26.12.2023 - 21:40
“Any nou, vida nova.” Aquesta dita popular, tan recurrent al començament de l’any, invoca un cert esperit optimista. La convicció que amb tot principi de cicle s’obren oportunitats noves. I de pas ens convida a reflexionar i a fer un balanç dels assoliments i revessos de l’any que s’acaba. Una reflexió que sol portar aparellat un arsenal de bons propòsits destinats a aconseguir que el cicle que comença el primer de gener sigui millor que el que es va acabar el 31 de desembre.
No obstant això, és habitual que, al cap d’unes quantes setmanes, moltes d’aquestes intencions caiguin en sac foradat. Què se n’ha fet, de tots aquells bons propòsits? No ha estat prou, la nostra força de voluntat? La resposta més comuna és que sí. Perquè val a dir que la força de voluntat flaqueja amb facilitat. Però, per què?
La neurociència ens dóna algunes respostes que potser ens serviran per a reflexionar. Al capdavall, hi ha experiments que indiquen que solament de saber els mecanismes neuronals que indueixen la força de voluntat ja contribuïm a augmentar-la. Raó de més perquè llegiu aquesta explicació.
La força de voluntat ha de veure’s recompensada
La voluntat és la potestat de dirigir les accions pròpies cap a un fi desitjat, normalment oposat a la immediatesa del moment. Dit d’una altra manera, ens permet de vèncer els obstacles i aconseguir les nostres metes fins i tot si impliquen un esforç que no es veu recompensat immediatament.
Aquest primer punt és fonamental: la sensació de recompensa. És molt arrelada al nostre cervell, i ens commina a repetir les accions que, d’alguna manera, ens han resultat profitoses anteriorment. Una de les zones principals del cervell implicades és el nucli estriat, i el neurotransmissor que l’activa es diu dopamina. La dopamina participa en unes quantes funcions mentals: la motivació, el plaer, l’atenció, l’optimisme i la recompensa, etc. Claus per a aconseguir allò que ens proposem.
D’una altra banda, cada vegada que recorrem a la força de voluntat per a fer una cosa contrària a les tendències immediates del moment, com ara menjar-nos una amanida en compte d’un entrecot greixós, o una fruita en compte d’un pastís, se’ns activa la denominada escorça cingulada anterior, que té unes quantes funcions, entre les quals destaquen la gestió de conductes racionals, com ara la inhibició, l’anticipació de recompenses, la presa de decisions, l’empatia i la gestió emocional.
Aquesta zona del cervell té connexió directa amb l’escorça pre-frontal, que és implicada en la planificació d’accions futures i en el control conscient del comportament, cosa que inclou la determinació. Però també amb l’amígdala, que s’ocupa de generar emocions. A més, totes actuen sobre el nucli estriat, que, tal com hem dit, genera sensacions de recompensa.
I on ens porta, tot plegat? Unim totes les peces. Quan ens plantegem un propòsit, tant per Cap d’Any com qualsevol altre dia del calendari, fem servir l’escorça pre-frontal per planificar-lo i per mantenir la determinació d’aconseguir-lo. Prenem la decisió amb l’escorça cingulada, que inhibeix unes altres accions que ho desbaratarien i controla les regnes de les emocions per a mantenir-nos dins la racionalitat. I, ací ve la part important, anticipem la recompensa final (per exemple, perdre aquests quilos de més).
L’inconvenient és que, quan tot sembla anar d’allò més bé, alguna cosa es torça. Perquè normalment la recompensa esperada, que és allò que a escala cerebral ens permet de mantenir l’atenció i l’interès, s’endarrereix. I la temptació de sucumbir als plaers immediats es fa com més va més forta.
Sense motivació la força de voluntat flaqueja
L’única manera de mantenir-nos ferms, malgrat tot, és amb la motivació. La motivació és un estat intern que activa, dirigeix i manté la conducta cap a metes o fins determinats. De fet, la motivació mateixa també és font de recompensa i plaer, i és relacionada amb unes altres facultats mentals, com ara l’optimisme.
La motivació depèn també de la dopamina. Com més alts són els nivells de dopamina, menys ens costa d’esforçar-nos a aconseguir una recompensa més valuosa que la fàcil i immediata. I, sorpresa!, l’anhel d’aquesta recompensa futura guanya la partida als plaers de la immediatesa.
És clar que no tothom mostra els mateixos nivells de força de voluntat. En les diferències interpersonals hi intervenen dos factors. El primer, genètic. El sistema de la dopamina és basat en el funcionament d’uns quants gens. Segons quines variants gèniques tinguem, funcionarà de manera més eficient o menys.
El segon factor és l’entrenament i l’educació. Perquè sí, la força de voluntat es pot entrenar. Com? Simplement fent-la servir. Cada vegada que l’usem, afavorim connexions neuronals que enforteixen el comportament que perseguim. El truc és imaginar recompenses prou llunyanes perquè aconseguir-les impliqui un cert esforç, però alhora prou pròximes per percebre-les com a assequibles.
Una altra manera de treballar la força de voluntat és mitjançant mètode proposat per Esther Wojcicki per a afavorir l’èxit personal, el mètode TRICK (“truc”). Proposa fomentar aquests valors: confiança (trust), respecte (respect), independència (independence), col·laboració (collaboration) i amabilitat (kindness).
Comença per un dia nou
Una vida és molt de temps i potser un any també. Si els propòsits anuals ens costen, val més que comencem pel “dia nou, cosa nova a la nostra vida”. Sense estressar-nos, perquè una de les conseqüències de l’estrès és precisament que disminueix la funcionalitat de les àrees racionals del cervell i potencia les conductes basades en la immediatesa.
I ja anirem allargant en el temps els bons propòsits a mesura que el sistema dopaminèrgic, l’escorça cingulada anterior i l’escorça pre-frontal estiguin més entrenats. Ningú no és capaç de córrer una marató el primer dia que es calça unes sabatilles d’esport.
David Bueno i Torrens és professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament, i director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1ST, de la Universitat de Barcelona. Anna Forés Miravalles és professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
