Patrícia Plaja volia mirar films i escriure’n les crítiques. L’ofici, però, li reservava un destí molt diferent. Després d’haver-se foguejat en el periodisme judicial i policíac, va fer el salt als Mossos d’Esquadra. El 17 d’agost de 2017, com a cap de comunicació del cos, va gestionar tota la informació que s’oferia sobre els atacs. Les prioritats, assegura, eren la informació de servei i la transparència.

Entre el 17 i el 21 d’agost, els Mossos va publicar 300 piulets i van convocar nou conferències de premsa. Plaja recorda que l’equip va perdre la noció de l’espai-temps. ‘Al final, s’ha posat nom i cognom a la gestió comunicativa dels Mossos, però res no hauria estat possible sense tot l’equip, són uns grans professionals’, diu. Tot i això, destaca que els herois d’aquells dies tràgics van ser els agents i els serveis d’emergència.

La gestió comunicativa dels Mossos durant el 17-A ha rebut tota mena de lloances i premis. Tanmateix, Plaja va ser destituïda del càrrec durant l’aplicació del 155. El motiu va ser un piulet personal criticant la sentència de la Manada. Mesos després, els Mossos continuen sense cap de comunicació. Parlem amb ella sobre la gestió comunicativa del 17-A, ara que fa un any dels atemptats.

La gent us coneix per la vostra tasca com a cap de comunicació dels Mossos durant el 17-A, però ens podeu explicar una mica més qui és Patrícia Plaja?
—Sóc nascuda a Begur, el Baix Empordà, i sóc mare de dos bessons. Professionalment, després d’haver acabat la carrera de periodisme i sense haver-ho buscat, m’he especialitzat en afers policials i judicials. Però, com he dit, aquests no eren els meus plans.

I quins eren?
—Quan era estudiant, amb aquell idealisme de joventut, quan encara creus que tot és possible i que pots canviar el món, em volia dedicar al periodisme cultural. De fet, m’agrada molt el cinema i la meva intenció era escriure crítiques de films… Després em vaig adonar que havia de menjar i el meu rumb va canviar. Vaig fer pràctiques en diversos mitjans, entre els quals El Punt a Girona, on vaig entrar en contacte amb els temes policials i judicials. I d’aquest camp ja no m’he mogut. Vaig passar també per la Cadena SER abans d’entrar als Mossos.

Durant l’aplicació del 155, vau ser destituïda com a cap de comunicació per un piulet crític amb la sentència de la Manada. Quina funció teniu ara dins el cos?
—Continuo treballant a l’àrea de comunicació. Som tres periodistes i la resta són policies, tot i que alguns també tenen formació en comunicació i periodisme. Darrerament, he portat la coordinació de tot allò relacionat amb el 17-A, conjuntament amb una sergent. Però abans m’he fet càrrec de la comunicació de casos d’investigació criminal, és a dir, els més mediàtics: segrestos, homicidis, crim organitzat, etc.

On éreu el 17-A i com us vau assabentar de l’atemptat?
—Era de vacances a Tarragona i me’n vaig assabentar pel cap de comunicació de la direcció de Protecció Civil, Marc Homedes. De fet, jo era en un parc aquàtic i no portava el telèfon a sobre. Vaig estar tot el dia incomunicada, fins que vaig tornar al cotxe. Just en aquell moment, em va trucar en Marc per explicar-me què havia passat a la Rambla. Em vaig activar de seguida i vaig anar directament a Barcelona.

I què passa després?
—Entra en marxa el dispositiu nucli, un protocol de comunicació que havíem treballat molt des del Departament d’Interior amb en Marc Homedes. Teníem força pautat com havíem d’actuar, però érem conscients que en situacions de crisi o d’emergència també havíem de tenir marge per a improvisar. La situació és molt volàtil, no es pot tenir tot controlat i preparat al mil·límetre. I al final no hi ha cap fórmula màgica per a comunicar. Tot i això, teníem unes pautes molt clares, i la primera cosa que volíem era ser el referent de la ciutadania, per contribuir a la calma en una situació de caos. I per una qüestió d’agilitat i abast, les xarxes, especialment Twitter, van esdevenir les eines comunicatives principals. Però tampoc no eren el nostre únic canal comunicatiu. També sabíem que calia donar la cara i fer compareixences periòdiques. Puc dir una cosa?

Endavant.
—Comunicativament, les coses es van fer molt bé. I és cert que, dissortadament, hem marcat un precedent, però nosaltres simplement comunicàvem. Hi ha gent que aquella setmana va viure coses molt grosses. Primer les víctimes, evidentment, però també els familiars i els serveis d’emergència, entre els quals els agents de policia, que eren sobre el terreny. Nosaltres vam fer una funció important, sí. És igual de necessari qui agafa la trucada d’emergència com qui es desplaça al lloc. Però en una setmana tan difícil com aquesta, se’m fa especialment complicat parlar sobre el protocol de comunicació. Al final jo només comunicava, no sóc cap heroïna.

