
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
A Sud-àfrica vaig descobrir que ningú, en cap cas, no pot pretendre tenir la raó completa. O, més ben dit: que sempre trobaràs algú que desafiarà allò que tu penses, per més elemental, indisputable i lògic que et semble allò que defenses. Hi vaig entendre, ras i curt, que amb la raó no n’hi ha prou perquè mai no hi ha manera de convèncer tothom.
Vaig arribar a aquell país a final dels noranta per cobrir les darreres eleccions de l’apartheid. Per a mi era una faena emocionalment molt complicada perquè estava molt implicat en el moviment per l’alliberament de Nelson Mandela. Reconec, per tant, que hi anava condicionat. A València, de molt jove, comprava cada setmana el setmanari Jeune Afrique, en un quiosc riquíssim en premsa internacional, avui desaparegut, de la plaça de l’Ajuntament. En aquella revista cada setmana un article o altre parlava de Mandela i sempre hi havia dues cartes o tres dels lectors que n’aclamaven la figura de presoner i de líder, la dignitat amb què suportava dècades de privació de llibertat.
Vaig créixer, doncs, convençut que Mandela era poc menys que un sant universal a qui tan sols els racistes podien negar l’estatura moral i política que més tard, efectivament, demostrà de sobres que tenia. I per això vaig tenir una sorpresa immensa quan vaig descobrir que no era el cas.
En aquelles eleccions, s’hi presentava una candidatura contrària a l’apartheid, tolerada pel règim. Hi vaig entrar en contacte i vaig aconseguir parlar amb els seus candidats. Eren blancs, professionals urbans, acostumats a viatjar a l’estranger, demòcrates, convençuts que Sud-àfrica havia de ser lliure i que no es podia tolerar més temps l’opressió dels negres, la gran majoria de la població. Doncs fou increïblement sorprenent la reacció que tingueren quan vaig posar sobre la taula el nom de Mandela, tancat aleshores a la presó de Pollsmoor. Van embogir. El van acusar de tot, el van criticar fins uns extrems inimaginables. Me n’explicaren històries que després s’han demostrat que eren completament falses, em van acusar de no entendre el seu país, de ser un imperialista esquerranós i de donar suport al terrorisme.
Aquella nit, atabalat, vaig anar fins a les portes de la presó, que curiosament era molt a prop d’on m’havia trobat amb aquesta gent. Com una necessitat gairebé física. Per provar d’aclarir-me el cap. Em sentia completament atordit. No entenia com podia ser que aquella gent, víctima de l’apartheid, em pogués parlar així de l’home que jo havia après a apreciar i a estimar per la seua resistència, de la gran icona mundial de la lluita contra l’apartheid.
Pollsmoor era, i hi és encara, a Tokai, en un dels extrems tan costeruts de Ciutat del Cap. I des d’allí les llums de la gran ciutat austral eren un paisatge d’una bellesa inoblidable, però que tallava l’alè. Mirant aquell fons i pensant que Mandela era just rere aquell mur, vaig mirar d’entendre l’escena que acabava de viure, però no hi vaig reeixir. La confusió, de fet, m’ha perseguit durant molt temps, fins i tot després d’aquell dia tan emocionant en què Madiba va prendre possessió del càrrec de president de la nova Sud-àfrica i ens va donar una enorme lliçó a tots.
Però amb el pas dels anys em sembla que ho he anat entenent. Que he anat entenent, o potser simplement acceptant, aquest mecanisme profundament humà que origina situacions com aquella –i totes les situacions semblants que vivim amb naturalitat cada dia per causes molt menors. Jo, partint de la meua subjectivitat, puc creure que una cosa és importantíssima, que un detall és transcendental, immens o que una persona ha fet d’una manera quasi perfecta açò o allò. Però ara sé de sobres que, per més objectius que siguen els fets que em fan pensar això, encara que tot siga demostrable sense cap passió –i mira que Mandela ho era!– no podràs comptar mai que tothom t’entenga i ho compartesca.
Perquè hi ha les dèries i els apriorismes de cadascú, que tenen un pes immens. Dèries contra un polític, contra un partit o una ideologia, contra una manera d’entendre el país, contra una bandera, contra una empresa o un grup; àdhuc, com veiem aquests dies, contra un jugador, contra un estil d’entendre el futbol, contra una manera d’entendre un esport, una ciutat, un club. I aquestes dèries i aquests apriorismes no els guareix mai la raó. Són profundament arrelats dins persones que simplement els creuen i que més aviat, a l’inrevés, no poden entendre com és que tu no veus les coses com les veuen ells. Que fins i tot s’exclamen preguntant-se com és que ets tan sectari de considerar-los sectaris a ells.
D’aquella nit d’atordiment a la porta de la presó de Pollsmoor han passat ja més de trenta anys. I és, entre més exemples, de l’èxit del procés sud-africà, relatiu però immens alhora, que m’ha vingut la resposta a les inquietuds que no em deixaven dormir aquell dia. Avui crec que les col·lectivitats humanes sempre tenen la capacitat de superar les barreres que els posen al davant individus concrets, per més poderosos que siguen aquests i més destructives que siguen aquelles. Però sobretot estic molt més que convençut que les paraules, els debats verbals, la comunicació, els arguments, sempre tenen una capacitat de convicció molt limitada i que allò que ho canvia tots és l’evidència vital, aquella sensació que el pas del temps va bastint íntimament dins nostre, en totes les societats. De vegades per la impossibilitat de resistir ni un minut més tanta vexació, de vegades pel record d’aquell dia excels que vàrem ser esplèndids, sovint per la persistència dels gests petits i constants i sempre les ganes de menjar-nos el món dia a dia, també raó a raó.
35 comentaris dels subscriptors

Josep Usó
26.08.2020 | 22:07
Les dèries, personals o col·lectives, sempre acaben topant amb alguna realitat on no encaixen. Passa com amb les teories científiques. Quan això passa, alguns canvien d’opinió. D’altres no ho fan mai. I continuen repetint uns arguments que ja estan superats o que s’han demostrat erronis. I no s’ha de ser poc entès, per a mantindre’s en la dèria. Sovint s’explica que l’èxit de moltes noves teories científiques arriba quan els seus detractors moren de vells.

Matilde Font
26.08.2020 | 22:23
Una editorial molt gratificant en els dies que ens toca viure. Hem de parlar menys i actuar més.

Josep Salart
26.08.2020 | 22:43
Si, i tant que si, la dignitat amb què suportava dècades de privació de llibertat. Sense demanar mai l’indult.
De Mandela, sempre obviem la perfecta campanya de sabotatges i la seva preparació de la lluita armada. Si no recordo malament es va anar a preparar i aprendre tot això a Algèria. No deixava mai les lectures de Mao ni del Che Guevera. Per citar dos espavilats. També quan manava es va rodejar de blancs i això el va fer una mica especial.
No puc parlar molt del personatge, donat que, sí l’he vist en persona, però he llegit relativament poc essent massa fàcil i erróni anar al viquipèdia.
Això sí, abans que en Junqueras, en Mandela.

J. Miquel Garrido
26.08.2020 | 22:48
“El cor té raons que la raó desconeix”. Pascal.

Ramon Perera
26.08.2020 | 23:10
“el paper, limitat, de la raó”
Certament, la raó en els temes humans té una paper limitat. Limiten el paper el paper de la raó “les dèries i els apriorismes de cadascú”.
Tanmateix, les dèries i els apriorismes de cadascú tenen un paper limitat justament per l’existència de la raó.
Per entendre la societat humana cal fer l’esforç de tenir en compte els dos aspectes mencionats.

Pep Agulló
26.08.2020 | 23:15
LA RAÓ SENSE CRÍTICA…
Tenir raó vol dir tenir arguments vàlids, un coneixement que més s’acosta a la realitat. Una altra cosa es convèncer, és a dir que la teva raó s’imposi per evidència. Llegint Wagensberg ens diu és més preocupant un coneixement sense crítica que no pas una crítica sense coneixement.
Per tant la raó es consolida i universalitza quan més crítiques té. La crítica no és una ofensa. Al contrari, quan la crítica baixa la guàrdia potser que una minúscula fluctuació d’una raó (creença, dèria, apriorisme,etc.) individual s’amplifiqui i acabi arrossegant a tot el pensament col.lectiu, i a poc a poc aquesta raó acaba agafant el rang de veritat consolidada. Els sudafricans contraris a l’apartheid veien Mandela com un monstre…Una raó fonamentada en la mentida repetida i amplificada. Tot plegat molt perillós…

Gemma R.
27.08.2020 | 00:08
A vegades t’ has d’ apropar al soroll, perquè és un soroll de neguit, de descontent, que prové de l’ ànima. Altres te n’ has d’ allunyar perquè ja no ve de l’ ànima sino de l’ estòmac si vols seguir conectat a l’ ànima del soroll. De totes totes, quan l’ ànima hi és involucrada, sempre en surt guanyadora. Espero i desitjo que l’ estómag no li exigeixi una guerra per deixar-la re-eixir com per altra banda sempre fa. Segle XXI! No hauria de passar. Perquè no conecten tots amb l’ ànima de les coses. Tots! Amb l’ arrel. Quan algú va decidir que lo “‘radical” era dolent? Perquè ens va fer molt de mal. Radical és anar a l’ arrel dels problemes, i combatre’ n allò q els provoca. Però hem confòs sovint radical, amb autoritàri. O ens ho han volgut fer empassar així. Si no tornem a reivindicar els conceptes, estem morts. No només Cat, el Barça o Europa. Al món. El món està lliurant la batalla del relat en l’ era de la comunicació. I per això agraeixo tant aquest diari i la seva gent. Mai ningú té la veritat absoluta, però q un periodista, analista i opinador contextualitzi la seva visió de la raó o el sectarisme, ens ajuda molt a saber que estem en bones mans (o tot el contràri si algú té un altre concepte de la vida), però en tot cas, no és una opinió més, sense saber exactament a mans de qui estás a l’ era de la global desinformació desbocada.
Mil gràcies equip Vilaweb. Seguim lluitant per aquest poble tant donat a boicotejar-se, sense adonar-se mai, mai de l’ enorme poder que té.

Antoni López
27.08.2020 | 00:33
La raó quant mes clara mes cara si els raonaments no son escoltats o son menystinguts o tergiversats.

Josep Gualló
27.08.2020 | 00:38
ÉS LA CONDICIÓ HUMANA
És ben cer que quan estàs carregat de raons i en conseqüència creus tenir la raó absolta, costa molt acceptar que les raons dels altres puguin ser valides i cal que facis un esforç per entendre-les.
A l’any 92, estan a Itàlia, cada dia escoltava una programa de radio que em divertia molt. Un dia em va sorprendre un pare que donant consells al seu fill, l’hi va dir: “I quan et trobis acorralat i no sàpigues que fer, nega l’evidencia”. Ho vaig trobar genial com a sarcasme. Encara ho recordo molt sovint.
Explico aquesta anècdota perquè en els moments actuals, veig una diferencia molt gran entre esforçar-te per entendre raons molt difícils d’acceptar, i ser conscient que les raons que et donen son pures mentides.
I per aquí no hi puc passar.

Marga J McFarlane
27.08.2020 | 00:53
Atreveixo amb un comentari:
Interessant, en aquest context, pensar en Escòcia i el independentisme. Als darrers anys ha crescut, sembla, no només per proselitisme, si no per un professionalism, una eficàcia, una unitat, una convicció i una proximitat (relatius, tots) que els altres partits no eran capaços d’oferir. Molts no indepes voten SNP per això (fets).
Ara amb la Cóvid, i un Brexit on la veu d’Escòcia ha sigut silenciada, no deu sorprendre que amb el lideratge ferm i auster de Sturgeon, deixant de banda totalment el tema del independentisme, el independentisme com sortida va creixent entre molta gent de convicció unionista, cal dir a costa de la impaciència d’alguns dels seus (indepes). Ja veurem com acaba, amb l’entorn tóxic i angustiòs del RU actual i el desgast dels liders.
Diria – fets no paraules – però aquest concept ja te amo!

Maria Angels Fita
27.08.2020 | 01:39
Atacar a Puigdemont continuament i sense justificacio sera la fi del partit mes sectari de Catalunya. Cap rectificacio. Cap autocritica. Nomes atacs, enveja i odi.
Reconeixer-ho es un cami doloros i necessari per als que hi han cregut durant anys. La rao i la realitat mica en mica es van imposant.
Es una llastima, si. Fa mal, si.
Pero finalment l’independentisme podra avançar sense llast.

Marcel Barbosa
27.08.2020 | 05:58
Editorials i més editorials sense actualitat. Ah ! Que ve la diada! Val, però nosaltres …com tots(pq serà) ; o ignorem. Sort que amb TV3-la d´ells-, ho deixaran anar-també- la vigilia.

Anna Maria Benaiges
27.08.2020 | 09:03
El mot “raó” ve de “ratio”, acció de pensar, i aquesta de la grega “logos” que a part de pensament, també vol dir paraula perquè serveix per expressar el que hom pensa i elabora. Actualment, la paraula, el logos, ha degenerat tant que expressa opinions i creences personals o col·lectives que no tenen perquè ser raonades, en el sentit de pensades, estudiades, comparades, discutides amb el poder de la “paraula”.

Jordi Torres
27.08.2020 | 09:19
Excel·lent editorial, ens fa reflexionar sobre com les ideologies poden atenallar la raó. N’hi ha infinitat d’exemples: persones raonables que entomen la crítica amb naturalitat, que exhibeixen valors democràtics i humanistes en tots els àmbits de la vida… menys en un. I quan es toca aquest àmbit, la lògica desapareix, les evidències es neguen, i la humanitat s’amaga sota la catifa. Ja pot ser la unitat d’espanya, la religió X, el club de futbol Z o torturar i matar toros com espectacle. Del tema en qüestió no se’n pot parlar, com si parlar-ne posés en risc l’essència mateixa de la persona dominada per la ideologia.
I així estem, intentant fer pedagogia a gent que no escolta i volent eixamplar la base entre els Coscubielas de torn, que quan senten parlar de la independència treuen escuma per la boca i posen els ulls en blanc, com la nena de l’exorcista.
La unitat d’espanya és una ideologia, sota la qual s’amaga la por a la desaparició, a la irrellevància, i d’aquesta por porten aprofitant-se segles. Si a espanya hi hagués una majoria de gent demòcrata, ja fa temps que haurien preparat un projecte per a una espanya sense Catalunya i el país Basc, però si en tot aquest temps no ho han fet és perquè l’essència d’espanya és parasitar, colonitzar, xuclar l’esforç dels altres, fent servir la violència si cal. Espanya-concepte no té sentit sense la submissió d’un altre, com un esclavista no té sentit sense un esclau. No hi ha més.

Jaume PATUEL
27.08.2020 | 09:28
Agraeixo sincerament l’editorial. Entenc que el que s’ha de deixar clar es EL PUNT DE PARTENÇA. Aquest punt no és fruit de la raó sinó més que dela raó: Ens implica en la nostra totalitat. Després vindrà la lògica. Crec que clarificant el punt de partença, veurem que n’hi ha d’altres. I que amb això la raó té un límit. Això no treu debat per fer comprendre la manca de lògica de l’altre partint del seu punt de partença. I com diu Aristòtil una discurs ha de comprendre: La paraula(logos), la ètica (ethos) i la passió (Pathos). I a confiar també amb la raó… però el problema quan l’altre creu que el seu punt de parrteça és absolut, divi i inamobible. Aleshores fan servir la força. I No és el mateix la força de la raó que la raó de la força.

Albert Miret
27.08.2020 | 09:32
Opino que la raó ho és només mentre no hi intervenen interessos personals. Quan la raó perd el seu contingut altruista o social, deixa de ser raó per passar a ser una dèria sovint inconfessable i sempre indemostrable. La raó només té sentit si és temporal i flexible. Si es fa rígida i perpètua, la raó passa a ser dogma, i per tant la desraó.

Francesc-Xavier Platz
27.08.2020 | 10:04
Que l‘editorial d‘avui no té actualitat? Sembla que no hagueu sabut trobar el moment actual en l‘exemple que ens posa en Vicent. I penso que és força clar.
Potser no ens envolten grups diferents que, pretenent les mateixes cadires, justifiquen gairebé amb mantres les seves posicions en contra de les de l‘altre grup. Potser no és evident, que el poble a qui diuen representar té un objectiu comú, que ells consideren també el seu, però que a l‘hora és tot el contrari del que diu l‘altre grup. Potser no et refreguen per la cara fets de fa vint anys que els altres feren, quan ahir van fer el mateix que van fer els altres…
I encara que raonis els motius, l‘altre només sap veure la seva motivació. Com per exemple, la vostra: l‘editorial d‘avui no és d‘actualitat…

Jaume Palau
27.08.2020 | 10:11
Quin gran article. Gràcies una i altre vegada senyor Partal. Amb mig de la medicritat de tants que s’hi dedican, llegir articles com aquest et fan, com amb l’article mateix es implícit, confiar, que si, que si es possible encara retrobar professionals de la pluma. En tenim, es cert i de bons, pero cada dia has de separar el gra de la palla!

ramon Feixas
27.08.2020 | 10:13
Una editorial que es nota ben fonamentada, de tal manera que és difícil no reconèixer-hi un esperit projectat a buscar la raó comú, d’una manera planera i que la disparitat sigui com els reguerols encaminats a aportar el caudal riu del raonament humà. Raonament —> cultura—>actuació. Tant és així, que els que el llegim interpretem les mateixes paraules de diferent manera sense que la interpretació tingui contradiccions per l’interpretador. La lectura a uns els porta a reforçar la classificació entre partidismes que ja tenia anteriorment. D’altres a replantejar la seva consideració dels partidismes. A uns els fa deduir que l’important és actuar. A d’altres els porta a primar l’observació amb la finalitat de que l’actuació no esdevingui tirar rocs al propi teulat. Etc…
A mi concretament per una banda em referma en el pensament de que ningú posseeix la raó, sinó que la raó humana és una qualitat de l’espècie, vers l’essència de la qual, la pròpia dinàmica evolutiva hi mena. Sobre els nostre ara i aquí que persones que per una causa col·lectiva tinguin la generositat de suportar presó i exili mereixen credibilitat i són llavor, el fruit de qual dependrà de molts factors més, però que per la seva part no és estèril, sinó de bona mena.
Quan a evidències abans la terra era plana o el déu era escatològic i misteriosament trinitari. Ara ja ha passat la fase rodona i és esferoide oblat. També ha passat l’etapa en que déu era el vedell d’or i a ara són accions borsàries i deute. Això significa que parlar d’evidències és propi que vagi acompanyat del terme gestació d’evidències, ja que l’evolució de l’espècie ve marcada pels diferents tipus de gestacions del fet humà. D’aquesta manera la figura d’un pres polític pot significar l’engendrament, inici d’un determinat procés cultural i social. Les gestacions solen anar acompanyades de dolors i incomoditats i pesa molt factor ésser volgut.

Jordi Onrubia
27.08.2020 | 10:24
Benvolgut Vicent, les dèries i els apriorismes a que et refereixes no són més que estratégies subliminals individuals o col·lectives (habitus)
per a defensar els interessos propis, que són els que ens separen de la raó d’altri. La veritat en estat pur no existeix, car és un concepte filosòfic
creat pel l’ésser humà per tal d’explicar-nos la realitat. Només hi ha la teva o la meva raó, i la de cadascún dels éssers arreu del món.
Serà l’aglutinació de molts interessos individuals la que conformi l’interès i l’acció d’un col·lectiu i els permiti reixir en una determinada direcció,
com és el que cas tots els països que s’han independitzat. Però per això cal convicció, unitat, oportunitat i intel·ligència, entre més.
No només hi han dèries davant nostre, hi han, sobre tot, interessos.

Joan Royo
27.08.2020 | 10:49
Raó i emocions o sentiments…Des de l’unionisme espanyol, des de grups que es consideren d’esquerra (SOS per exemple), PODEM… critiquen qualsevol acció o pensament que consideren “identitària” i fins i tot et poden tractar de racista. L’independentisme té dos vessants, un, la racionalitat t’explica l’espoli econòmic, el desastre en infraestructures, les deficiències democràtiques…tot ben visible i quantificable, però l’altre vessant és l’ identitari, conjunt de sentiments, d’emocions vers un paisatge, uns costums, unes festes,una llengua, una història, un “enamorament” d’una terra i d’una gent. Hi ha una tendència en l’independentisme a ocultar el vessant irracional, el vessant identitari, crec que és un error garrafal. Per què ho fan? Temen que trobaran molta gent que rebutjaran aquests sentiments? Ho fan seguint un altre dogma esquerrà sense sentit? Estan equivocats si pensen que la població emigrant o fills d’emigrants no entendran aquesta visió no racional. Encara no han entés que les persones funcionem amb la raó i les emocions? I deixeu-me dir que en moltes persones, és molt més important el cor que el cervell.

Lluïsa Miret
27.08.2020 | 11:11
Dons que a mi m’ha semblat molt bona l’editorial d’avui, perquè em sembla que expressa clarament que és molt difícil i complex arribar a formular una opinió sobre una persona i el seu comportament i d’això treure’n conclusions inamovibles, perquè les persones canviem, les societats també i cal estar atent i mirar d’entendre què estar passant en aquell moment i què pot fer canviar el següent. Gràcies Partal.

Salvador Aregall
27.08.2020 | 11:12
Quina és la diferència entre emoció i sentiment?. Les emocions són reaccions que es produeixen al sistema límbic, sota del còrtex cerebral, davant un estímul determinat. Són circuits ràpids que no passen pel filtre del raonament -l’escorça cerebral- que es van adquirir fa milions d’anys. Pensem per exemple amb estímuls com sorolls, olors … dels nostres depredadors, la reacció immediata que ens provocaria – mecanismes mediats per substàncies com la dopamina i l’adrenalina que ens augmenten el to muscular i la pressió arterial- ens ajudaria a fugir i a salvar-nos la viada. Les emocions sempre ens fan una fotografia immediata subjectiva del present i del futur, ens ajuda a prevenir situacions que encara no s’han produït. La frase típica de ‘tal persona no em cau bé’ és fruït del cervell emocional. Cal fer-li cas a l’emoció perquè ens estalvia molt temps i és producte de la nostra experiència vital i de l’herència ancestral. Ara bé, el còrtex cerebral que està connectat amb el cervell emocional -el sistema límbic- ens ajuda a filtrar-raonar les emocions. D’aquesta manera la por es pot convertir en enuig, indignació i l’alegria en afecte o gratitud. Dit això ja s’entén que cal un ‘entrenament’ perquè la raó matisi l’emoció. Aquest ‘entrenament’ el podríem anomenar control emocional. El grau de control emocional de les persones és un índex de civilització. Llegint l’editorial d’avui no puc estar d’acord en que les ‘dèries -que són manies- no les guareix mai la raó’, és just al contrari. Només les pot guarir la raó. I és amb la raó que nosaltres defensem els nostres sentiments.

David Mascarella
27.08.2020 | 13:18
Coincidint amb el 80è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, la Comissió de la Dignitat ha engegat una campanya de micromecenatge per a fer un vídeo de denúncia per la mort del president català. Sota el nom de ‘Trencadís’ i a través de diferents peces musicals, es buscarà recordar darrers mesos de la seva vida, des de l’empresonament al seu afusellament. La música, creada per Laia Vallès, Joaquim Rabasseda, Arnau Tordera, Laura Casaponsa, Daniel Fígols i Eduard Resina, serà interpretada per una Cobla. També hi participaran diversos actors i actrius catalans llegint els textos. L’audiovisual anirà a càrrec de Pau Cruanyes.
El vídeo de denúncia de l’assassinat de Companys substituirà el concert que estava previst per commemorar els 80 anys de la seva mort i que es va haver d’anul•lar a causa de la pandèmia. Les aportacions al projecte es poden fer a través de la plataforma TotSuma.

Berta Carulla
27.08.2020 | 14:10
Fa uns dies vaig veure a l’ordinador aquesta peli dels dies de Macià i Companys:
https://filmin.es/pelicula/14-dabril-macia-contra-companys
La vaig llogar a
Les conclusions que vaig treure són:
1. Ja llavors anàvem a bofetades entre nosaltres
2. Ja llavors havíem de donar cent-mil voltes a les circumstàncies perdent de vista l’objectiu clau de volta de volta de tot.
3. Ja llavors perdíem un temps essencial gaudint de les mitges victòries quan hi havia en joc la victòria final.
4. Ja llavors l’excusa “pel bé de la nació” servia per poder brindar finalment al costat dels espanyols la rendició.
Cal que ens arruïnem, almenys pel que fa a la producció que atany Madrid. Que tornem a un temps d’intercanvi de béns. Que engeguem cripto monedes i monedes digitals. Cal fer servir la matèria gris i ensorrar Espanya a sac i sense pietat si no ens tornen la plena sobirania.
I els seus soldats i els seus militars que els posin a treure la pols.

Joan Ortí
27.08.2020 | 14:55
Crec que actualment el que decanta la balança no és ni la dèria, ni l’apriorisme, ni la raó; crec que el que decanta la balança cap el independentisme és troba en un fragment del darrer paràgraf de la editorial i que diu…”Però sobretot estic molt més que convençut que les paraules, els debats verbals, la comunicació, els arguments, sempre tenen una capacitat de convicció molt limitada i que allò que ho canvia tots és l’evidència vital, aquella sensació que el pas del temps va bastint íntimament dins nostre, en totes les societats.”…
Diria que fa forces anys que els catalans hem elaborat aquesta “evidencia vital”, sobre tot en els darrers deu anys.
Tenim per tant una solida mirada de la nostra realitat i la tenim a partir d’unes vivències acumulades durant els darrers deu anys i que no son fruit ni de dèries, ni d’apriorismes ni de la raó.
En aquest sentit tots els esdeveniments que es produeixin a partir d’ara siguin de la naturalesa que siguin i ens puguin transmetre una impressió negativa o positiva, afavoriran aquesta solida mirada, aquesta “evidencia vital”.
I quant cada un de nosaltres ja tingui ple tot el seu recipient, d’aquesta solida mirada de la nostra realitat, els recipients individuals s’esquerdaran i prendrà forma, de col·lectivitat.
Tan sols desitjo que això sigui el mes aviat millor per alliberar els nostres presos polítics, exiliats i represaliats, del malson que estan vivint.
Que tots plegats estem vivint.

Agnès Buscart
27.08.2020 | 16:42
Serà la raó orgull de la ment que es vol poderosa?
Serà que no hem après les diverses capacitats que viuen en nosaltres
perquè vivim en un mon occidental mental?
Serà que a l’home li queda sempre molt per aprendre
perquè aprendre a ser humil és una tasca massa difícil?
Serà que la nostra ment no ens pot proporcionar la vivència d’unitat Universal?
Serà que quan sé alguna cosa em penso que és el tot?
“No som res” em deia cada dia l’amo d’un dels primers llocs on vaig treballar.
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Rafael Benavent
27.08.2020 | 17:27
Gràcies per l’Editorial especial de huí amb les teues vivències que ens conviden a repensar-nos com a persones.

Bonifacia Córdoba
27.08.2020 | 18:27
Quan et comdenen que no tens la raó perque jo ho dic i punto, si et condicionen a dir bestieses per en sortir-te de la situació, és la teva raó.. la meva pregunta és qui la condiciona perque el cervell va creant raons per a mantenir una certa coherència i son les raons les que fa que la vida tenga un sentit .. les raons son tan diverses com els condicionaments i pot ser som capaços de trencar-los i camviar els raonaments però el que calen son els fets… els hi ha que també la perden….

Mercè ariza
27.08.2020 | 18:36
En el moment actual ja que tenim clar i arrelat ser la Repùblica Catalana si anem sobrats de raons per marxar jo hi afeigiria la última raó que es la de no acceptar de Madrid voler fer-nos passar gat per llebre amb la pandemia ,per això com el fet de acceptar entrar en el seu joc depen de nosaltres doncs no mancan motius per deixar -los i marxar per sempre no fos cas que el pobre desinformat claudiques i digues si guana només per por.

Francesc Contreras
27.08.2020 | 19:47
A CAT hiha una bossa del que se’n diu votants ORFES
ORFES de referents, de lideratges clars i farts de batalletes ER-JXCAT (abans CIU)
A les properes eleccions espero quees presentin ADFachín, SESPOT, Graupera, etc… pensava que votants Puigdemont ja n’hi havía prou i penso que el país necessita també formaciones noves amb un ÚNIC objectiu
El país necessita FOC NOU x tirar endavant. La dicotomía ESQ-DRETA només ens ha servit per anar tirant dins la ratera i això ara ja no serveix x res
FOC NOU
Salvsnt les diferéncies, a CAT, entre la disputa per l’hegemonía del país i no pas x avançar units cap a la independencia, passa el mateix que al Barça: el Barto-Rosellisme ha destruit tot lo que havía construit Cruyff-Laporta-Pep… i ara Messi deixa el club

Albert Ventura
27.08.2020 | 20:13
Be, es facil d’entendre, el que els passava es que els problemes del Mandela no els interpelaven i a mes els “pillaba muy lejos”. Unes coses que amb unes “cajitas” es podien arreglar. O no.

Antoni Morros
27.08.2020 | 20:29
Antoni Morros Castelltort. Igualada.
Seré molt breu: es pot dir més alt però no millor! I potser ni cal llegir “entre línies.
Moltes grà cies per aquesta editorial, Sr. Partal.

Jaume Riu
27.08.2020 | 21:44
Quan algú es posiciona en el la raó absoluta és fàcil de debatre amb arguments, però quan es tracta de dèries, aleshotrllres ja no hi ha arguments possibles, perquè no es poden debatre les dèries. Són més absolutes que la raó absoluta.
Penso en dèries com la unitat indivisible del regne d’Espanya o, més nostrades, la dèria de titllar de dretes el Procés d’independència de Catalunya, o titllar d’ex-Convergent a la formació JxC.

Josep Soler
27.08.2020 | 22:22
Al meu entendre en Joan Orti ho ha captat molt be, posant aquest paràgraf del nostre director, que en definitiva ho condensa el que estem parlant, a la perfecció: ”Però sobretot estic molt més que convençut que les paraules, els debats verbals, la comunicació, els arguments, sempre tenen una capacitat de convicció molt limitada i que allò que ho canvia tots és l’evidència vital, aquella sensació que el pas del temps va bastint íntimament dins nostre, en totes les societats.”…
Però que estem dient. Aquesta historia contínuament repetida de que cal convèncer a l’altre amb arguments, te sentit mes enllà de que son “els teus arguments” i probablement a l’interlocutor a qui t’adreces, o be no li agradin, o els considerara fora de lloc, perquè la seva veritat, per a ell es una altre -per damunt la teva es clar- que no te res a veure amb la que estas defensant tu.
Quan Hitler arengava les masses del seu país i els conduïa a situacions avui titllades de monstruoses, tant la gent del poble com els intel·lectuals i artistes, en bona part ni ho discutien, i pel que fos, hi estaven molt d’acord.
El mes curiós es que no passava solament a aquella Alemanya tant condicionada per perdre aquella primera guerra, sinó que ha França, com a Itàlia i no parlem d’Espanya, aquestes idees van ser aplaudides per molta gent, especialment per molts artistes i intel·lectuals, molts dels quals, que curiós, una vegada perduda la guerra es declaraven comunistes de “tota la vida”.
Que passava en aquells moments. Que no se sabia”argumentar” tal com recomanen contínuament avui encara, molts d’aquests que tenen les planes dels periòdics gairebé monopolitzades?
Repetim el paràgraf del Sr. Partal, que es molt interessant: ”Però sobretot estic molt més que convençut que les paraules, els debats verbals, la comunicació, els arguments, sempre tenen una capacitat de convicció molt limitada i que allò que ho canvia tots és l’evidència vital, aquella sensació que el pas del temps va bastint íntimament dins nostre, en totes les societats.”…
S'ha afegit la noticia a Favorits