Atribueixen a Confuci la dita que cal distingir entre la branca i l’arrel. Els qui s’escandalitzen pel pacte a la Diputació de Barcelona creuen que les branques surten dels troncs per voluntat de les fulles. Invocar voluntats on hi ha causes és com creure en les goges. Passa que l’aparició d’una branca es prepara subterràniament. La seva força i esplendor la determinen el terreny, el sol i la pluja. Jo no defenso que Junts per Catalunya hagi regalat la diputació als socialistes. No m’agrada la branca, però reconec que la decisió ha estat lògica, potser fins i tot necessària no sols del punt de vista de l’egoisme partidista sinó de la causa independentista mateixa, l’estat de la qual, malauradament, és un símptoma que convida a reflexionar.

Comencem per aquí. El gest de Junts per Catalunya és simptomàtic d’una derrota espiritual, i no sols política, d’enorme importància. Que no és d’ahir ni abans-d’ahir. És la conseqüència fatal d’una descreença que ja s’amagava sota l’aparent coordinació de Junts pel Sí i que s’ha anat destapant a còpia de revelacions. Impossible saber si, com s’ha especulat, aquell govern esperava perdre el referèndum o, arribat el cas de guanyar-lo, paralitzar l’aplicació dels resultats. Santi Vila saltant del vaixell al darrer moment testimonia que la reconducció del procés era a l’agenda del govern, si més no d’una part. En tot cas, el que no és gens dubtós és la imprevisió per a l’endemà de la declaració d’independència. Això sol dóna fe que ningú comptava a donar-li continuïtat. Els actors quedaren atrapats en la pròpia comèdia quan esdevingué dramàtica i l’heroisme de la gent els posà en un compromís. El titubeig de les setmanes següents, la inèdita declaració sense efecte del dia 10, el compàs d’espera i la trista declaració del dia 27 eren, per qui tingués ulls i orelles, branques d’un arbre amb arrels superficials. L’arbre no podia aguantar cap bufarut.

Feu feredat descobrir la indigència del govern durant el judici. Per no comptar, no comptava ni amb la pròpia policia. Pitjor encara: el major Trapero revelà que tenia un pla per a detenir el govern. ‘Anaven de catxa’, com reconegué l’ex-consellera Clara Ponsatí en una explosió de sinceritat. En aquesta tragicomèdia prenen un fort relleu indiciari les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián. Amb aquell sonor petó al president, el mestre de les analogies preparava l’escenari d’un fracàs anunciat. Denunciada amb la precipitació i la impetuositat característiques, la traïció de Puigdemont assegurava l’hegemonia d’ERC en unes eleccions que es donaven per descomptades. Els d’ERC en tindrien prou escenificant un indignat trencament del govern per recollir una cascada de vots. Quan les coses anaren d’una altra manera, van insistir igualment en el trencament, malgrat la solidaritat que imposaven les circumstàncies. Així i tot, el 21 de desembre el veredicte de les urnes fou contundent, però el 30 de gener Roger Torrent anul·lava el mandat popular i donava el cop de gràcia al ‘procés’, amb agraïment públic del secretari general del seu partit. Des d’aleshores la política catalana s’ha estat reglant no als despatxos sinó a la presó, fins ara que hi ha hagut un cop de timó a l’exili.

Ja fa un any que vaig escriure en aquest mateix diari que els partits amb membres empresonats es trobaven en una situació perfectament descrita a la teoria de jocs: el dilema del presoner. Si dos presoners resisteixen solidàriament i no s’ataquen l’un a l’altre, poden sortir-se’n. Però si es denuncien entre si per mitigar la pena, tots dos hi perden. Quan el dilema enfronta jugadors sense experiència, el resultat és fatal: tots dos traeixen el pacte. Per sortir d’aquest atzucac cal que el jugador traït castigui sistemàticament la deslleialtat de l’altre. Després ha de reprendre el joc de bon tarannà, però deixant clares les condicions de la col·laboració, i repetir-ho fins a dissuadir l’altre de reincidència. Sols així s’assegura una col·laboració mútuament profitosa.

Traslladat al debat sobre l’ús o abús que els partits fan dels resultats electorals, la funció de represaliador correspondria als electors. Ara molts s’esquincen els vestits pel ‘pacte de la vergonya’ a la Diputació de Barcelona. Però és un fet que a les recents eleccions la gent no va castigar les deslleialtats sinó que va premiar-les. No calia ser cap harúspex per a deduir que ERC ho interpretaria com un consentiment a la política d’asfixiar la coalició de la qual depèn el president Puigdemont i, amb ell, el continuisme amb el Primer d’Octubre. Renunciant a fiscalitzar el trencament del pacte entre presoners, els electors es feien coresponsables de la política de pactes posterior. Queixar-se que d’aquesta insolidaritat se n’aprofiti el carceller és no distingir entre la branca i l’arrel.

La solució no depèn de la casuística. Si pactar, o no, és qüestió de principis, per què hauria de ser més indigne un pacte a la diputació que no pas a uns altres indrets? I si la qüestió és pragmàtica, per què hauríem de considerar ERC víctima i no pas artífex de la recuperació de l’Ajuntament de Barcelona pels socialistes? A molt estirar, hauria estat víctima de la seva estupidesa crònica, reblada amb la decisió de mantenir costi què costi la voluntat d’associar-se amb els responsables d’excloure’ls del govern de la capital per pur totemisme de l’esquerra.

Anem a pams amb el pragmatisme. Estimar la gravetat de la deslleialtat segons el pressupost a potinejar és d’una hipocresia inefable. A hores d’ara no és cap hipòtesi que ERC prioritza l’extensió burocràtica del partit a la solidaritat entre independentistes. La qual cosa sols pot voler dir, ras i curt, que actua insolidàriament amb l’independentisme. El trencament fa temps que és al full de ruta dels seus ideòlegs. En aquest punt del joc dels presoners, Junts per Catalunya sols podia oposar-hi una tàctica, encara que molt arriscada. Calia extremar l’escàndol portant-lo a una crisi de grans proporcions per aturar l’embogida carrera per a veure qui col·labora més i millor amb el repressor. Colpejar ERC a la diputació és una manera dràstica però eficaç de penalitzar la deslleialtat i reprendre el joc estipulant amb claredat les condicions de la col·laboració. Haurà servit per a demostrar que les victòries particulars a costa dels socis/rivals són estèrils, tant a Madrid com a Barcelona.

S’ha discutit si l’afer de la diputació tenia el vist-i-plau de Puigdemont. A mi m’agradaria creure que l’havia ordit ell mateix, cosa que permetria deduir que hi ha intel·ligència estratègica al darrere. Sobretot, permetria deduir que el pacte no és una concessió a la fam de cadires del PDECat sinó una represàlia calculada per a refer la solidaritat davant l’enemic comú. La maniobra és arriscada, no sols perquè reforça els carcellers i perquè ERC podria reaccionar visceralment, com ho va fer dijous mateix anunciant conseqüències al govern, sinó perquè l’electorat, també visceralment, podria penalitzar Puigdemont, confirmant ERC en la seva dèria de substituir l’independentisme per l’esquerranisme decoratiu dels comuns, reactivant la dinàmica frontpopulista de 1936, amb un president de la Generalitat captiu d’uns anarquistes que es delien pels ministeris de Madrid.

Puigdemont podria matar dos pardals d’una pedrada i esquivar una reacció electoral negativa si aprofita la indignació que ha generat l’afer de la diputació per apartar-se de les runes de Convergència, transcendint la vella política que embafa l’electorat quan del carrer passa a les urnes. La jugada permetria revertir la degradació del PDECat amb una aliança estratègica amb la nova CUP que forcés ERC a tornar al camí de la solidaritat. Però una nova formació amb noves sigles o sense no tindria cap credibilitat si servís per a tornar a reciclar polítics hipotecats per la militància passada o trànsfugues d’altres formacions. L’oportunisme és el càncer dels partits. Per això, la condició d’independent hauria de ser prioritària, no sols en sentit polític sinó sobretot professional. La política no pot ser autista; han de fer-la persones que també sàpiguen fer alguna altra cosa i no en depenguin. I no cal dir que el pragmatisme, ineludible en les circumstàncies actuals, hauria d’incloure no sols el realisme dels fins sinó també un realisme dels mitjans. Vull dir que els polítics que governin el país l’endemà de les pròximes eleccions haurien d’admetre els mitjans que corresponguin als fins declarats. La disjunció entre fins i mitjans ha estat la causa de l’ensulsiada independentista des del primer moment.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb