El mes d’abril passat vaig escriure en aquestes mateixes pàgines que ara faríem llibres. En aquell article, deia que el bon periodisme podia viure –i havia de viure– en formats diversos, adaptar-se a les necessitats de cada història i a la voluntat de cada lector. N’hem publicat quatre, de llibres, enguany, i han anat molt bé. La gent els ha comprats, els ha llegits, n’ha parlat. L’èxit ha anat molt més enllà del que esperàvem i això vol dir que teníem raó: hi havia un espai per a nosaltres en el món del paper. Aviat us presentarem els quatre llibres de l’any vinent, que ja són al forn i ben preparats.

Avui, però, ens toca anunciar-vos una altra cosa: ara farem –també– televisió. No la televisió d’abans, és clar. No aquella cosa tan solemne amb senyors asseguts darrere una taula que llegien notícies amb cara de circumstàncies, com si el món s’acabés cada vespre a les nou. Farem una altra cosa: vídeo, molt més vídeo, per a YouTube, per als pòdcasts, per a tots aquells canals que la gent mira quan no mira la televisió tradicional. Perquè la veritat és que com més va més gent no la mira, la televisió tradicional. En part per les màquines que se’ns han colat a les butxaques, a les taules, a l’aparell de televisió mateix. Però en part també perquè s’ha fet vella, rígida, encartonada. I el públic, que no és gens ximple, se n’ha adonat.

La cosa és ben clara: si volem que el català visca, ha de viure allà on és la gent. I la gent, avui, és davant qualsevol pantalla, mirant vídeos. Això és un fet, ens agrade o no i en tinguem l’opinió que en tinguem. La gent jove, especialment, viu en aquest món de pantalles. Instagram, YouTube, TikTok, tots aquests noms que fa deu anys no existien i que avui són el centre de tot.

VilaWeb va ser pionera l’any 2006 a incorporar el vídeo al contingut del diari, però aquests darrers anys ha augmentat molt l’aposta per aquest suport. I la cosa més interessant és que la majoria dels nostres seguidors per aquests canals que acabe d’anomenar són joves. Gent de vint anys, de trenta anys, que s’informa d’una manera diferent de com ens informàvem nosaltres. Miren vídeos curts, llegeixen titulars, escolten pòdcasts mentre caminen o mentre fan esport. No és el periodisme que jo vaig aprendre o he practicat però és periodisme. I si és en català, i si és rigorós, i si és honest, és el periodisme que necessitem ara i ací.

El català es juga el futur en aquesta gent. En els qui ara tenen vint anys o trenta. Si ells parlen català, si llegeixen en català, però també si s’informen en català, la llengua continuarà essent el pal de paller del país, per més que hi puga haver moments d’una certa turbulència. Per això ara farem televisió. Per això ara farem més vídeos. Per això ens posarem allà on és la gent, encara que ens obligue a aprendre coses noves, a canviar maneres de fer, a eixir de la nostra zona de confort. Per això hem fet entrar a la redacció gent jove capaç de parlar com ells. Per això invertirem ara molts diners en un plató de televisió, en el material necessari, en tècnics i professionals que ens ajudaran a aprendre un nou llenguatge. Per això Txell Partal ha assumit la tasca de ser l’editora d’aquest diari, a trenta-sis anys. Tot plegat és un missatge ben clar que llancem. No canviarà res d’allò que ens defineix i ens fa ser el que som, però lluitarem com mai pel nostre futur, com a diari, com a cultura, com a nació.

No canviarem res d’essencial, això ha de quedar molt clar. Continuarem essent això que som: un mitjà dels Països Catalans, independent, conscientment nacional, disposat sempre a dir què pensem i a no callar quan ens voldrien silenciats. I continuarem estimant la lletra escrita i els articles que fan pensar. Continuarem oferint-vos cada dia notícies, anàlisis, reportatges, entrevistes i opinions que tan sols trobareu a VilaWeb i treballats a la manera de VilaWeb. L’única diferència és que a partir d’ara, a partir d’aquest gener mateix, explicarem el país també en vídeo, per als lectors de sempre, però també per als més joves, també pels canals nous. Perquè aquest país, aquesta llengua, aquesta manera de ser al món que és la nostra, es mereix tots els esforços i no hem de defugir el desafiament.

VilaWeb no té darrere cap banc, cap fons d’inversió, cap gran grup empresarial, això és ben sabut. No tenim cap senyor amb molts diners que ens dicte què hem de dir o què hem de callar. No tenim tampoc cap polític que ens puga trucar per pressionar-nos. Nosaltres solament tenim lectors. Lectors lliures, crítics i responsables. I tenim, sobretot, els subscriptors: milers i milers de compatriotes que han decidit, voluntàriament, que un periodisme independent i en català, que té el mapa del país al cap, és una cosa que val la pena de sostenir. Gent que cada mes, cada any, posa diners de la seua butxaca perquè nosaltres puguem continuar fent la nostra feina i continuem creixent amb l’ambició de qui sent la responsabilitat de ser la veu de molts i, per tant, de voler arribar a més. Els subscriptors de VilaWeb –n’estic convençut– no compren un producte comercial: fan una declaració de principis. Simplement, deixen clar que creuen en VilaWeb, que creuen que és important per al país i per al periodisme, que creuen que ha d’existir. Per això cada subscripció que es renova la vivim com un petit miracle. Per això cada donació, per modesta que siga, l’entenem com un acte de fe.

I per això –ara que ens disposem a fer aquest salt tan enorme cap al vídeo, cap a nous formats i nous públics– us demanem que continueu amb nosaltres –o que us ens uniu si encara no heu fet el pas de ser lectors a ser subscriptors. I no faig un prec retòric, d’aquests que es fan per quedar bé. Aquesta és una necessitat real. Amb vosaltres –i us ho hem demostrat– podem fer coses que semblaven impossibles: per primera vegada a la història tenim un diari que té al cap la nació catalana sencera de Salses a Guardamar, tenim un servei informatiu que es mira el món les vint-i-quatre hores a partir de la catalanitat més irredempta, tenim un diari de qualitat, reconegut i capaç de parlar de tu a tu amb qualsevol col·lega europeu; tenim un espai comunitari on cada dia discutim, parlem, debatem gent de tota mena i de tota classe d’idees. I també fem llibres, com ja heu pogut comprovar aquest any que s’acaba. O televisió, com us començarem a ensenyar d’ací a ben poques setmanes.

És inevitable pensar què no podríem arribar a fer si fóssem el doble de subscriptors que no som, si una part d’aquests que ens llegiu sense aportar ni un euro decidísseu que paga la pena construir el futur junts. Hi ha projectes que creiem que són necessaris, però que ara mateix no podem assumir. I hem de tenir molta cura a l’hora de prioritzar les inversions que fem. No és una queixa, sinó una simple constatació. La història sencera de VilaWeb és una combinació, que sembla que ha funcionat bé fins ara, de realisme –no estirar mai més el braç que la màniga– i d’ambició –tenir clar on hem d’arribar i fixar bé el rumb. I això sí que us podem assegurar que no canviarà per més que ens embarquem ara en un projecte tan necessari i important, segurament el més gros que hem fet mai, com el de fer vídeo, el de fer televisió.

PS1. Hi ha novetats importants a Perpinyà. La candidatura catalanista i l’ecologista han decidit unir-se per convertir-se en referent de l’oposició al batlle d’extrema dreta en les eleccions municipals del mes de març vinent. Us expliquem en aquest article tots els detalls d’aquest pacte que podria alterar positivament el resultat d’unes eleccions que molta gent donava per perdudes.

PS2. Poble Lliure va proposar fa uns quants dies una reflexió conjunta de l’esquerra independentista per a recuperar l’espai perdut i tornar a il·lusionar el país. Perquè ens expliquen més bé quina és la proposta i quin és el camí que veuen, Arnau Lleonart ha entrevistat Ortésia Cabrera, membre del secretariat nacional d’aquest partit: “El canvi de cicle no és només una derrota: és l’inici d’una altra etapa”

PS3. Avui, un mes més, és l’aniversari de la gota freda que va portar la mort i la desolació a moltes comarques valencianes. Per això avui dediquem a Carlos Mazón el resum en vídeo de l’any que s’acaba, resum que fem amb uns quants capítols d’ençà del dia de Nadal. Esperança Camps hi explica les claus de l’any que ha portat a la seua dimissió. El resum de VilaWeb de l’any 2025: La caiguda de Carlos Mazón.