L’altra nit, mentre el Barça jugava a Newcastle, vaig trobar per casualitat, en una pila de papers que havia d’ordenar feia temps, un vell text d’Ortega y Gasset. No recordava que el tenia. Era una d’aquelles edicions de butxaca de color groc que es publicaven als anys setanta i que hom comprava per la coberta més que no pas per la voluntat ferma de llegir-les. El vaig obrir, com es fa amb els llibres retrobats, per una pàgina qualsevol.

La pàgina era especialment agra i dolenta. Ortega hi elucubrava, amb aquella prosa de marbre que tant admiraven els seus deixebles, que Castella era l’única que havia pensat Espanya i que havia de continuar pensant-la. Els catalans, deia, i els bascs no hauríem arribat mai a res. Érem, en el millor dels casos, particularitats pintoresques. El filòsof de la modernitat espanyola, el liberal de capçalera, el reformador, l’home del Museu del Prado i de la generació del catorze ens oferia, en definitiva, la mateixa visió peninsular que els generals africanistes imposaren poc després amb la metralleta i els canons. Més ben dit, posava les bases d’allò.

El nacionalisme espanyol modern no és medieval ni romàntic: és una fabricació de començament del segle XX, consagrada per Ortega i els seus, i conduïda després pels falangistes i tota la tropa feixistoide, el general Franco i la seua cort de criminals, la dictadura que va resultar del seu cop i, finalment –amb les arestes llimades però amb l’estructura intacta–, a la constitució del 78, que hi ha qui diu que sembla orteguiana. Detalls a banda, és una línia contínua. I la idea de fons és sempre la mateixa: Espanya és Castella –ara ja en diuen Madrid, perquè de Castella no queda res– i la resta hi ha de participar en la mesura que s’hi dissolga. I únicament a partir de la dissolució.

Fa anys que hi pense, i no em deixa de sorprendre encara que una certa progressia espanyola, i fins i tot una certa esquerra catalana, continue tractant Ortega de liberal. Si agafeu els seus texts sobre la nació, sobre la unitat d’Espanya, sobre la missió històrica, sobre els pobles perifèrics, i els traduïu a l’italià, la prosa sembla directament de Mussolini. I no és una exageració retòrica, això, és una constatació literària: “Il castigliano è la lingua dell’Impero; una lingua di cultura superiore, destinata a presiedere lo spirito degli altri popoli ispanici.” El voluntarisme de la unitat, la missió imperial de la raça central, la perifèria com a contingut que ha de ser organitzat per un centre que pensa –tot això és feixisme de manual. I en aquest sentit, el fet que Ortega no portés camisa negra és, si de cas, un detall de guarda-roba, no d’ideologia, si el llegeixes en la seua concreció.

Ara, la cosa més interessant d’aquesta idea orteguiana no és la seua brutalitat filosòfica, sinó la seua incongruència pràctica. Si resulta que només els castellans poden pensar Espanya, aleshores tots els altres hauríem d’estar-hi sotmesos i ser obedients. Hauríem d’acceptar que se’ns pensés des de fora. En definitiva, hauríem de renunciar a tenir un pensament propi sobre el lloc on vivim. Un atreviment, aquest, que pot funcionar un temps i tan sols a base de la violència que Ortega enaltia. Però que genera un problema irresoluble per a qualsevol que vulga fer un estat que funcione, perquè exigeix la submissió perpètua. I la submissió perpètua és –a la llarga i en qualsevol part del món– una quimera irrealitzable.

I per desfer-la, tan sols cal reconèixer que ací, concretament, tenim Barcelona. Més i tot que amb Catalunya o els Països Catalans, la quimera orteguiana topa ací amb la realitat concreta, física i tossuda de Barcelona. Una ciutat que sempre ha competit. Que sempre ha volgut ser capital de coses. Que sempre ha tingut burgesia, banca, indústria, universitats, teatre, arquitectura. Una ciutat que, per molt que Espanya i el seu estat ho haja intentat, no ha acceptat mai de bon grat el paper de filial, de figurant de segona. Per entendre’ns: ni els espanyolistes barcelonins més fervorosos volen que l’aeroport de Barcelona siga una sucursal de Barajas. La contradicció els travessa de dalt a baix.

