Pep Duran Esteva esplendor

No us deixeu enganyar per la foscor lleument il·luminada de la sala, és necessària per a exposar obres en paper, material fràgil, que no us faci enrere, perquè és plena d’esplendor, aquesta expo de Pep Duran Esteva, per mi un dels artistes majors del nostre camp artístic. No us deixeu tampoc encomanar pel títol, “Papers d’ombra”, l’ombra és necessària perquè hi hagi llum. “It’s always night, or we wouldn’t need light”, en inspirada frase cèlebre del gran mestre de jazz Thelonious Monk. Sempre és de nit, o no necessitaríem llum.

És una mica això, em dic a l’expo de Can Framis, fins el 25 de maig, que aplega una selecció recent dels seus collages, molts d’inèdits. Tallar i enganxar, ho fa des de petit, captivat pel cine, art del muntatge. Després vindrà el teatre, que és muntatge per si mateix. El muntatge musical també hi entra, en això tan subtil de combinar harmonies i disharmonies que és un collage. El piano del llegendari mestre del jazz m’acompanya, recorro la sèrie Deserts com una pel·lícula d’Antonioni, un dels pintors contemporanis del cine, el d’Il desserto rosso, el desert roig. En fi, que m’ho passo bomba.

I això que els deserts de Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) són faules menudes i fosques, els deserts diversos de l’ofici de viure que l’artista travessa. És una sèrie que no diu en quants anys s’ha fet, carburo que pot ser un autoretrat. Tot ho és, en art, un autoretrat, és clar que sí. En aquesta expo en diverses sales, més gran que les últimes en què ha exposat, camines per vides possibles. Per això m’ho passo bomba, en aquesta esplendor.

Com parlar d’aquesta cosa tan fràgil que és la memòria recollida en un collage en paper. PDE és un escombriaire de les coses de cada dia que rebutgem i ell converteix en amigues del més enllà. Convida a retrobar-nos en la seva paperera de la història, on romanen i esperen els anhels que no van prosperar o que el canibalisme de la indústria ha fagocitat i substituït ràpidament. Aquí hi ha retalls de roba i de fotos i de diaris, i també fustes, cargols, sabates, rebuigs industrials, transformat tot en un diàleg amb l’espectador. En la millor estirp de Brossa, el mag escombriaire major del regne de les coses petites ignorades, dramaturg dels nostres rebuigs, com PDE i Nina Pawlowsky, la sòcia d’art i de vida, ho són amb els seus decorats de tantes obres del teatre que veiem des dels temps de Fabià Puigserver al Lliure de Gràcia.

Per si no era prou alegria, una propina. Al fons de la sala, una instal·lació de grans teles penjades que no semblen pas gran cosa amaguen, per l’altre costat, els decorats que un altre bon artista, Benet Rossell, va rescatar del carrer i PDE ha retreballat. Eren d’El Molino, del vell. La seva dona li’ls ha cedit sense cap condició, perquè en fes el que volgués: art i atzar van plegats, en efecte.

Tenim més talent del que podem absorbir, això és clar. En un context enrarit per un concepte malèvol de la generositat: els artistes que construeixen una obra de categoria sense aixecar la veu i es guanyen poc o molt la vida amb derivacions del seu art com ara els decorats de teatre (que també és art), és el cas de PDE, ho tenen sovint pelut. Són artistes que acostumen a no fer tots els papers de l’auca necessaris per fer-se un nom que surti el primer a les llistes quan es pensa en l’elenc artístic del país. És un problema, perquè, en art com en tants oficis, però més en art, que necessita ser exposat i vist, el més difícil és mantenir-se, poder continuar donant al públic el que fas. La generositat no hi entra. Per sort, de tant en tant l’equació fa un tomb i hi ha sort, és el cas a Can Framis de la Fundació Vila Casas, que sovint fa el que no fan els museus públics de la capital per tants artistes de la generació de Duran Esteva.