llengua

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No n’hi ha per a tant. Si hem aguantat fins ara, amb tantes coses en contra, fins i tot durant una dictadura, com vols que ara no ens en sortim? Sou una mica exagerats. A més, així no engrescareu ningú, sou uns catastrofistes.

Amb la llengua passa una cosa semblant com ha passat amb el canvi climàtic: anys avisant del camí perillós on ens endinsàvem i no hi havia manera de fer reaccionar. Finalment, sembla que ho hem entès i ara correm per ser-hi a temps. Amb la llengua, encara som allà, picant pedra: —Que no ho veus? —Bah, no exageris. Malgrat les dades, malgrat els avisos de fa anys. Acostant-nos a la vora del barranc, amb uns quants cridant amb les mans amplificant a banda i banda de la boca: —És ara o mai!

Sí que n’hi ha per a tant, sí. Les dades d’usos lingüístics ho fan palès: el català cada dia es parla menys. En un món globalitzador, la majoria de llengües perillen. Si el franquisme no va aconseguir el seu propòsit d’anihilar la llengua catalana és perquè aleshores encara hi havia molts monolingües catalans. I si no tens cap més llengua, és força difícil i improbable que abandonis la teva. Avui la realitat és diferent, i per això el català perilla més que aleshores.

Alguns troben que això és catastrofista, que si dius que el català perilla la gent se n’estarà prou, de fer servir una llengua que pot tenir els dies comptats. Bé, hem arribat fins aquí havent negat la realitat: no sembla gaire bona estratègia, doncs. Deixant de banda que ja som tots prou grandets i que no cal que ningú amagui la veritat a ningú. I potser, fins i tot, passa que veure’s el perill a sobre empeny més a actuar, a fer-hi alguna cosa, a girar el volant i canviar de marxa, que no pas anar sentint que mireu que bé que anem, pam-pam a l’esquena, continueu així que ja ho fem bé.

El cas és que n’hi ha, de perill. Més val saber-ho i dir-ho, que deia el poeta. I per no quedar en plor i laments, passar a l’acció lingüística. Que cadascú faci des del seu àmbit allò que pugui i vulgui, hi ha feina per a tothom, tinguis una botiga, una consulta mèdica, vint nanos en un esplai, una empresa internacional, un casal, un servei de busos o el que sigui. I hi ha l’àmbit més personal, també, i aquesta premissa de partida bàsica que ens hauríem de gravar amb foc, si no ho hem fet ja, que és parlar sempre en català. I calen polítiques molt més decidides, oh, i tant, i blindar-se, fer complir les lleis que ja existeixen, i protegir els drets lingüístics i fer-los valer. No podem oblidar que tenim un estat que ens va en contra, també de la llengua.

Però hi ha una cosa que a vegades ens descuidem, perquè tenim una feina massa urgent, perquè estem preocupats (amb raó). Una cosa que vaig sentir dir fa uns dies a un sociolingüista reconegut en acabar una xerrada sobre el tema, després d’unes quantes intervencions consecutives que anaven pintant un panorama cada vegada més desolador, perquè tot era un desastre i no ens en sortiríem, i no n’hi havia prou amb el que fèiem i amb el que dèiem que havíem de fer, que davant una substitució demogràfica tan dràstica, la llengua catalana ho tenia ben pelut i ja em diràs com ens ho farem, que no pots demanar que la gent parli català si després no la protegeixes de la possible agressió lingüística que rebrà… I aquell home coneixedor de causa, que constatava la gravetat de la situació, va dir una cosa que lluny de ser banal trobo imprescindible i que convé no perdre de vista: al capdavall, es tracta de passar gust.

Passar gust, coi. Val la pena recordar-ho de tant en tant. Que tot això no ha de ser cap turment, al contrari.

Contra els qui escampen mentides (com la barbaritat de fa uns dies, per part d’una diputada doctora en filologia hispànica, de negar que el català fos la llengua pròpia de Catalunya). Contra els ‘no te entiendo’ agressius, no els de disculpa, no, els que no és que no t’entenguin sinó que no ho volen. Contra els qui escupen bilis i menyspreu. Contra els jo entenc el català però no em surt dels nassos de parlar-lo. Contra els qui fan bandera de la ignorància. Contra els prejudicis, també, que s’escampen de fa dècades, letalment, i que en castellà ja ens entenem i no poseu bastons a les rodes. Contra els qui han volgut fer de la llengua una arma de combat polític. Contra els ignorants o de mala fe. Contra tota aquesta amargor, passar-s’ho bé. El plaer de qui té una llengua que estima i que la vol encomanar. El gust de compartir-la sempre i amb tothom. I com més la fem anar, més veurem que la rebuda és bona, i cauran falses creences de tota mena que només s’aguantaven per aquella inèrcia tan capadora del ‘sempre s’ha fet així’. I que cada vegada n’hi hagi més que s’encomanin d’aquest gust.

Ja ho sé, que tenim la cosa fotuda, ja. I que no n’hi ha prou amb tenir la raó, que segons com no serveix de res. Però es tracta de posar-s’hi, perquè encara no està tot dat i beneït, al contrari. Es tracta de sortir allà fora i xalar. Que a l’altre equip ja n’hi ha molts, d’amargats, i amb amargor no s’encoratja a res de bo, només es pot imposar. Passar gust, encomanar-lo. I empènyer, empènyer, empènyer. Tot comença en un mateix, que cantava l’Ovidi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.