Article de Marta Rojals

Poètica de l’aventura infinita

  • Anna Murià i ‘Aquest serà el principi’ tornen a les llibreries

Mercè Ibarz
13.04.2024 - 21:40
Actualització: 14.04.2024 - 11:55
VilaWeb
A Cuernavaca, 1955 (fotografia: Arxiu Bartra-Murià, Terrassa).

Així fa la narradora: “Veig que avanço i retardo situacions, que salto enrere i endavant, que barrejo el temps, que esbullo els fulls del calendari. Us en demano perdó, si és que sou amants d’allò que en diuen ordre cronològic. Veureu, jo no registro fets a mesura que s’esdevenen davant dels meus ulls, sinó que evoco moments viscuts en un passat, uns passats, agabellament en el record. Narració sense ordre, però amb concert. En el temps de la memòria s’encavallen els moments de dimensions no pas naturals (hi ha una mida natural del temps?) ans arbitràries d’un arbitri misteriós. La previsió pot tenir calendari, però no l’evocació. Els dies nous que vull reviure no són sis o set, ni són de vint-i-quatre hores: són anys amuntegats” (p. 323). Són els anys d’Anna Murià al llarg de set dècades, des de la infància fins al retorn de l’exili mexicà el 1970.

Aquest serà el principi, la seva superba i magnètica novel·la, és això que diu la narradora, una crònica d’“arbitri misteriós” i ressò autobiogràfic d’una generació, la de la guerra i l’exili, i és molt més: una obra literària d’envergadura, composta amb un canemàs d’estils, vivències i reflexions d’una experiència interior col·lectiva de la Història. Amb un eix vertebrador: l’aventura, el descobriment d’allò nou com a camí del coneixement propi, el recomençament infinit. El tornar a nàixer, el nàixer-se, que emparenta Anna Murià amb la filòsofa María Zambrano, una altra exiliada que va fer de la idea de nàixer a si mateix el centre.

L’edició completa d’aquesta novel·la és una festa que s’ha de celebrar, ho faig des de fa dies. En teníem fins ara l’edició reduïda en una seixantena de pàgines, descatalogada d’una altra banda, que les feministes Edicions de la Sal, que també van publicar dos llibres més seus, van treure el 1986. Una reducció que Anna Murià va aprovar i per a la qual va escriure un pròleg que per sort la nova edició inclou.

Murià compon un calidoscopi de notable originalitat. L’estol de personatges, que es coneixeran i tractaran temps després, durant la república, la guerra i l’exili, són reunits de bon començament en un record multipolar de la infància, no tan abocats al destí comú que els espera sinó vivents en la memòria i la imaginació especulativa de la narradora, que de tant en tant es manifesta en primera persona. És una tècnica esplèndida, que Anna Murià domina. Hi va esmerçar quaranta anys llargs per aconseguir-la, conscient que l’epopeia viscuda no era d’ella sola sinó coral i que n’havia de trobar l’arquitectura literària. L’obra no havia de ser un recompte dels trasbalsadors fets col·lectius viscuts, que hi són en el·lipsi, sinó una roda giravoltant del món íntim entrelligat de cada un dels múltiples personatges.

Adopta un punt de vista flotant, trena un teixit de vides indestriables, en la petjada de Virginia Woolf, aparicions continuades imprevistes a través del temps, en una prosa reflexiva i detallista de fort component cinematogràfic. El cine va ensenyar a aquesta generació, la primera dels escriptors que en van veure, la importància capital del muntatge de la narració, el flashback i el primer pla. Hi llueix el tret més remarcable de la literatura d’Anna Murià, la sensualitat: escampada per tot el llibre en descripcions terrenals i carnals, brilla en l’orgasme de Gabriela (p. 134-135).

La vaig tractar bastant, era d’una fortalesa interior, energia i sensibilitat palpables, i aquí la retrobo com ja l’havia trobada en l’edició anterior. Ho transmet literàriament de primera. Aquest serà el principi, va repetint la novel·la, aquest serà el principi. No deixar-se vèncer, viure en perpetu sentit de l’aventura, d’allò que demana risc i coratge, per més dubtes que impliqui: el dubte és el suport d’Anna Murià, bona lectora de les confessions de sant Agustí i el seu “Qui dubta, viu”. La seva és una altra manera de reviure l’exili i el retorn, grans aventures. “Cal estimar els horitzons, pàtria de tots.” Perquè el sentiment de pàtria a l’exili és “fluctuant i arrelat alhora… Com és de fluctuant i arrelat, només ho saben els expatriats”. També quan tornen.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any