Passe què passe, Putin ha perdut

  • En quaranta-vuit hores, per la rebel·lió dels Wagner, Putin ha perdut l'aurèola que, als ulls de molts ciutadans d'aquell país, el feia equiparable a Ivan el Terrible, a Pere el Gran o fins i tot a Stalin

VilaWeb
L'accés a la Plaça Roja, símbol del poder rus, tancat aquest dissabte com a part de les mesures contra la rebel·lió del grup Wagner. (Fotografia de Maxim Shipenko)

Normalment, quan preguntes a un rus quin va ser el millor tsar les respostes van a parar a Ivan IV o Pere I, és a dir, a Ivan el Terrible i Pere el Gran. Ivan IV va ser el creador d’això que avui, més o menys, coneixem per Rússia –amb la creació del Tsarat Rus, l’expansió a Sibèria, la centralització del poder en l’estat i la creació del primer exèrcit rus digne d’aquest nom. I Pere I –físicament, un autèntic gegant, que d’ací li ve el sobrenom– va convertir Rússia per primera vegada en una potència mundial temuda pels altres estats i va fundar Sant Petersburg.

Allò que uneix totes dues figures és la força. I el poder que projectaven. Ivan IV, després de la mort de la seua dona, va parar boig, va crear la primera Oprítxnina –una guàrdia personal dedicada a la repressió i al terror, una paraula que fins fa poc a Rússia era sinònim de tirania i crueltat– i va acabar fins i tot matant el seu fill, en un atac d’ira irrefrenable, segons que diuen les cròniques. Pere I va ser més calmat, però és reconegut i admirat perquè per primera vegada va posar l’orgull rus al centre de la política mundial, va aconseguir de fer por als altres.

I no és un tsar, però una bona part dels russos encara avui afegiria Stalin a la llista. És estrany quan ets conscient de l’enorme quantitat de crims que va cometre, però cal reconèixer que hi ha un sector encara gran de la societat russa que continua donant molta importància al ritual del poder, a l’exercici del poder i a la projecció del màxim dirigent del país com un home fort, implacable, sever i temible. Que res no el fa tremolar.

Vladímir Putin ha viscut fins aquest cap de setmana bàsicament d’això. De ser vist durant anys per una part important de la població com un d’aquells mítics dirigents del Kremlin que no temien res i que projectaven a l’exterior una imatge de poder de Rússia que feia que els altres països la respectassen. I, encara que la rebel·lió dels Wagner semble haver acabat bé per a ell, la realitat és que Putin ja ha perdut. Perquè en quaranta-vuit hores s’ha esmicolat l’aurèola que, als ulls de molts ciutadans d’aquell país, feia Putin equiparable a Ivan el Terrible, a Pere el Gran i a Stalin.

La rebel·lió dels Wagner, al cap i a la fi, ha demostrat la feblesa de Vladímir Putin i el seu aparell de poder. Dissabte l’avanç fulgurant de les tropes mercenàries de Rostov cap al nord va causar autèntica estupefacció. S’haurien pogut plantar a Moscou en poques hores. I, tot i que les tropes mercenàries no ho tenien gens fàcil –capturar Moscou sense tenir aviació ni gairebé artilleria és una tasca massa difícil–, ningú no té cap dubte que han fet tremolar visiblement el Kremlin i, per tant, han fet que molts russos hagen dubtat sobre la vàlua de Putin.

Veurem en què es tradueix tot això finalment. Jo, ara com ara, no veig clar res d’això que passa. Aquest estrany exili de Prigojin a Bielorússia, deixant totes les tropes a Rússia, fa mal d’entendre. La manera com Putin li ha perdonat la insurrecció no es correspon amb l’actitud habitual del president rus. Tot és, en definitiva, massa rar i em fa ser prudent. Més aviat sembla que, passats uns quants dies o setmanes, la confrontació renaixerà d’una manera o altra. Que això no s’ha acabat ací, vaja.

Però, passe què passe a partir d’ara, el fet més important ja ha passat, i és que Putin ha aparegut com un dirigent vulnerable als ulls del seu poble. I, per tant, el mite segons el qual ningú no tenia la capacitat de fer-lo fora de la fortalesa moscovita ha caigut estrepitosament.

PS1. El problema principal per a la resta del món és que Ievgueni Prigojin, si puc dir-ho així i s’entén què vull dir, és pitjor que Putin i tot. Més perillós encara, més descontrolat encara, més cruel encara.

PS2. D’entrada i a curt termini, aquesta guerra pel poder a Moscou no ha d’influir necessàriament sobre el terreny en la guerra d’Ucraïna. És clar que serà un factor desmoralitzador per a les tropes russes, però la trama per a resistir l’ofensiva ucraïnesa és construïda de fa mesos i no canvia pel canvi d’humor o de to dels soldats. Dit això, a la llarga és evident que la feblesa demostrada per Putin i per l’exèrcit rus impactaran també en el front i faran molt més fàcil la victòria d’Ucraïna.

Aquest editorial no és el d'avui i per això ja té tancada l'opció d'afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any