Les jugadores del Barça celebrant la victòria de la Champions League

Potser avui encara ens en recordem: el Barça ha guanyat la Champions. Dit així, en universal, fa impressió. Però si ho haguéssim d’explicar a un aficionat despistat, o a un barcelonista acabat de despertar d’un coma, ens veuríem obligats a aclarir que es tracta del Barça femení i de la Champions de dones, a la qual cosa probablement ens respondrien amb un “ah” amable i paternal, participant de la mateixa impostura que es respirava diumenge en mitjans i xarxes, quan el país s’apuntava a cuita-corrents a una il·lusió col·lectiva en prime-time.

Però, de quina altra manera podia haver estat, ateses les circumstàncies? Quan l’atenció mediàtica cap a un Barça alternatiu passa de zero a cent en tan poc temps, posar-nos al nivell d’aquest turbo-interès demana un cert grau de sobreactuació. Es pot dir que vam fer l’assaig general el mateix dia de l’estrena, i va funcionar: a Catalunya, el Chelsea-Barça va tenir enganxats més de 800.000 espectadors, i l’endemà, per primera vegada a la vida, les portades van anteposar el futbol d’unes senyores al d’uns senyors que fa temps que no estan a l’altura del que cobren. Una situació que ens sona històricament d’altres àmbits, i que en l’esportiu ja seria estrany que en fos excepció.

Fets són fets: avui, una futbolista ha de guanyar una “orelluda” per a tenir portades –per cert: una “orelluda” de disseny delicat, amb les nanses gràcilment girades sobre el peu–, quan un seu homòleg en té prou amb canviar-se el pentinat o revinclar-se un turmell. No sé qui va dir que la premsa esportiva era la premsa del cor dels hòmens, una afirmació que avui pot sonar rància, però que encara conserva una mica de la veritat que un dia va tenir. El cas és que, amb la Champions, l’intent de recrear un rebombori a imatge i semblança de les finals masculines, tot i que just i justificat, encara posava més en evidència la hipertròfia informativa que envolta el futbol dels hòmens.

Ara imaginem-nos que les esportistes, en nom de la igualtat que anhelen les societats avançades, aspiressin a ocupar un espai-temps equivalent al que copen els seus companys als informatius. Quedarien minuts, per a tractar els bombardejos a Gaza? Quedaria cap racó, per parlar de la formació de govern? Això últim no ho trobaríem a faltar, certament, però quantes notícies d’importància ens deixarien d’arribar, a través dels mitjans convencionals? Idealment, el doble de les que ja no ens arriben avui per la causa del futbol masculí. M’he esperat fins aquí per dir allò tan pesat que sí, que no el futbol femení i el masculí no són comparables, perquè el segon mou milions i aficions a tot arreu i el primer nye. Però l’explicació més repetida no ens hauria de fer ignorants de la que no es diu tant: que aquest negoci multimilionari i d’interès planetari, si ha esdevingut l’una cosa i l’altra, és perquè entretenia els hòmens mentre eren hòmens els qui manegaven el capital del món.

Deia l’escriptora novaiorquesa Fran Lebowitz, ironitzant sobre l’esport, que si el món l’haguessin dominat les dones els campionats mundials serien de xarranca. Lebowitz apel·lava a la imatge tradicional dels patis d’escola, binaris a la força, amb els nanos xutant la pilota d’una punta a l’altra i les nanes en un racó amb els seus jocs estàtics i les seues conspiracions. No sabem si els futbolistes o les xarranquistes hi neixen o són una construcció de gènere (i amb la redistribució pandèmica de l’espai de joc encara menys), tot i que el patiment dels que no s’hi volien sotmetre potser ens en donaria alguna pista. La mateixa escriptora reflexionava que si els esports havien esdevingut tan importants era perquè ho eren per al patriarcat. Es referia, així ho entenc jo, a la competició en el sentit físic de la paraula, a l’espectacle de mesurar-se davant del rival aviam qui és més ràpid, més fort, qui arriba més lluny, més amunt, qui la té més llarga. I és clar, aquests paràmetres pelats són discriminatoris d’entrada, perquè la velocitat, la força, la potència física, són capacitats més fàcils d’explotar per un sexe que per un altre, només cal anar a les estadístiques.

Deia això perquè, quan veiem senyores esprintant sobre el mateix camp on només hi havíem vist córrer senyors, o quan veiem porteres cobrint les mateixes porteries que sempre havíem vist protegides per paios de metre noranta, ens surten aquelles comparacions paternalistes i benvolents: és que juguen tant o més bé que ells!; si això ho fes Messi, si això ho fes Ter Stegen, les imatges farien la volta al món! I sí, segurament que sí, però potser ajudaria més a la promoció del futbol femení que paréssim de mesurar-lo respecte de, comparat amb, prenent com a referència el masculí –o la visió masculina del futbol, que és el mateix. La capitana del Barça, Vicky Losada, es reivindicava diumenge: “Amb aquesta victòria obrim moltes portes a les nenes i les dones, moltes no hem tingut cap referent”; potser era una manera de dir-nos que, quan els referents eren només hòmens, en aquella galàxia de privilegi –físic, mediàtic– no es podien identificar amb cap model.

Parlant de models, acabo amb una recomanació fervorosa d’una sèrie noruega, Home Ground (a Filmin.cat), que tracta de les vicissituds d’una entrenadora que fitxa per un equip masculí de futbol, no cal dir res més. Bé, sí: potser cal dir que del llarg camí que ens falta per recórrer, n’hi ha una part que també és mental: o algú de naltros s’ha imaginat la senyora Losada, o qualsevol altra de les campiones d’Europa, com a futura entrenadora de la secció masculina del Barça?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.