Entenc que en aquest protocol estàveu integrats amb la resta de comandaments del cos i rebíeu tota la informació al moment.
—Sí, formàvem part del dispositiu com la resta de comandaments i, per tant, no perdíem el temps amb intermediaris. Actuàvem, per dir-ho d’alguna manera, com un metge que fa una reanimació cardiopulmonar. És a dir, teníem molt clar què havíem de fer i actuàvem. No ens calia demanar autoritzacions a ningú. Quan ens traspassaven la informació, la gestionàvem de manera autònoma i la difoníem. Aquest procés ja quedava clar al protocol, per això no vam perdre el temps.

Per tant, ni el major Trapero ni el conseller Forn us va donar cap ordre directe.
—Ells eren conscients de quin era el protocol de comunicació i l’havien validat prèviament. Per part dels Mossos, que és del que puc parlar jo, es va donar confiança absoluta als professionals de l’àrea de comunicació. Però del major, per respecte, prefereixo no parlar-ne.

En la presa de decisions, doncs, l’última paraula era sempre vostra?
—A l’àrea dels Mossos, qui prenia les decisions era jo, però hi havia molts departaments i serveis implicats, i al final moltes coses s’acabaven fent de manera col·legiada, perquè la informació era transversal: estat de les víctimes i els hospitals, la situació de les carreteres, etc. L’entesa va ser plena i immediata amb tots els actors comunicatius del govern.

En plena incertesa informativa després de l’atemptat, quina era la vostra prioritat?
—Com he dit, la prioritat era donar informació de servei per a la ciutadania. Informació útil i pràctica. Volíem ser completament transparents, però hi ha detalls, com la intimitat de les víctimes o parts de la investigació, que calia preservar. Tots els dubtes que tenien els periodistes, els responíem a les rodes de premsa, però a les xarxes, que ens dirigíem a la ciutadania en general, donàvem informació de servei. Curta, pràctica i directa. I això també s’aplica als idiomes, moltes víctimes eren turistes i havíem de facilitar les coses a aquestes persones i el seu entorn. Per això el protocol preveia piular en català, castellà, anglès i, de tant en tant, en francès. D’aquesta manera, el compte de Mossos a Twitter va esdevenir un policia virtual que cercava tranquil·litzar la població.

Les pautes del protocol detallaven o recomanaven certa terminologia?
—Ho dius pel famós ‘abatut’?

Per exemple.
—Es preveien algunes coses. Per exemple, el primer piulet: ‘Incident obert a la Rambla.’ Anteriorment ens havia passat, afortunadament sense ser atacs terroristes, que rebíem informacions sobre incidents sense més concreció. Una persona penjada d’un balcó, per exemple, que no saps si és un intent de suïcidi o que algú l’ha empès a l’abisme. Sense capacitat per a concretar, teníem estudiat fer servir la paraula incident. El 17-A sabíem que estava passant alguna cosa greu, però no estàvem en condicions de dir més coses. ‘Incident obert’, és la fórmula que teníem pactada per dir passava alguna cosa. Hi ha altres detalls terminològics al protocol. Ara bé, no hi ha cap esment al verb ‘abatre’. En aquest cas, ens va sortir al moment i vam publicar el piulet.

Enmig del desconcert per l’atemptat a la Rambla, hi ha els incidents a la Diagonal i a Cambrils. Com hi reaccioneu?
—El de la Diagonal enganxa tot l’equip treballant encara amb la Rambla. Són dos incidents amb una separació temporal força breu. Part de l’equip es focalitza a aclarir què ha passat al control i, després, a Sant Just Desvern. La complicació arriba amb Cambrils, perquè l’atac es comet passada la mitjanit. De totes maneres, encara estàvem reunits gestionant informació sobre l’atemptat. Simplement, vam anar encadenant els incidents sense parar. Entre el 17 i el 21 d’agost vam perdre la noció del temps.

Com es gestiona el desgast físic, i sobretot emocional, dels membres de l’equip?
—Mentre treballàvem, com he dit, vam perdre la percepció de l’espai-temps. Al final, s’ha posat nom i cognom a la gestió comunicativa dels Mossos, però res no hauria estat possible sense l’equip que treballa a l’àrea de comunicació. Uns grans professionals que ho van donar absolutament tot. I això és extensible a la resta d’equips de comunicació de la Generalitat. Tanmateix, personalment, penso que té poc sentit donar valor a aquest desgast físic o emocional si ho comparem amb els serveis d’emergència i agents que van treballar a la Rambla, la Diagonal, Cambrils o Subirats. Les imatges, els sorolls i els silencis que ells tenen gravats dins el cap no es poden comparar amb el que vam viure nosaltres.

Entre el dia 17 i el 21, es van fer nou conferències de premsa. Com les vau preparar?
—Els Mossos teníem molt clar que havíem de comparèixer, en cap moment ens vam voler amagar. I de fet, el dispositiu nucli recomana que un uniformat, sense especificar el càrrec, faci una compareixença pública com més aviat millor. Després d’analitzar les respostes en altres atemptats, ens vam adonar que la gent volia rebre la informació de la policia, que és qui treballa sobre el terreny i porta la investigació. Llavors hi ha la part política, que ja depèn dels càrrecs electes. En tot cas, la nostra disposició era comparèixer i donar les explicacions pertinents, fos quin fos el panorama. La gent necessita la presència d’un uniformat que doni la cara i expliqui què passa.

Qui decideix que surti el major Trapero, que fins aquell moment havia estat molt poc exposat mediàticament?
—Per la gravetat dels fets, es considera que el major Trapero és la persona que pot explicar millor què passa. I quan li ho proposem, ell respon que seguirà els criteris de l’equip de comunicació.

El risc d’aquestes conferències de premsa és que passin coses inesperades. Un periodista dels Països Baixos es va queixar que no s’informava en castellà i va marxar de la sala davant de totes les càmeres.
—La situació ja era complicada per si mateixa… Sobre la reacció del periodista no vull dir res. No li vull donar protagonisme.

Un altre moment conflictiu és quan El Periódico publica una informació sobre un possible advertiment de la CIA als Mossos sobre un atac imminent.
—En el seu moment vam fer un exercici de transparència. Es va convocar una roda de premsa el mateix dia i vam donar totes les explicacions pertinents.

La fuga i persecució de Younes Abouyaaqoub va durar quatre dies. Com es gestionen la incertesa, la por i les falses alarmes que això genera?
—És molt difícil de gestionar. Mentre es van anar succeint els fets, desgraciats però objectius, ho anàvem explicant: atropellament a la Rambla, atropellament a la Diagonal, etc. Periodísticament parlant, mentre tens un relat, vas tirant. Tanmateix, en el moment que hi ha un buit és quan comencen a sorgir les notícies falses i els dubtes. Aquest buit no vol dir que els Mossos no treballessin, però evidentment no es pot fer una cobertura al minut dels moviments dels nostres agents. Ara bé, nosaltres tampoc no podíem desmentir totes les notícies falses i convertir-nos en una agència de desmentiments. Només actuàvem quan teníem informació nova i quan les fake news podien perjudicar l’entorn de les víctimes o contribuïen a amplificar la situació d’alarma. Desmentir tots els rumors era impossible. Cercàvem l’equilibri entre la informació nova que podíem aportar i intentar eliminar el soroll que sorgia quan hi havia aquest buit informatiu.

Us va sorprendre la capacitat que hi ha de generar notícies falses?
—No, crec que el cos i la societat ja hi estem acostumats. També és veritat que la gent va ser molt, molt i molt respectuosa amb la informació. A les xarxes es podia comprovar l’autocontrol entre els usuaris. Moltes vegades no calia que el compte de Mossos recordés que era l’única font oficial d’informació sobre la investigació.

Què passa des que us assabenteu que han localitzat Younes Abouyaaqoub fins que piuleu que ha estat abatut?
—Nosaltres ens assabentem al moment que aquesta persona ha estat localitzada a prop de Subirats. I gairebé ho seguim en directe, perquè ens va arribant informació dels agents desplegats a la zona. Però l’estratègia comunicativa és la mateixa: allò que considerem útil per a la població ho fem públic. De totes maneres, fins que no es té la certesa absoluta que la persona abatuda és Younes, no ho difonem. Una sospita ferma no és una confirmació. Havíem d’esperar que els agents fessin les comprovacions pertinents. En aquest decalatge, alguns periodistes es van avançar. A nosaltres l’espera se’ns va fer eterna, teníem molta pressió dels mitjans perquè confirméssim la informació.

Com s’explica la filtració de la fotografia del cadàver de Younes Abouyaaqoub?
—Es va obrir una investigació interna per a cercar l’origen de la filtració, però va ser impossible determinar-lo. S’ha de dir que els Mossos érem els primers interessats a esclarir els fets. Però a la zona de Subirats hi van tenir accés moltes persones de fora del cos i relacionades amb altres serveis d’emergència. En tot cas, els Mossos no podem donar lliçons de periodisme, encara que ens oposem a la circulació de la imatge. Sí que vam demanar que no es fessin córrer imatges que poguessin ferir la sensibilitat. Si haguéssim demanat directament que es retirés la fotografia, hauríem generat un efecte crida: molts usuaris l’haurien cercat als mitjans o a Google.

Acabada la situació d’emergència, què us va semblar la reacció de la gent cap als Mossos?
—Excepcional. Afortunadament, no havíem viscut mai un atemptat i la resposta de la gent va ser excepcional. Van ser dies molt complicats i molt durs, i tot el cos està molt agraïts per la reacció de la societat. Jo fa deu anys que hi treballo i mai havia vist res similar. La gent em parava pel carrer i em deien: ‘Tu coneixes a molts mossos, oi? Doncs dóna’ls les gràcies a tots.’ Va ser molt bonic.

Un any després creieu que encara dura aquest idil·li?
—Això ho haurien de contestar els companys que són policies. Són ells qui patrullen els carrers i parlen diàriament amb la gent.

I per acabar, què en penseu de tots els premis que heu rebut?
—Tenen un regust agredolç. La paraula premi associada a un atemptat és antinatural. S’agraeix que es reconegui públicament la feina feta, però sap greu que sigui per una situació tan trista i desgraciada.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb