A Sud-àfrica vaig descobrir que ningú, en cap cas, no pot pretendre tenir la raó completa. O, més ben dit: que sempre trobaràs algú que desafiarà allò que tu penses, per més elemental, indisputable i lògic que et semble allò que defenses. Hi vaig entendre, ras i curt, que amb la raó no n’hi ha prou perquè mai no hi ha manera de convèncer tothom.

Vaig arribar a aquell país a final dels noranta per cobrir les darreres eleccions de l’apartheid. Per a mi era una faena emocionalment molt complicada perquè estava molt implicat en el moviment per l’alliberament de Nelson Mandela. Reconec, per tant, que hi anava condicionat. A València, de molt jove, comprava cada setmana el setmanari Jeune Afrique, en un quiosc riquíssim en premsa internacional, avui desaparegut, de la plaça de l’Ajuntament. En aquella revista cada setmana un article o altre parlava de Mandela i sempre hi havia dues cartes o tres dels lectors que n’aclamaven la figura de presoner i de líder, la dignitat amb què suportava dècades de privació de llibertat.

Vaig créixer, doncs, convençut que Mandela era poc menys que un sant universal a qui tan sols els racistes podien negar l’estatura moral i política que més tard, efectivament, demostrà de sobres que tenia. I per això vaig tenir una sorpresa immensa quan vaig descobrir que no era el cas.

En aquelles eleccions, s’hi presentava una candidatura contrària a l’apartheid, tolerada pel règim. Hi vaig entrar en contacte i vaig aconseguir parlar amb els seus candidats. Eren blancs, professionals urbans, acostumats a viatjar a l’estranger, demòcrates, convençuts que Sud-àfrica havia de ser lliure i que no es podia tolerar més temps l’opressió dels negres, la gran majoria de la població. Doncs fou increïblement sorprenent la reacció que tingueren quan vaig posar sobre la taula el nom de Mandela, tancat aleshores a la presó de Pollsmoor. Van embogir. El van acusar de tot, el van criticar fins uns extrems inimaginables. Me n’explicaren històries que després s’han demostrat que eren completament falses, em van acusar de no entendre el seu país, de ser un imperialista esquerranós i de donar suport al terrorisme.

Aquella nit, atabalat, vaig anar fins a les portes de la presó, que curiosament era molt a prop d’on m’havia trobat amb aquesta gent. Com una necessitat gairebé física. Per provar d’aclarir-me el cap. Em sentia completament atordit. No entenia com podia ser que aquella gent, víctima de l’apartheid, em pogués parlar així de l’home que jo havia après a apreciar i a estimar per la seua resistència, de la gran icona mundial de la lluita contra l’apartheid.

Pollsmoor era, i hi és encara, a Tokai, en un dels extrems tan costeruts de Ciutat del Cap. I des d’allí les llums de la gran ciutat austral eren un paisatge d’una bellesa inoblidable, però que tallava l’alè. Mirant aquell fons i pensant que Mandela era just rere aquell mur, vaig mirar d’entendre l’escena que acabava de viure, però no hi vaig reeixir. La confusió, de fet, m’ha perseguit durant molt temps, fins i tot després d’aquell dia tan emocionant en què Madiba va prendre possessió del càrrec de president de la nova Sud-àfrica i ens va donar una enorme lliçó a tots.

Però amb el pas dels anys em sembla que ho he anat entenent. Que he anat entenent, o potser simplement acceptant, aquest mecanisme profundament humà que origina situacions com aquella –i totes les situacions semblants que vivim amb naturalitat cada dia per causes molt menors. Jo, partint de la meua subjectivitat, puc creure que una cosa és importantíssima, que un detall és transcendental, immens o que una persona ha fet d’una manera quasi perfecta açò o allò. Però ara sé de sobres que, per més objectius que siguen els fets que em fan pensar això, encara que tot siga demostrable sense cap passió –i mira que Mandela ho era!– no podràs comptar mai que tothom t’entenga i ho compartesca.

Perquè hi ha les dèries i els apriorismes de cadascú, que tenen un pes immens. Dèries contra un polític, contra un partit o una ideologia, contra una manera d’entendre el país, contra una bandera, contra una empresa o un grup; àdhuc, com veiem aquests dies, contra un jugador, contra un estil d’entendre el futbol, contra una manera d’entendre un esport, una ciutat, un club. I aquestes dèries i aquests apriorismes no els guareix mai la raó. Són profundament arrelats dins persones que simplement els creuen i que més aviat, a l’inrevés, no poden entendre com és que tu no veus les coses com les veuen ells. Que fins i tot s’exclamen preguntant-se com és que ets tan sectari de considerar-los sectaris a ells.

D’aquella nit d’atordiment a la porta de la presó de Pollsmoor han passat ja més de trenta anys. I és, entre més exemples, de l’èxit del procés sud-africà, relatiu però immens alhora, que m’ha vingut la resposta a les inquietuds que no em deixaven dormir aquell dia. Avui crec que les col·lectivitats humanes sempre tenen la capacitat de superar les barreres que els posen al davant individus concrets, per més poderosos que siguen aquests i més destructives que siguen aquelles. Però sobretot estic molt més que convençut que les paraules, els debats verbals, la comunicació, els arguments, sempre tenen una capacitat de convicció molt limitada i que allò que ho canvia tots és l’evidència vital, aquella sensació que el pas del temps va bastint íntimament dins nostre, en totes les societats. De vegades per la impossibilitat de resistir ni un minut més tanta vexació, de vegades pel record d’aquell dia excels que vàrem ser esplèndids, sovint per la persistència dels gests petits i constants i sempre les ganes de menjar-nos el món dia a dia, també raó a raó.