i sé què faré i què no faré. I tothom del meu entorn (familiar, amics, polítics i advocats) sap què no faré: ni demanaré ni promouré, directament ni indirecta, cap indult. I tu ja ho hauries de saber. Però potser no t’interessa explicar-ho, no fos cas que això tan simple fes malbé la tesi tan legítima com falsa del teu article, segons la qual ‘l’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el govern Sánchez’. Així no, Barnils, així no.

Jordi Sànchez
Presó dels Lledoners, 22 de juliol de 2019

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb