L’ocupació no és un problema. En són molts

Quan falten pocs mesos per a les municipals, i amb l’amenaça d’una crisi econòmica global, tenim al davant una bomba de rellotgeria

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els dos discursos sobre l’ocupació d’habitatges els coneixem prou bé. L’un ens diu que hi ha milers de famílies que no poden accedir a un mercat immobiliari destruït, que els bancs i els especuladors tenen milers de pisos buits, i que viure en una propietat d’altri és un recurs legítim dels més necessitats. L’altre discurs explica que hi ha ocupes professionals que salten d’una casa a una altra per no haver de pagar un lloguer, bandes organitzades que s’han especialitzat a rebentar portes i fer-hi entrar gent i que, sobretot a Barcelona, la narcocapital d’Europa, el fenomen va lligat al tràfic de drogues i la prostitució. Com passa amb moltes qüestions, l’ocupació ha creat unes trinxeres ideològiques ben marcades. Per als d’una banda, justificar qualsevol ocupació et converteix en un perillós comunista que vol destruir el capitalisme i la propietat privada; els altres exigeixen que no es tracti la qüestió, perquè vincular ocupació i delinqüència estigmatitza els col·lectius vulnerables i dóna ales a l’extrema dreta.

Les dades oficials ens indiquen que les ocupacions van augmentar d’un 10% a Catalunya entre el 2019 i 2021, i que l’any passat n’hi havia més de set mil. Malgrat que és un tema llaminer que deixa imatges d’impacte (el batlle que amenaça uns ocupes amb una destral, els propietaris detinguts per haver volgut entrar al seu pis), els principals mitjans catalans fan l’anàlisi que és un problema dels grans tenidors, que la probabilitat que t’entrin a casa és irrisòria, i que preval el dret d’habitatge. Això mentre emeten anuncis d’empreses de seguretat, és clar (aquesta setmana ens ho recordava Marta Rojals). Em sembla, però, que aquesta anàlisi es queda a mig camí. No, la gent no està preocupada per si li ocupen el pis. La gent només està preocupada per si ocupen aquell pis buit que té a l’escala, o la casa del costat.

Què representa tenir ocupes a l’edifici? Per començar una gran sensació d’inseguretat. Els veïns no saben qui té la clau ni qui pot entrar i sortir de l’immoble, ni tampoc les condicions tècniques amb què els nouvinguts han accedit als serveis bàsics. Com que sovint el nombre de residents és més gran que no pertoca, augmenten els problemes de soroll, i encara és pitjor si hi ha una rotació d’ocupants. Els casos extrems són coneguts: brutícia, intimidació, robatoris, comerç de substàncies. Tenir a prop un pis ocupat (i podríem dir això mateix dels pisos turístics, és clar) et pot esguerrar la vida.

El problema encara és més greu perquè aquest fenomen es concentra en barris de classe treballadora. Els que han de conviure amb els ocupes són famílies que potser tenen membres a l’atur i no poden pagar la llum, i ara a més han de veure com uns polítics i activistes d’esquerres molt benintencionats els diuen que no es queixin, que han de ser comprensius i solidaris. I això és molt perillós. Fer que els costos socials dels més vulnerables els assumeixin els del penúltim esglaó és la recepta perfecta per a l’ascens de l’extrema dreta, que sempre presenta el manual de solucions fàcils.

Quan falten pocs mesos per a les municipals, i amb l’amenaça d’una crisi econòmica global, tenim al davant una bomba de rellotgeria. S’han d’oferir més habitatges socials, posar traves als especuladors, muntar un millor mercat de lloguer; però alhora hem d’evitar que pobles i barris sencers hagin d’entomar els efectes de l’ocupació. L’existència de l’empresa Desokupa ens hauria de preocupar molt, moltíssim. Quan l’estat es desentén dels problemes dels ciutadans i no els pot garantir una certa seguretat jurídica, en aquest cas l’accés a la propietat, sempre surt qui n’ocupa el lloc. Aquest és precisament l’origen de la màfia.

Tots vam veure les imatges del xèrif Xavier García Albiol desallotjant uns ocupes al barri de Puigfred-Montigalà de Badalona (“Ja et dic jo que tu no hi entraràs”), i sobretot la multitud aplaudint-lo. Aquests veïns saben que en un barri de la part alta de Barcelona la policia hi hauria actuat de seguida, però que a ells no els ajudaran. Si a més perceben que els partits d’esquerres només defensen els nouvinguts, l’ascens dels candidats-xèrif pot ser definitiu. Llavors l’endemà de les eleccions aquells mitjans que menystenien el problema es posaran les mans al cap pels resultats electorals, i ens diran que no els podia preveure ningú.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes