Això no és una necrològica. Deixeu-m’ho dir per endavant. Des que Pau Riba va anunciar que patia un càncer sembla que tothom vulgui retre-li homenatge. I jo m’hi afegeixo, ara en diré els motius, però no vull que aquest escrit prengui ressons de comiat. En Pau Riba és viu, i que sigui per molts anys; la seva obra no morirà mai.

Vinc d’uns temps en què la música popular no vivia captiva de les indústries, com ara. Tothom mirava de guanyar-se la vida amb l’ofici que havia triat, però els mecanismes per a fer-ho no eren les grans promocions, les concessions al “gran públic” i les aparicions als mitjans per a vendre’s impúdicament, com ara fan uns quants, i massa. Eren uns temps en què les fórmules radiofòniques de les cançons més escoltades no manaven com ara; els directors dels programes posaven la música que volien, sense cenyir-se a les pressions de les discogràfiques. Eren els temps del franquisme o més ençà, però aleshores Carlos Tena, per exemple, emetia música catalana des de la ràdio nacional espanyola amb assiduïtat, cosa que ara passa poc, massa poc, o gens.

En aquells temps, hi havia la Nova Cançó en l’imaginari català i democràtic. Ara: igual com s’escoltava Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi i tants altres cantants de protesta, com se’ls anomenava, va sorgir en l’imaginari un altre registre musical. Un registre d’atmosfera contracultural, d’arrel àcrata, en què la protesta anava més enllà de la política, en què es posava en qüestió l’essència de moltes coses. I en aquest registre Pau Riba no solament va ser un pioner, sinó que s’ha convertit en un referent generacional i intergeneracional.

Perquè si la cultura catalana d’aleshores necessitava el compromís polític estricte –”Diguem no”, “L’estaca”, “Què volen aquesta gent?”, “La fera ferotge”… –, era igualment necessari que allò no fos el tot, per a no ser unidimensionals, per a comprendre que la lluita no és una, sinó moltes, i no té un sol vèrtex. Això mateix passava amb la poesia, ben mirat: la imposició que alguns feien de l’obra d’Espriu, Pere Quart, Martí Pol més tard, va dificultar l’aparició de poètiques que, amb Foix com a referent, allargassaven el paisatge d’una cultura catalana complexa, compromesa amb la llengua, però que no es remetia exclusivament a la política estricta. I, així, vindran (perdoneu que citi de manera esparsa) Brossa, Carles Hac Mor, Miquel Bauçà, Vicenç Altaió, les recuperacions de Vinyoli o de Maria Mercè Marçal (la poesia de qui ara tothom mitifica, però no recordo que quan va publicar aquell llibre anunciador, Terra de mai, que ella mateixa declarava d’esperit brossià, fos saludat amb celebracions per la cort cultural oficialista)… Ui! He marxat per branques tangencials, però he de tornar al tronc d’aquest text.

Pau Riba: “Jo ja em veia a la glòria”

La disputa hi era. I als cantants galàctics, ja m’enteneu, els va passar igual: Pau Riba havia demanat d’integrar-se als Setze Jutges, però l’en van foragitar perquè la seva música no devia adequar-se o no devia complir les seves bases programàtiques, si és que aquesta cosa existia, vés a saber. Potser millor que fos així: en comptes d’una visió senzilla de la música i de la protesta, van sorgir un seguit de cantants i de maneres que enriquien la cultura catalana, incloent-hi aquells que potser la consideraven freda i inhumana, translúcida i repel·lent, com la noia de porcellana que cantava Riba al seu disc Dioptria, que va esdevenir l’alternativa majestàtica als setze jutges que volien menjar-se el fetge dels qui no seguien les seves directrius.

Sense Pau Riba (i sense Sisa, Oriol Tramvia, Jordi Batiste, la Plateria i el que es coïa al Zeleste de Barcelona, entre més i més) potser no haurien pogut sortir veus actuals com les d’Albert Pla, Roger Mas, el Petit de Ca l’Eril, i també més i més. I ara seríem tots més grisos, la cultura catalana seria més quadriculada, i qui sap si combregaríem amb aquells versos que Riba cantava a la seva cançó “vostè (tu, tu mateixa)”: “Tens molt bona educació, calles sempre i obeeixes, no dius mai que sí o que no, però bé t’amagues i reses.”

Vinc d’aquells temps on passaven aquestes coses, entre les múltiples i diverses coses que sempre passen, que passen ensems i caòticament, encara que algunes cauen en el pou de l’oblit. Vinc d’aquells temps, però visc ara. I m’alegra comprovar que Pau Riba s’ha mantingut com a referent d’una manera d’entendre la cultura –la llengua– catalana sense concessions. Pau Riba em recorda uns altres creadors catalans que, com ell, s’han mantingut incondicionals seguidors d’una manera de viure, cadascun de la seva pròpia: em vénen a la memòria el cineasta José María Nunes, el poeta Carles Hac Mor, tots dos enyorats amics. Són gent que representen allò que Kafka ens ensenyava metafòricament amb el seu conte “L’artista de la fam”, un artista que viu de desdejunar i que és tan fidel al seu propòsit que acaba morint de fam.

Això no és una necrològica. Primer perquè Pau Riba és viu, encara que tants periodistes ja en preparin l’obituari. Pobres! No saben que aquesta és una broma més del poeta taciturn, tacinocturn (“quan el sol talla el meu nocturn viatge”), i que es riu de les nostres febleses sentimentals. I segon perquè la seva música, les seves lletres, però sobretot la seva veu, aquesta veu tan dolça que diu coses tan àcides, no ens abandonarà mai. Com quan recita, diu, crida i sermoneja la “Nina de miraguano”:

“Que no et senti dir mai:
‘Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors’
I que entenguis que estimar
És estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
I que si t’enamores d’algú
T’entrebanquis contínuament pel seu nom
I que et digui:
‘T’estimo, però no ho sé escriure.'”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.