Oltra, Colau, el desarmament i la llàgrima

Tres dones que ja manen –la vice-presidenta Mónica Oltra, la batllessa Ada Colau i la vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz– van fingir dissabte, com si no manessin, el naixement d’una nova opció política, tal com les parelles amortitzades fingeixen de vegades que amb un fill revifaran alguna cosa. Totes tres van reunir-se al Teatre Olympia de València, acompanyades de Mónica García, portaveu de Més Madrid, i de Fátima Hamed, portaveu del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania de Ceuta –que no manen, ni tenen el mateix carisma, i que més aviat van accedir a fer-hi un paper testimonial, perquè la farsa de les altres tres semblés més ampla i consistent. No se sap ben bé què presentaven –un partit, una coalició, una candidatura, un simple tarannà?– perquè cap no es va atrevir a dir-ho. Però inauguraven, en el fons, un flotador. No tenen cap projecte, cap pla que pugui concretar-se en res, ni van presentar-lo, perquè de fet es van limitar a constatar els problemes que té la política i van fer veure que exploraven com el feminisme en podria ser la solució.

L’acte de dissabte va ser una maniobra estètica de tres dirigents amortitzades que s’aferren ara al feminisme perquè sembli que es renoven. Una carambola per a veure si poden esgarrapar una mica de l’embranzida d’un moviment de moda, ara que s’ha vist que no tenen consistència ideològica. És una qüestió personalíssima: Oltra i Colau, com Díaz, es veuen a la intempèrie perquè el coixí que Podem els donava s’ha esgarrinxat, l’espai baixa en caiguda lliure i elles encara volen salvar-se d’alguna manera. Podem és un projecte arrasat, liquidat. El partit del canvi, que havia d’obrir una escletxa d’esperança, s’ha deixat consumir per l’obsessió servil de moderar-se, esperant així créixer algun dia, i en canvi s’ha anat fent petit. En són l’exemple més definitiu, potser, les declaracions que l’altre dia va fer Jaume Asens, en què deia que votarien Enrique Arnaldo com a magistrat del Tribunal Constitucional espanyol “amb una agulla d’estendre al nas”, i reconeixia obertament que no era una decisió coherent. Com que Podem, com Oltra i Colau, s’han empassat tots els gripaus que el PSOE els ha ofert a la brasa, el relat del canvi i de la transformació ja no els aguanta. Per això escenifiquen una ruptura, un canvi d’època, i hi donen l’èpica de l’apoderament mitjançant el gènere.

És així que s’explica per què les dues dones que manen a Podem, Irene Montero i Ione Belarra, no van ser convidades a l’acte, tot i que tant Oltra com Colau s’han escarrassat aquests últims dies a demostrar que personalment no hi tenen cap problema i que, de fet, hi ha bona relació. No és pas cap aliança feminista, ni tan sols d’afinitats personals, ni hi ha res d’ideològic als fonaments. És tot un càlcul estratègic en què una intempèrie compartida fa unificar esforços. La pastanaga del feminisme, tan forçada, fa pensar en la manera com Esquerra Republicana ha treballat aquests últims anys per a incorporar en el seu ideari, a banda el feminisme, l’ecologisme i l’antiracisme. Ho van fer bon punt van detectar que del procés ja no en podien xuclar res, i que amb l’argument de la gestió no en tindrien prou per a arrossegar una bona part del vot jove que també necessiten.

Oltra i Colau han consolidat el seu lideratge quan han anat en oposició a alguna cosa. En el cas de la vice-presidenta, la corrupció clamorosa del Partit Popular, que assolava el País Valencià i que, francament, donava molt de suc per a la batalla retòrica i emocional –encara recordo mirar a YouTube, fa anys, mentre feia els deures, intervencions d’Oltra a les Corts en què feia miques el PP amb una traça demolidora. I, en el cas de Colau, els desnonaments i l’austeritat ordenada per Europa. Quan han arribat a governar, en canvi, no han demostrat res. Colau no té una idea de Barcelona, ni la defensa, i va situar la capital de Catalunya contra el procés en l’únic moment de la història recent –i no tan recent– en què era factible una ruptura que hauria donat marge per als canvis que ideològicament ella diu que tant anhela. I Oltra ha fet un paper més aviat galdós com a vice-presidenta i consellera, fent veure sovint que plantava cara al president Ximo Puig però cedint, a darrera hora, sistemàticament, perquè la sang no arribés al riu i fos inevitable sortir del govern. Mónica García i Fátima Hamed no sé si també acabarien igual, si arribessin a governar, però el motlle és el mateix: García va créixer contra l’arrogància d’Isabel Díaz Ayuso, Hamed s’ha fet coneguda sobretot per haver plantat cara al racisme de Vox a Ceuta.

Construir un discurs en què la raó del teu poder és reactiva, o qüestió de tarannà, d’estètica, de conducta, desarma els ciutadans. Limitar-te a la reacció no t’enforteix, ni t’apodera, sinó que et debilita. El problema no és el feminisme, ni l’ecologisme, ni l’antiracisme: el problema és que siguin un ferro roent, una excusa, no inscrits en un projecte de país concret, complet, d’autoafirmació. Potser Oltra, Colau i Esquerra Republicana creuen que la seva coixesa política i la seva flaquesa ideològica es trobaran compensades gràcies a l’ús que fan dels moviments de moda, de la por i de la llàgrima. Qui sap si se’n sortiran, personalment, durant un temps. Però a Espanya la debilitat implícita d’aquest plantejament reactiva li va molt bé per a consolidar en la política del nostre país tot de valors que seran insuficients per a tenir un paper al món que vindrà. I si et desarmen no hi ha pau. Només perds capacitat de defensar-te.

“The situation room”

Iván Redondo, que havia estat el gran estrateg del president espanyol, Pedro Sánchez, escriu ara uns articles a La Vanguardia en què presumeix de la seva experiència professional com si hagués treballat vint anys a la Casa Blanca. “The situation room”, es diu la columna, en referència a la sala en què els presidents dels Estats Units encaren amb els seus equips les situacions d’emergència. És cosa estranya, l’ego de Redondo, tenint en compte que Sánchez el va fer fora, matxucat com una bola de paper, quan va voler. L’article d’avui és extraordinàriament pedant, buit, ple de referències intel·lectuals explicades superficialment, de metàfores a mig gas i grandiloqüents. Ell intenta demostrar que Yolanda Díaz té opcions de ser presidenta, tot i que sap perfectament que no ho serà, i esperona Sánchez a convocar eleccions. I l’article s’assembla tant a una rebequeria amb què Redondo creu que pot fer dubtar el president espanyol –com per venjar-se’n–, que sembla que no pugui ser. Però la cosa important és que la vacuïtat de Redondo, el to arrogant amb què analitza la política espanyola, com si fos un capítol de House of Cards, és una mostra de l’estancament del debat d’idees, que ha deixat pas a l’estratagema i al truc de màgia, després del procés. No passen coses de debò, tot és en suspens, tot és gent que mira de salvar-se, com a l’acte de València.

El límit de la diplomàcia

El cap de la diplomàcia europea, l’ex-ministre espanyol Josep Borrell, ha anunciat que augmentarien les sancions contra Bielorússia per l’arribada en massa d’emigrants a la frontera amb Polònia, que és també la frontera amb Europa –tal com ho són Ceuta i Melilla. Aquestes últimes hores, Borrell ha agrejat el to de les crítiques contra Aleksandr Lukaixenko, i s’ha referit a l’arribada d’emigrants, forçada pel règim bielorús, com a part d’una “guerra híbrida”. El canvi de to de Borrell, com les declaracions de l’altre dia de Charles Michel, president del Consell Europeu, obrint la porta a construir un mur a la frontera polonesa, mostren que el problema de la immigració despulla la Unió Europea de la seva carcassa de diplomàcia tova, que a Brussel·les se li acaba el marge per a continuar fent geopolítica esgrimint tan sols els valors democràtics. Tal com dèiem: comença una era en què no n’hi haurà prou amb l’ètica per a sobreviure.