Ottessa Moshfegh: “La gent no es vol identificar amb algú que no és perfecte”

El 2014, l’escriptora nord-americana Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) va publicar el seu debut, la novel·la curta McGlue, en una petita editorial independent. El llibre, que narra la història d’un mariner acusat d’un assassinat que no recorda haver comès, va ser rebuda amb cert entusiasme en alguns sectors especialitzat –fins i tot, va guanyar un petit premi literari–, però va tenir un èxit comercial escàs i va passar en gran part desapercebut. “No se’l va llegir pràcticament ningú”, lamentà uns anys més tard l’escriptora en una entrevista.

Una dècada després, Moshfegh és una de les escriptores més reconegudes i influents del panorama literari anglosaxó, amb una obra temàticament dispar –els seus llibres poden transcórrer tant en una edat mitjana ficcionada com a la Nova York de començament dels anys 2000– però unida per un mateix fil conductor: l’exploració implacable de personatges solitaris que, amb la seva pròpia degradació, posen un mirall als impulsos més baixos del lector. Després d’haver fet el salt a la fama amb Eileen (2015, no traduït al català), un enjòlit atípic que guanyà el premi PEN/Hemingway i fou nominat al prestigiós premi Booker, Moshfegh va fer les delícies de la crítica amb el recull de contes Enyorança d’un altre món (2017, traduït al català el 2022) i va consolidar-se com un pes pesant literari amb El meu any de repòs i relaxació (2018, traduït al català el 2021), que va encapçalar la llista dels llibres més venuts de The New York Times. És també l’autora de La mort a les seves mans (2020, traduït al català el 2021) i, més recentment, Lapvona (2022, traduït al català el 2023). McGlue, que ara recupera Angle Editorial, és el seu cinquè llibre que es tradueix al català.

Moshfegh ens rep al Centre de Cultura Cotemporània de Barcelona (CCCB), on aquesta setmana ha impartit una conferència sobre la introspecció, juntament amb l’escriptora Lucía Lijtmaer, amb motiu del festival Kosmòpolis. Cada vegada que li toca respondre, planta la vista en un punt indeterminat i fa silenci durant segons i més segons, com si mastegués la pregunta dins seu.

—McGlue, com a la resta dels vostres llibres, recorre tot sovint a elements grotescos: excrements, sang, pus, secrecions corporals de tota mena… Quina importància té la lletjor, l’obscenitat, en les vostres novel·les?
—L’obscenitat, en certa manera, és el mitjà que em permet d’introduir elements perillosos en la meva literatura, idees que atempten contra les convencions de la societat educada.Pensa que jo vaig créixer en un entorn molt progressista. En la meva infància, no hi va haver religió enlloc: tothom del meu entorn creia fermament en la ciència, l’evolució i totes aquestes coses. Suposo que això és el que m’ha fet desconfiar sempre tant d’aquest intel·lectualisme banal tan de moda, de la celebració de l’intel·lecte humà per sobre de qualsevol altra cosa. És molt fàcil exclamar “quin fàstic!” quan un llibre parla de merda, de pus, de fluids corporals. És el que toca. Però quan un personatge fa alguna cosa repulsiva, crec que la majoria de lectors solen reaccionar amb interès, més que no pas amb fàstic. Per això sempre intento de jugar amb aquest element del fàstic: vull que el lector tingui una resposta visceral a allò que escric. La gent és molt puritana, i es pren a si mateixa molt seriosament: d’alguna forma he d’aconseguir que s’obrin de mires una mica. Si no, és molt difícil anar enlloc.

—L’adjectiu “obscè” deriva d’una paraula grega que, literalment, vol dir “fora de vista”. En les vostres novel·les, les coses sovint passen fora del text, com ara l’assassinat que serveix com a punt de partida per a la història de McGlue
—Crec que, a vegades, una pregunta pot tenir molta més força que no pas una resposta. Hi ha coses que s’han de deixar sense explicar: les pàgines que tens per a escriure no són infinites, al cap i a la fi, i la paciència del lector tampoc no ho és. Si deixes coses fora de la narrativa, també ajudes a crear un suspens que, si no, és molt difícil d’aconseguir.

—En un article publicat el 2021, vau escriure: “Una novel·la no és Instagram, ni és Hollywood. Una novel·la és una obra d’art que ha d’expandir les nostres consciències”
—Va ser en un article en què em demanaven quin consell voldria oferir als escriptors del futur. Aquest va ser el meu missatge: no us heu de regir pels impulsos més baixos de la nostra cultura. Vivim en l’era del contingut: tot és carn de canó per a les xarxes socials. Però una novel·la no és contingut; no és una cosa que simplement ocupa un espai en la teva vida o t’ajuda a passar el temps. Una novel·la és un fi en si mateix, i s’ha d’apreciar com a tal. És un projecte autocontingut, que val per si mateix.

—Heu dit que McGlue “va sortir de dins” vostre. Sovint heu parlat de les vostres novel·les com si us fossin alienes i simplement en fóssiu un espectador més del procés d’escriptura.
—Qualsevol llibre que comencis t’obliga a fer un pacte amb tu mateix: el llibre anirà així; hi passarà això o allò altre. Però quan vaig escriure McGlue, em vaig trobar que anava canalitzant amb una veu que, senzillament, no era la meva. Escrivia, i sentia la veu d’aquest home real, en McGlue, a través meu, com si fos un esperit que actuava a través de mi i posava paraules al meu cap. Era com si hi hagués un soroll a la meva ment i la meva feina fos desxifrar-lo. Al final del llibre es revela el gran secret del protagonista: el seu amor prohibit amb en Johnson, amb un altre home. Això també se’m va revelar a mi quan ho vaig escriure, com si fos un lector més. A vegades anava pel carrer, fent la meva, i pensava “espero que el seu esperit no torni i em mati per haver revelat el seu secret”. Era com si escrivís seguint les molles que algú altre havia deixat.

—Els vostres personatges sovint són gent que viu al marge de la societat, que mira de fora cap a dins. Hi ha alguna relació entre el distanciament que dieu sentir dels vostres texts, quan els escriviu, i el distanciament en què viuen els vostres personatges respecte de la societat?
—Crec que, si ets escriptor, necessàriament has de poder distanciar-te d’allò que escrius: en essència, allò que fas és agafar les teves idees, abstraure-les, traduir-les a un llenguatge intel·ligible i posar-les per escrit. Quan vaig començar a escriure i estava inspirada, el meu estat de consciència era completament diferent. Sentia coses i les escrivia com si vinguessin fora de mi. A vegades, fins i tot em meravellaven. Pensava, “carai, això és molt interessant”, com si no ho hagués escrit jo. Però a mesura que m’he fet gran he esdevingut més present a l’hora d’escriure. Encara recorro a l’instint, és clar, però ja no necessàriament he de treballar en aquesta boirina mental. Ja no vull treballar a mercè de la inspiració: vull fer tant ús com pugui de tota l’energia creativa que pugui tenir en un moment determinat.

—McGlue va ser una novel·la que va tenir una recepció molt discreta quan fou publicada per primera vegada. Després d’això vau escriure Eileen, un llibre molt menys experimental que McGlue i que va esdevenir el vostre primer èxit literari. Què us va motivar a fer aquest salt cap a una escriptura molt més convencional?
—Imagina’t que fossis un ballarí que ha passat tota la seva carrera professional ballant al so de música altament experimental que ningú entén. Un dia ve algú i et diu, “si balles al so d’aquesta altra cançó, tota aquesta gent vindrà a veure el teu espectacle”. T’has de preguntar: estàs satisfet, ballant sense públic? Jo no ho estava. I, de fet, crec que les meves novel·les no eren tan interessants, perquè sofrien una certa miopia: no tenien res a dir al món exterior. Si el ballarí comença a ballar per a més gent, resulta inevitable que comenci a reflexionar més sobre la seva dansa, sobre com serà percebuda pel públic. I aquí és on realment crec que pots créixer i esdevenir més creatiu com a escriptor. Et forces a pensar en gran, a ser més ambiciós.

