El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Aquest cap de setmana es constituirà el PNC, el nou partit que intenta aplegar aquella part de l’antiga Convergència que se sent més incòmoda amb el president Puigdemont i amb el procés cap a la independència. Vivim uns moments d’una incertesa tan gran que qualsevol pronòstic que ningú vulga fer sobre els resultats en unes possibles eleccions catalanes és, per a dir-ho de manera suau, arriscat. Ni tan sols crec que es puga assegurar a hores d’ara que els quatre partits que, pel cap baix, s’hi presentaran amb l’etiqueta d’independentistes puguen arribar a obtenir la majoria de la cambra. Hi ha massa dubtes sobre la taula, dubtes que la pandèmia i la crisi econòmica han fet créixer exponencialment. Dit això, si n’hagués de descartar un, ara mateix, crec que descartaria el PNC, o com acabe conformant-se i dient-se la maniobra. No crec que puga tenir cap èxit. Sense Artur Mas al capdavant i aplegant, com apleguen, tan sols els professionals de la nòmina política, no veig factible que puguen arribar a entrar al parlament –com ja no ho va aconseguir Duran i Lleida, un candidat que tenia molt més pes i notorietat. Ara, és evident que la maniobra pot perjudicar Junts per Catalunya, especialment si es consuma també aquest cap de setmana el trencament entre el PDECat i la resta de la formació.

I tot fa pensar que passarà això. Les negociacions activades dins Junts per Catalunya les ha anades explicant fil per randa Pere Martí a ‘L’última‘ i no poden ser més cristal·lines. El PDECat exigeix la meitat dels càrrecs. Cal reconèixer, per tant, que la cruesa del debat és impressionant: o tenen els sous assegurats uns quants anys més o se’n van. I sembla, pel que sabem avui, que se n’aniran, perquè a l’altra banda la Crida i el president Puigdemont no semblen disposats a acceptar el xantatge. El dubte és quin cost tindrà tot plegat.

Podria passar, no tinc prou elements per a saber-ho, que el PDECat, com el PNC, es limite avui a ser una simple agència de col·locació, buida de tota influència real en el territori. Podria passar que quan es consume el trencament només se’n vaja una part minoritària del partit. Si és així les eleccions serviran per a fer net. Però també podria passar que o bé al conjunt del país o bé en algun racó, allà on el caciquisme convergent resisteix encara millor –com pot ser Tortosa–, el PDECat o la seua previsible aliança amb el PNC acabe arrossegant vots i això faça mal a Junts per Catalunya –o com s’acabe dient la candidatura de Puigdemont, perquè cal recordar que és el PDECat que té la propietat de la marca. És clar que tampoc no es pot descartar l’efecte contrari: que una part de la població que desconfiava del PDECat i les seues intencions reals, vote amb més comoditat la llista de Puigdemont, una volta haja amollat el llast que el vinculava al vell partit de Jordi Pujol.

Siga com siga, el trencament, que sembla imminent, serà revelador d’un doble fracàs del pujolisme. D’una banda, ha fracassat estrepitosament la idea d’una possible Catalunya autònoma dins Espanya. Això s’ha acabat i ara la Generalitat gestiona com a màxim allò que li deixen gestionar, sense cap poder polític real, cosa que, per tant, obliga a continuar l’envit independentista. I el segon fracàs és la seua incapacitat d’adaptar-se als nous temps, ni ideològicament ni orgànica. Ni entenen el moviment independentista, per més que en facen servir encara la bandera, ni entenen la profunditat del cansament popular respecte del partidisme i l’organització professionalitzada de la cosa pública, el factor revolucionari de l’independentisme. Però aquest és un doble fracàs que implica també de manera inevitable un fracàs de Junts per Catalunya. Perquè Junts ha arrossegat durant aquests anys un pes mort que al final sembla que no li haurà servit de res, que se li girarà activament en contra i que serà utilitzat al màxim en contra seu, precisament durant la contesa electoral més important d’aquests darrers anys.

Els favors mediàtics, administratius, judicials i de tota mena als continuadors de la vella Convergència seran espectaculars i crec que no es pot descartar, com ja va passar a les europees, que molts i des de moltes bandes facen tant com puguen per a impedir o entrebancar la presentació o la campanya de la llista que encapçalarà previsiblement el president Puigdemont. Més enllà de la batalla fratricida, perquè serà la llista que, ara com ara –i tot esperant de saber què passarà amb la CUP o si Primàries o l’ANC faran candidatura pròpia–, es presentarà a les urnes sota la bandera de confrontació oberta amb Espanya i la unilateralitat. Per això el resultat electoral és més difícil de preveure que mai, però la importància d’aquest resultat també. A les eleccions europees o a l’acte de Perpinyà es posà en relleu que no és gens clar que els vots tinguen amo, que la gent vote sempre o es mobilitze sempre en clau partidista. Però també que hi ha una part important de la població molt motivada i amb moltes ganes de superar la desorientació política actual a partir d’una posició de fermesa i de reafirmació en el mandat del Primer d’Octubre. Saber si això es revalida també al Parlament de Catalunya serà un dels grans interrogants, potser el principal i tot, d’aquestes eleccions que no han estat convocades encara però que ja s’han engegat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.