I ací és on entra en joc amb una claredat enlluernadora el futbol. Un esport en què tot es fa visible amb una claredat que cap discurs polític no assoleix. Quan el Reial Madrid i el València van jugar la final de la Champions ara ja fa molts anys, vaig viure l’actitud dels madrilenys de prop, i va ser tant irritant com instructiva. Eren insidiosos i molests. Ens tractaven com un simple decorat de la seua festa. Pretenien que no els molestàssem en una celebració que van començar sense gens de pudor abans que xiulessen l’inici del partit. Els valencians érem, en la seua lògica, un accident provisional del calendari, una comparsa que hauria de tenir la gràcia de saber estar-se al seu lloc. Aquella actitud –ho vaig pensar aleshores i encara ho pense avui– no era arrogància esportiva: era la doctrina d’Ortega feta mentalitat de grada.

Però amb el Barça –d’ençà que Johan Cruyff va fer el gran canvi de mentalitat que ha transformat el club de dalt a baix–, la cosa és diferent. Amb el Barça no poden. Ho han intentat per totes les vies. Per la via arbitral, que és la més discreta. Per la via judicial, que és la més brutal. Empresonant directius, provant de destruir la credibilitat econòmica davant de bancs i inversors. Amb un sistema de mitjans goebbelià, capaços d’inventar-se la més grossa. A Madrid han fet tant com han pogut per reduir el club a la impotència i no ho han aconseguit. El Barça continua essent el Barça. I d’alguna manera continua essent, en un sentit que va molt més enllà del futbol, el principal argument empíric contra la tesi d’Ortega. Quin culer, per més espanyolista que puga ser, acceptaria resignadament la subordinació al Reial Madrid?

Perquè si Espanya només pot ser el Madrid –el Madrid com a metàfora d’un poder centralitzat que pensa per als altres–, aleshores el Barça és, per definició, un escàndol ontològic. Un club que no accepta de ser sucursal. Que ha construït una identitat pròpia amb una consciència clara que aquella identitat és nacional i no simplement esportiva. Que porta el nom de Catalunya al món en condicions d’igualtat –i molt sovint de superioritat– respecte dels clubs espanyols. Una cosa simplement intolerable per a la lògica orteguiana, per al nacionalisme de l’altiplà.

Per això, en setmana d’eleccions al club, i gràcies a l’anècdota bibliogràfica, avui m’ha semblat oportú recordar que la batalla que es lliura a les urnes no és nova i no és merament esportiva. És civilitzatòria. La qüestió és si els catalans podem existir com a subjecte –si podem pensar-nos– o si acceptem que ens pensen de Madrid estant. Ortega ho va exposar fa un segle i, en general, la nostra resposta ha estat, d’aleshores ençà, variada, però sempre persistent. De vegades fent servir la política, de vegades fent versos, pintant quadres o fent música, sovint innovant en la indústria, en la tecnologia, a les universitats. Però també –i ja em perdonareu la digressió un pèl fanàtica d’avui– dins un camp de futbol, passant la pilota de l’un a l’altre i fent jugar un equip, de fa dècades, d’una manera única que reconeix i singularitza el món sencer.

PS1. Dimarts el parlament balear va viure un episodi especialment terrible, amb la derogació de la llei de memòria històrica per part de la majoria del PP i Vox. Martí Gelabert en parla amb Maria Antònia Oliver París, portaveu de l’associació Memòria de Mallorca, que ha estat la cara visible d’una lluita per a tancar ferides i dignificar les víctimes i els familiars: “Poden derogar lleis, però no aconseguiran mai d’esborrar la memòria”.

PS2. Diumenge hi haurà eleccions municipals a Catalunya Nord, amb el focus posat sobretot en Perpinyà. Lluís Dagues ens explica avui un element molt especial de la campanya electoral, que és l’ús a gran escala de les xarxes socials que fan els partits polítics, un fet que pot canviar la sociologia del país: “Entre l’abstenció i l’algorisme: la nova sociologia electoral dels nord-catalans“.

PS3. A VilaWeb Televisió ahir es va emetre La taca d’oli. Ot Bou ens hi presenta un debat molt interessant amb el periodista israeliano-català Paul Sánchez Keighley. Imprescindible per a entendre millor què passa al Llevant. Vegeu-ne el vídeo. Una conversa sobre l’estratègia israeliana en la guerra contra l’Iran i el pes de la figura de Benjamin Netanyahu.

PS4. Després de nou anys de silenci discogràfic, Brams presenta Tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi, un disc amb cinc cançons que naix del desencís posterior als fets del Primer d’Octubre i de la tardor del 2017. Pere Millan ha parlat amb Francesc Ribera, Titot, un home decisiu per a aquest país i que no decep mai: “Volíem advertir del risc que el moviment d’alliberament es convertís en una croada antiislàmica”.