Per què la Lluna sembla més a prop algunes nits i més lluny unes altres?

Hi ha nits que la Lluna sembla realment a prop i més gran que no pas habitualment. Una nit d’estiu, quan era petit, recordo que em vaig sorprendre i espantar quan vaig veure una enorme forma rodona que rondava per darrere la casa de la meva amiga Nancy, que era en un turó a l’altra banda del nostre poble.

En algun moment vaig adonar-me que era la Lluna i vaig córrer pel jardí, cridant, per dir-li al meu pare que vingués a veure-la. Era més gran que una casa, de color taronja intens. El meu pare va murmurar alguna cosa sobre la perspectiva i se’n va anar a regar les plantes o tocar el piano. No gaire convençut per la seva explicació, la vaig continuar mirant. Poc després, la Lluna es va començar a alçar i va recuperar l’aspecte de sempre.

Us presento el fenomen que els astrònoms com jo anomenem “la il·lusió de la Lluna”. Pot costar de creure que, els dies que sembla enorme, la mida de la Lluna sigui tan sols una il·lusió, però és cert: vosaltres mateixos podeu posar-la a prova i, fins i tot, captar-la amb una càmera.

Un parany de la ment

Els astrònoms han debatut sobre la il·lusió de la Lluna durant segles, i hi ha alguns fets en què tots estan d’acord. La gent sol veure la Lluna més gran i més a prop quan és plena i vora l’horitzó. Això passa perquè la nostra ment, per defecte, calcula la mida d’un objecte com la Lluna comparant-lo amb uns altres.

Imagineu-vos que sou fora, a prop de casa vostra. La casa us deu semblar gran i la Lluna, de mida estàndard. Ara, si us n’allunyeu i la torneu a mirar, us semblarà molt petita.

La il·lusió és pel fet que la Lluna és tan lluny que, independentment del lloc de la Terra on sigueu, sempre serà de la mateixa mida. Són les coses amb què la vostra ment compara la Lluna –una casa, una muntanya o allò que sigui– que semblen més grans o més petites segons la distància a la qual sigueu. Per això la Lluna sembla tan gran quan surt al costat d’una casa o d’una muntanya llunyana.

Els fotògrafs tot sovint s’aprofiten d’aquest truc per fer fotografies espectaculars d’objectes llunyans amb la Lluna de fons. La gent, de fet, sol veure la il·lusió de la Lluna quan visita grans espais oberts. Potser és per això que les llunes grans ens evoquen records de temps feliços.

El zoom atmosfèric i les òrbites que canvien

Hi ha diverses explicacions convincents –però errònies– sobre la il·lusió de la Lluna. La major part es basa en alguna premissa certa, cosa que explica per què persisteixen avui dia.

Una d’aquestes certeses és la idea que l’atmosfera actua com una mena de lupa que amplia la Lluna. Quan l’astre és a prop de l’horitzó, la llum ha de travessar una capa molt més gruixuda de l’atmosfera terrestre que quan hi és directament a sobre. Tot aquest aire, és cert, fa de prisma gegant i doblega els raigs de llum, cosa que distorsiona el color i la forma de la Lluna. Però no fa pas de lupa.

Una altra idea errònia és que algunes nits la Lluna és realment més a prop. L’òrbita de la Lluna no és perfectament circular –és més aviat ovalada, en forma d’el·lipse–, i això fa que s’acosti i s’allunyi de la superfície terrestre durant el transcurs d’un mes.

Quan la part més pròxima de l’òrbita coincideix amb una lluna plena, s’anomena superlluna. Però quan la Lluna és més prop de la Terra, tan sols hi és entre un 12% i un 15% més que no pas quan és més lluny. Per tant, és una diferència massa petita per a explicar aquesta il·lusió. És molt difícil de notar una diferència de grandària del 15% a ull nu.

Posar a prova la il·lusió

És fàcil de posar a prova la il·lusió de la Lluna. Podeu fer l’experiment vosaltres mateixos. La pròxima vegada que vegeu que la Lluna és enorme i més a prop que no és habitual, allargueu la mà i estireu el braç. Cloeu un ull i, amb l’altre, fixeu-vos en la punta del dit que amb prou feines la tapa: en el meu cas, és el dit petit. Espereu-vos fins que la Lluna sigui en un punt més alt i torneu a fer l’experiment. La Lluna pot semblar més petita, però el mateix dit la continuarà cobrint igual que abans.

Silas Laycock és professor d’astronomia a la Universitat de Massachusetts Lowell, als Estats Units. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.