Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La setmana passada l’Audiència espanyola va donar cinc dies a Pablo Hasél per a pagar una multa de 20.000 euros. Formava part de la condemna de nou mesos de presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, concretament, a Juan Carlos I, avui dia fugit als Emirats Àrabs Units. El termini s’ha complert i Hasél no ha pagat, com ja va avisar. Aquest incompliment sumarà més temps a la condemna global –en té una del 2014 de dos anys, també per haver escrit cançons– i és previst que l’ordre de presó arribi en qualsevol moment. Parlem amb ell durant aquesta espera en tensió.

Què en podeu dir, de la vostra entrada a la presó? El vostre advocat va demanar que se suspengués la segona sentència en ferm de l’Audiència espanyola –la de nous mesos– i es va sol·licitar el recurs d’empara.
—Ara mateix estem pendents que l’Audiència ens doni la data d’entrada a la presó o em puguin venir a buscar en qualsevol moment sense deixar ni uns quants dies, perquè això també és una possibilitat. Són nou mesos per la darrera condemna que se sumen a la de dos anys dictada també per l’Audiència Nacional. Com que sóc reincident, em poden fer entrar a la presó. Encara no ens han dit si la condemna del 2014 me la faran complir perquè ja han passat anys i segons el meu advocat ja hauria pogut prescriure. Però també m’avisa que me la podrien fer complir perquè a vegades no respecten ni la seva legalitat.

I la multa de 20.000 per la qual us van donar cinc dies per a pagar?
—En la condemna de nou mesos també s’incloïa aquesta multa de 20.000 euros que, traduïda en mesos de presó, és d’un any i tres mesos. El fet que donin cinc dies per pagar aquesta multa tan alta, deixa clar que tiren cap endavant.

El termini s’ha exhaurit aquesta setmana i no l’heu pagada.
—No, no vaig voler pagar-la. No tenia els diners però podia aconseguir-los de manera solidària, però no volia pagar-la per una qüestió de desobediència contra una condemna injusta. Com vaig manifestar, ja ens roben bastant com per a sobre donar-los diners per denunciar el que fem.

I ara sou a casa vostra i en qualsevol moment us poden ordenar d’entrar a la presó o venir-vos a detenir directament.
—Sí, sí. Jo cada dia baixo al carrer, on pot ser que m’esperin.

Com és viu aquesta espera?
—El fet que si baixo me’ls puc trobar esperant-me per a empresonar-me, no em sorprèn, i ajuda a viure-ho amb més calma dins del que és possible i davant una situació tan complicada com aquesta. Però, lògicament, per molt que faci temps que em mentalitzi, és dur, i ho visc amb angoixa perquè no sé quant temps em faran estar a la presó, a quina presó i en quines condicions m’hi portaran. Ells utilitzen aquesta incertesa per torturar-me psicològicament. És una pressió afegida no poder fer plans a curt termini. No saber si demà mateix estaràs tancat a la presó, és difícil, però considero que me’n surto prou bé. Em preocupen els meus éssers estimats, per si em traslladen a una presó llunyana; tot l’esforç que hauran de fer per veure’m poca estona. Això sí que em preocupa. La majoria de familiars ho suporten tan bé com poden. Però evidentment, per tota persona que m’estimi, això és dur, i encara ho serà més quan passi. Ara, a mi i a les persones que m’envolten allò que més m’ajuda és afrontar-ho amb enteresa i dignitat, i que vegin que no estic enfonsat. Això també s’encomana.

L’ambient de presó us imposa? O no penseu tan enllà?
—És una pregunta que em fan molt, si tinc por del contacte amb la resta de presos, i no en tinc. Considero que no tindré cap problema amb ells perquè normalment, i ho sé perquè conec molts presos polítics, els presos comuns els respecten bastant. La majoria de baralles a la presó són per drogues i deutes, i evidentment, no em ficaré en aquests afers. En tot cas em preocupen més els carcellers, que són els que tenen autoritat a la presó i poden fer-te la vida encara més impossible. Com per exemple l’aïllament, que fins i tot l’ONU considera que és tortura.

Com us sentiu que us pugui portar a presó una cançó com ‘Juan Carlos el Bobón’ i fa poc s’hagi sabut que Juan Carlos té la capacitat de fugir abans que la justícia pugui actuar?
—El sentiment que sento és molta ràbia, i la ràbia dóna molta força. És un estat feixista, per molt que tractin d’encobrir-ho. Ara s’ha demostrat una altra vegada, perquè quan ja ho deia jo, en Valtònyc o més gent, és perquè ja hi havia proves. I amb l’escàndol internacional que s’ha provocat ara, que tirin aquesta condemna endavant per haver explicat veritats sobre la monarquia, demostra fins a quin punt és un estat opressor i decadent. En la crisi més agònica que té el règim, l’estat no té cap més carta que la repressió. Ells mateixos es tiren pedres sobre la seva teulada i molta gent es va adonant fins a quin punt pot arribar la repressió.

Us heu referit a Valtònyc. Sempre heu dit que no us exiliaríeu. Veient el seu cas, no ho heu sospesat mai?
—No, sempre he vist molt clar que em vull quedar aquí. Considero que si m’empresonen el missatge que volen silenciar tindrà més força des d’aquí que no des de l’exili. I sobretot m’ho va demostrar l’estat espanyol quan he pogut viatjar dues vegades a Bèlgica i a Veneçuela. Dos estats on em podria exiliar i no em van posar cap mena d’impediment a l’hora de sortir per l’aeroport. Fa anys, quan em van obrir la primera causa, no podia sortir de l’estat. I ara, que tinc més causes, em deixen sortir a espais on em puc exiliar. Ells volen que me’n vagi i deixi de molestar perquè saben que si m’empresonen, hi haurà una resposta i que moltes persones poden prendre consciència. A banda que, internacionalment, també pot crear un rebuig.

I el fet que pugueu continuar amb la vostra vida, lliure, i expressant-vos amb plena llibertat?
—No, i ho he vist en més presos polítics. Vaig començar a lluitar, inspirat per l’exemple de presos polítics. Llegia les seves cartes des de la presó i això em va empènyer cap a la lluita. Considero que des de la presó es pot aportar molt i que a fora pot tenir utilitat. La meva veu no la silenciaran, al contrari. Si l’estat espanyol em tanca, em donarà la raó encara més perquè empresonarà una persona que ha escrit cançons i piulades. Crec que s’ha vist en el cas del Valtònyc que l’exili normalitza molt la repressió. He vist com el seu exili no ha servit per a fer una crida a la mobilització. Ha servit a escala europea per fer quedar malament l’estat espanyol, però no per pressionar, per fer créixer l’organització i la lluita als carrers d’aquí. La qüestió és: l’exili de Valtònyc no ha servit per a això. Si a mi m’empresonen, servirà per a això? Jo no tinc cap dubte que sí.

El mes de juny vau rebre tres condemnes de cop.
—Amb vuit dies de diferència. Amb el coronavirus s’havien endarrerit moltes matèries de nivell judicial, i, de cop, tres sentències. Amb l’advocat interpretem que això és una clara operació d’estat. Volen fer-me sumar condemnes per empresonar-me segur i més temps. És una venjança de l’estat per no haver-me agenollat a la seva repressió. I també és un càstig, no solament per haver lluitat a la trinxera de l’art combatiu, sinó per estar organitzat i lluitar als carrers. És un assetjament constant. Els darrers nous anys no hem parat i com que veuen que donen cops i no claudico, encara en donen més. M’utilitzen com a cap de turc per atemorir a la resta.

En total acumuleu més de set anys de condemna. Mirant enrere us penediu d’alguna cosa feta?
—No. Sempre dic que si em penedeixo de res és de no haver lluitat més i abans.

Teniu més causes pendents, una de les quals és per la protesta davant de la subdelegació del govern espanyol de Lleida contra la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya el 25 de març de 2018. Ha plogut molt d’aleshores ençà. Com creieu que ha canviat el nivell de mobilització pels presos i els exiliats?
—Igual que us deia que em vull quedar aquí perquè crec que puc ser més útil que no a l’exili, penso que els presos del procés no han aprofitat la força i el ressò que tenen per a mobilitzar la gent, sinó ben al contrari. I es va veure després de la sentència. En comptes d’empènyer cap a la mobilització més decidida, van condemnar-la i van cridar a la calma. No van aprofitar la seva força. Si l’aprofitessin, podrien ser molt i molt perillosos i a Catalunya hi ha un potencial increïble. Es va veure el primer d’octubre i després de la sentència, i si s’aprofités bé l’estat espanyol tindria un greu problema i es trobaria desbordat. El problema és que els dirigents, siguin a l’exili, a la presó o a la Generalitat, és evident que no aprofiten aquest potencial i el desmobilitzen. Així s’explica la situació d’ara. Els CDR gairebé han desaparegut. I és molt trist perquè tenim un potencial que podríem aprofitar. I més ara, que l’estat cada cop té una crisi més profunda i que es pot debilitar amb una lluita als carrers sostinguda i contundent. Però no tinc cap dubte que tard o d’hora hi haurà una revolta que l’estat no podrà aturar. Perquè el problema continua existint, l’opressió continua existint, l’estat no oferirà mai cap solució democràtica i tard o d’hora això petarà. Però la solució sense dubte no vindrà dels partits, perquè més que contribuir a la solució contribueixen a la submissió; o ajudant l’estat, ja sigui reprimint l’independentisme que surts als carrers, o, en el cas d’ERC, sostenint un govern que ha imposat a Catalunya una repressió brutal.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.