Pagesia o mort! Història d’un cartell

De mica en mica, d’una manera visible, però també invisible, aquestes darreres dècades la pagesia ha anat reculant. Les xifres són esgarrifoses quan parlem d’un sector que és el que aporta els aliments bàsics que ens són imprescindibles per a viure. Fa pocs mesos, en una entrevista que el digital Crític va fer a Pep Riera, pagès del Maresme ara ja amb més de vuitanta anys a sobre, que durant la dècada dels setanta i vuitanta va ser una de les cares visibles que va encapçalar les mobilitzacions i la lluita pagesa mitjançant el sindicat agrari Unió de Pagesos, deia que la terra avui es fa servir per especular, no pas per cultivar-la. “Quan en Pep Riera va assumir el càrrec de coordinador nacional de la Unió, l’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa a Catalunya. Quan va deixar-lo, a l’inici dels 2000, la xifra havia davallat fins al 3%. ‘Ara no arribem a l’1%’, diu. El temps fa la resta de la feina: al 70% dels pagesos els tocaria jubilar-se d’aquí a 10 anys”, escrivia Laia Soldevila a l’article.

Aquesta és la situació en què es troba la pagesia i el sector primari avui: pràcticament ha desaparegut. És una pagesia envellida, que no té relleu generacional (tot i meritòries i importants excepcions de joves que caldrà atendre i ajudar). I això va lligat al poc prestigi que encara representa ser pagès. Ni se sap ni es vol saber la importància de la pagesia, la dignitat de la seva feina. I avui és més necessària que mai, ja ho hem dit, sobretot per la sobirania alimentària, però també perquè la pagesia és garantia de tenir un paisatge ordenat, harmònic, un paisatge que (també, tornem-ho a dir) contribueix a pal·liar els efectes devastadors del canvi climàtic. El pagès té i manté una cultura que no es pot perdre, que és el vincle amb la cultura natural que la majoria de la població en tan sols cinquanta anys hem perdut.

Pagesia o mort!

En aquest context, en aquesta situació d’emergència, ha aparegut un cartell que ha començat a calar entre la pagesia i la gent de la cultura i sembla que ha de tenir un recorregut llarg: Pagesia o mort!

Pagesia o mort! és una proclama nuclear, sintètica, eficaç, actual, d’emergència, revolucionària (d’ahir i d’ara, perquè ens remet al crit de Fidel Castro davant la revolució cubana: “Pàtria o mort”). La primera notícia que se’n va tenir va arribar per mitjà de la periodista Ruth Troyano, que va escriure un article d’opinió al Diari de Tarragona titulat amb aquesta proclama. Era el 15 de setembre, temps final de la verema de la sequera, una de les veremes més difícils que han viscut els viticultors del país. I la periodista escrivia: “Sense pagesos no hi ha vida. Ha arribat el moment de fer allò que un país normal faria, que és consumir els seus aliments. Beure’s i menjar-se el país, que és estimar-lo i estar disposada a sostenir un sector primari que agonitza.”

També explicava: “Ara visc a la Nou de Gaià i un dels veïns de la meva comunitat és un referent en el món del disseny gràfic. En Gerard Joan ha concebut un cartell on es llegeix: Pagesia o mort!, amb la tipografia d’un altre geni, en Gerard Sierra. És un encàrrec per a la comunitat de les Terres del Sénia (@lo_fato_ a Instagram), però està clar que amplifica l’atzucac en què es troba el sector agrari. Hauria d’esdevenir un mantra.”

Arran d’aquest article, sobretot gent del món vinícola es va posar en contacte amb Gerard Joan per demanar-li el cartell i comprar-l’hi. I aquest Nadal, el celler Vall Llach va fer-se seva la proclama i va adquirir seixanta cartells, que va regalar a clients i proveïdors. A l’Instagram el celler va penjar una fotografia amb Lluís Llach i Albert Costa sostenint el cartell i a sota, un poema de Miquel Martí i Pol. I aquesta va ser una altra embranzida per a la popularització d’un cartell que és lema, clam i ultimàtum d’una situació sense alternativa possible, i per això el seu interès, que no para de créixer.

Història del cartell

Però com es va cuinar aquest cartell, tant de l’àmbit formal com de l’ideològic? Hem parlat amb el dissenyador Gerard Joan (Tarragona, 1974), que ens ha explicat que sent un cert desbordament per l’interès que ha originat la peça, que va néixer d’una manera força espontània: “La culpable del cartell és l’Elisenda Rosàs, una jove arquitecta inquieta i compromesa. Com que som amics, un dia em va trucar per dir-me que li fes un cartell que digués ‘Pagesia o mort!’, que el volia penjar a l’Instagram de @lo_fato_, que havia obert amb uns amics vinculats a les terres de l’Ebre. Aquesta proclama em va interessar i interrogar de seguida al voltant de la defensa del territori i d’un compromís per respectar i defensar la terra.”

Efectivament, el missatge naixia de la indignació i d’un fet molt concret que ens explica Elisenda Rosàs mateixa: “Va sortir gairebé sense pensar-ho, d’un moment d’indignació davant les restriccions d’aigua que el govern va estipular aquest estiu. Perquè, com podia ser que es restringís l’aigua per als conreus mentre la nostra vida consumista i la nostra despesa desmesurada d’aigua continuava funcionant de manera aliena a aquesta tragèdia que és que els pagesos es quedaven sense poder regar els cultius? Ens imaginàvem la gent banyant-se a les seves piscines i els pagesos de braços plegats. Aquesta va ser l’espurna que va generar la consigna.”

Elisenda Rosàs és nascuda a Barcelona el 1987, però actualment viu a Tarragona i es dedica al patrimoni històric. Té família a les Cases d’Alcanar i en aquest territori entre els peus del Montsià, la mar i el riu Sénia, hi ha hagut durant segles una tipologia d’unitat agrícola que s’anomena ‘prat’, on es manté una cultura agrària molt arrelada que origina una manera de cuinar, de conservar els aliments, una cultura gastronòmica genuïna. La va començar a recollir en un compte d’Instagram, Lo Fato (@lo_fato_), amb un grup d’amics d’allà, entre els quals Sergio Sancho (Alcanar, 1987), doctorat en història medieval per la Universitat Pompeu Fabra, que és qui fa les fotografies.

Explica Rosàs: “Els prats són minifundis i cadascun té un maset on es va cavar un pou i s’hi va aixecar una sénia. Allà la gent gran té una cultura culinària que per nosaltres conté una saviesa altíssima, que comença a ser una cosa extraordinària perquè ha deixat de ser habitual. Per això hem volgut registrar aquesta vida quotidiana (tant en imatges com a través de l’oralitat). Per exemple, collir borraines (una mala herba) i fregir-les amb mel són les postres del dinar de Nadal als prats, també s’elaboren tota mena de conserves i es fan farinetes d’arròs…”

A l’Instagram de Lo Fato, Rosàs va publicar tres vegades el cartell de Pagesia o mort! i cada publicació contenia una consigna en relació amb el problema de la sequera i el malbaratament de l’aigua. La primera: “Que ploguen polítiques de protecció de la pagesia.” La segona: “Que mos inunde una nova cultura de l’aigua.” I la tercera: “Que broten iniciatives de recuperació de la terra fèrtil.” Amb aquestes consignes el cartell va aparèixer per primera vegada a les xarxes socials i va tenir el primer impacte públic.

El cartell reprodueix la llegenda dues vegades i les situa de forma simètrica, enfrontada, com un joc de miralls. La col·locació de Pagesia o mort! és determinant, perquè genera en tot moment una incomoditat en aquell qui mira el cartell. En aquest sentit formal, explica el dissenyador Gerard Joan que el disseny del cartell va ser molt intuïtiu: “És un missatge molt potent, perquè ens transmet la idea de pagesia o res. Són dues paraules i només en pots triar una o una altra, i giris com giris el cartell, només es mantenen aquestes dues opcions. Que, de fet, d’opció només n’hi ha una, l’altra és el no-res. Per això és eficaç, el cartell, perquè has de triar.”

La tipografia, també ens explica Gerard Joan, és original del jove tipògraf Gerard Sierra. Joan va triar aquesta tipografia perquè diu que té un punt d’orgànic i és condensada: “Fa una lletra grossa i té un aire un punt romàntic. La vaig trobar molt adequada.”

I tanquem amb la impressió que suggereix el cartell a Elisenda Rosàs: “Te’l miris com te’l miris només hi ha una opció. El cartell ens permet prendre consciència que la pagesia no només és imprescindible perquè hem de menjar per sobreviure, sinó que la pagesia i la ramaderia extensiva produeixen una vida que és essencial. Empobrir la pagesia també és empobrir la biodiversitat.”