—Després que Eileen fos nominada al prestigiós premi Booker, vau revelar en una entrevista a The Guardian que l’havíeu escrit amb una guia per a escriptors novells.
—Cap dels llocs on he estudiat m’ha ensenyat mai a escriure una novel·la normal. La mera idea d’escriure una novel·la, de fet, és considerada carrinclona en molts cercles literaris. Jo vaig començar la meva carrera com a escriptora de relats curts, i escriure una novel·la va ser com passar a formar part d’un club del qual no volia formar part. Vaig decidir prendre-m’ho com un experiment, com si la novel·la fos una fórmula. La gràcia d’aquesta guia és que explica exactament què és la novel·la, i quines preguntes t’has de fet per a escriure una novel·la que pugui satisfer les expectatives del lector mitjà. Va ser una experiència molt il·lustrativa, en certa manera, perquè em va obligar a tornar a començar des del principi, des dels fonaments. Em vaig haver d’enganyar a mi mateixa per poder escriure la meva primera novel·la. Aleshores va arribar la nominació al Booker, que va ser molt aclaparadora. Quan ets escriptor i comences a guanyar una certa audiència, la qüestió del prestigi i els premis se t’imposa sense que hi puguis fer res. Un bon dia es va presentar aquest periodista de The Guardian a casa i em va preguntar si estava sorpresa per la nominació. En aquell moment, la pregunta em va semblar profundament ofensiva. Per què m’hauria de sorprendre? Perquè no sóc prou bona? La recepció que va tenir Eileen em va fer veure que encara existeix aquesta misogínia subjacent que preval a la societat: aquesta incomoditat amb la idea que una dona pugui ser capaç, que pugui confiar en ella mateixa. Per a mi, aquella entrevista va ser la meva forma d’enviar a la merda tota aquella gent.

—La manteniu, aquesta actitud?
—Oh, i tant. Se’n poden anar tots a la merda.

—Déu-n’hi-do.
—Crec que, amb el pas del temps, he fet prou entrevistes per a entendre què vol l’entrevistador. Si em fa alguna pregunta insultant, he après a no prendre-m’ho personalment, a no reaccionar de cap manera. Vols preguntar-me no sé quina estupidesa perquè creus que els teus lectors són gent de ment simple? Perquè necessites que digui això i allò altre per posar-ho al titular? Doncs, d’acord, cooperaré. Entenc que és part de la meva feina i que, al cap i a la fi, no val la pena enviar a la merda la gent constantment. I tampoc és que res d’això m’importi tant, en el fons. No és la batalla que vull lliurar com a escriptora.

—Després d’Eileen vau publicar El meu any de repòs i relaxació, que es va convertir en tot un best-seller. Però, al contrari que Eileen, no és un llibre convencional en cap sentit del terme.
—El meu any de repòs i relaxació no és un llibre que llegeixes per veure què passa. És un llibre que llegeixes per veure que no ets interessant. Crec que aquest n’és l’atractiu. La protagonista, la Reva, és, deliberadament, molt més interessant que no tu, el lector: és més guapa, li importa molt menys què diu la gent, etcètera. Aquesta combinació de coses és suficient per a fer que el lector s’interessi en aquest personatge, i aquest personatge esdevé l’esquer de la novel·la. Ho dic perquè El meu any de repòs i relaxació no és un llibre sobre aquest personatge. Va de moltes altres coses: de la pèrdua, de girar-se d’esquena als sentiments propis, de fer-se adult. Però és a partir de la Reva que els lectors poden traçar paral·lelismes amb la seva pròpia vida.

—És curiós. Segurament, la Reva és el vostre personatge més irreal i inassolible. Però també és el personatge amb qui més dels vostres lectors s’han identificat.
—És clar. La gent no es vol identificar amb algú que no és perfecte.

—Sigui com sigui, no sou una autora disposada a sotmetre’s a les convencions. Per exemple, sempre procureu que la vostra fotografia d’autor no aparegui als llibres que publiqueu.*
—Quan veig la fotografia d’un escriptor en un llibre que m’ha fascinat, la meva primera reacció és voler-lo destruir.

—Voler-lo destruir?
—Em costa pair que aquesta persona tingui el poder i l’habilitat de crear una cosa que em fascina però que no he creat. Llegeixes un llibre que et captiva, i aleshores en veus la fotografia de l’autor i penses “vaja, és una persona més”. Resulta una mica decebedor, perquè trenca qualsevol mística que pugui emanar del llibre.

*Nota: Moshfegh procura que la seva fotografia no aparegui en les edicions en anglès dels seus llibres, però això no sempre passa en el cas de les traduccions. En la versió catalana de McGlue, per exemple, la fotografia de l’autora sí que apareix a la solapa del llibre.