En la seva primera autobiografia, el papa Francesc diu que no es retirarà

The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Ciutat del Vaticà. Confessa “haver estat sota l’encanteri d’una noia” quan era jove, i que això li va dificultar de resar. Clama contra la Unió Europea i titlla la decisió dels Estats Units de llançar bombes atòmiques d’immoral. Diu que no és comunista i aplaudeix aquells que van provar d’enfrontar-lo amb el seu predecessor. I té males notícies per als seus crítics: no es retirarà voluntàriament.

En la primera autobiografia del papa Francesc, que es publicarà demà, el primer pontífex llatino-americà ofereix una visió actualitzada de la seva vida i el seu papat. Escrit a dues mans amb el periodista italià Fabio Marchese Ragona, el llibre tracta moments clau de la vida de Francesc per traçar una història personal d’un pontífex apreciat pels progressistes, però repudiat pels ultraconservadors.

La narrativa que n’emergeix és el relat sense complexos d’un dirigent catòlic que equilibra el seu paper de defensor de la doctrina tradicional amb les reclamacions del Sud Global. En un trencament amb la prosa carregada que sol caracteritzar els escrits dels papes, Francesc empra un llenguatge senzill i fa referència obertament als seus crítics.

En el que potser és la part més convincent del llibre, Francesc recorda haver-se sorprès molt per la retirada de Benet XVI, sobre la qual diu que es va assabentar per un periodista.

S’ha escrit molt –i s’ha especulat molt– sobre la relació entre Francesc i Benet. Al llibre, Francesc reflexiona sobre l’equilibri delicat de gestionar una Església amb dos papes.

Francesc diu que va instar Benet a “no viure fora de la vista” dels fidels, sinó a participar activament en la vida de l’Església. En una referència aparent als seus crítics conservadors, assenyala que la frase difícilment va ajudar a limitar les “disputes” ideològiques i polítiques que van esclatar entre ell i les “persones sense escrúpols” que no van acceptar mai la renúncia de Benet.

Francesc ha obert la porta a la jubilació de manera esporàdica, però l’ha tancada de seguida. Tanmateix, en aquest llibre és més resolutiu. Diu que no té intenció de seguir els passos de Benet i retirar-se. “Crec que el ministeri del Papa és ad vitam, de per vida, i, per tant, no veig cap justificació per renunciar-hi”, escriu.

I, no obstant això, Francesc s’aventura a imaginar com seria la seva vida si mai es veiés obligat a penjar els hàbits causa d’un impediment físic greu. Diu que voldria ser conegut com a “bisbe de Roma emèrit”, evitant així el títol de “papa emèrit” que va triar Benet.

“Em traslladaria a la Basílica de Santa Maria Maggiore per servir com a confessor i donar comunió als malalts”, escriu.

Francesc també tracta qüestions d’actualitat al llibre: fa una crida a actuar contra el canvi climàtic i denuncia l’esclat d’un seguit de conflictes que considera una “Tercera Guerra Mundial dispersa”.

“Atureu les armes! Atureu les bombes! Atureu la set de poder! Atureu-vos, en nom de Déu! Ja n’hi ha prou, us ho suplico!”, escriu.

Racionalitza la seva decisió recent de permetre la benedicció de parelles del mateix sexe i reitera que aquestes benediccions no són de cap manera equivalents al matrimoni. Però, fent-se eco de declaracions passades, demana de manera explícita drets legals civils per a les parelles del mateix sexe, amb una contundència significativa per a un pontífex catòlic. Si bé transmet el seu respecte pels clergues que no estan d’acord amb ell, insisteix que és hora “d’abandonar la rigidesa del passat”.

“He dit moltes vegades que és correcte que les parelles [del mateix sexe] que experimenten el do de l’amor tinguin les mateixes proteccions legals que la resta”, escriu.

Francesc, conegut per seguir els vots de pobresa de l’orde jesuïta, diu estar profundament impressionat per un col·lega ateu i comunista, però es distancia de qualsevol ideologia: “Després de la meva elecció com a Papa, algunes persones van afirmar que parlava dels pobres tan sovint perquè jo mateix era comunista o marxista. […] Per què? Perquè no porto les sabates vermelles papals! Però parlar dels pobres no significa necessàriament que un sigui comunista”, explica.

També escriu sobre esdeveniments històrics, com ara la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, que van donar forma a la seva fe i vida. Explica que va ser a punt d’anar al Japó com a missioner jesuïta, però que no li ho van permetre pel seu estat de salut.

Alhora, aborda una vella controvèrsia: que, durant la dictadura a l’Argentina, va denunciar dos sacerdots d’esquerres, Orlando Yorio i Franz Jalics, a la despietada junta militar. Diu que aquestes acusacions són “una estafa”, i sosté que simplement els va advertir dels riscs que corrien al barri de Bajo Flores de Buenos Aires i els va aconsellar que se n’anessin.

“Però van decidir quedar-se amb els pobres i, el maig del 1976, van ser segrestats”, escriu Francesc. “Vaig fer tot el que era a les meves mans per aconseguir que fossin alliberats”, afegeix.

Sorprenentment, atès el creixement del catolicisme a l’Àfrica i l’Àsia i el declivi a Europa, Francesc dedica un capítol complet al naixement de la Unió Europea, que descriu originalment com “una de les idees més belles mai concebudes per la creativitat política”.

Però continua criticant-ne alguns dels membres per haver-se negat a ajudar països com ara Itàlia, Espanya i Grècia durant les primeres onades d’arribades d’immigrants, i descriu aquesta manca de cooperació com a “individualisme suïcida”.

Al llibre, Francesc demostra ser argentí fins al moll de l’os i dedica un capítol breu al difunt Diego Maradona i el seu gol de la “mà de Déu” durant la Copa del Món del 1986, que acabà guanyant l’Argentina. Afeccionat al futbol, escriu que no va veure la Copa del Món del 2022 a causa de la seva aversió a la televisió, i que tan sols va seguir un partit perquè uns convidats li’l van descriure. Tot i que el va començar guanyant l’Argentina, Francesc explica que la selecció va acabar perdent. Diu que es tracta d’un tomb de guió típic dels seus compatriotes.

“Al començament són entusiastes, però després acaben lluitant per sobreviure”, escriu. “Els argentins som així: creiem que tenim la victòria a la mà, i després, en la segona meitat, flirtem amb la derrota. I no és tan sols en el futbol, que ens manca tenacitat, sinó també en la vida quotidiana. Abans d’acabar alguna cosa ens confiem i acabem sense obtenir els resultats que esperàvem”, afegeix.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb