Núria Cadenes: “Les coses més bèsties d’aquest llibre, no me les he inventades”

La carrera literària de l’escriptora i periodista Núria Cadenes i Alabèrnia (Barcelona, 1970) li ha fet ocupar un lloc destacat en les lletres catalanes actuals. Per als lectors de VilaWeb, és una signatura amiga i constant, que cada setmana, puntualment, ofereix una peça d’articulisme d’opinió magnífic. Però, si calgués presentar-la, hauríem de dir que, després de dos volums fills de la seva experiència a les presons espanyoles, ha biografiat Ovidi Montllor, ha animat a baixar al País Valencià, on viu i treballa de fa anys, ha publicat contes tota sola i en volums col·lectius, i, sobretot, que ha publicat novel·les com El banquer, en què ficciona la vida de Joan March, Tota la veritat, una història negra, Secundaris, en què mostra l’altra cara de la Barcelona olímpica, Guillem, sobre l’assassinat del jove Guillem Agulló per un grup de feixistes, el díptic La terra s’ho porta i No han donat la llum, que continuen el cicle Temps obert, de Manuel de Pedrolo, i Tiberi Cèsar, la vida brutal d’aquest emperador romà. Ara acaba de publicar En carn i ossos (Ara Llibres), un volum de contes que són, gairebé tots, basats en fets reals. Hem aprofitat la presentació a Barcelona per parlar amb ella i escoltar-la com parla, apassionadament, de literatura, però, com que el darrer dels contes parla de la gota freda al País Valencià, òbviament, la indignació s’ha fet sentir a la conversa.

—Ens heu acostumat a la novel·la, però En carn i ossos són contes. Ha estat difícil passar de la novel·la al conte?
—Sovint, penso en forma de conte, i ja n’he escrit força, de contes. En el seu moment, vaig publicar el recull de contes AZ. Passa que, de vegades, la realitat se’m representa en forma de conte. A vegades, la vida se’m fa conte. Algú m’explica una història, llegeixo alguna cosa, i ho veig d’aquesta forma. A banda, m’agraden els contes. Llegir-los, també. M’agrada l’Espriu contista, per exemple. I “Tereseta que baixava les escales” forma part de mi. M’agrada la Rodoreda contista. Viatges i flors és una meravella des de tots els punts de vistes. O la Víctor Català, que al llibre hi ha un conte que n’és deutor. Però també George Saunders, que no té res a veure amb el que jo escric, o Anton Txékhov. És un format que permet de condensar un món amb tant de sentiment i fondària com l’autor sigui capaç d’atorgar-li. Si es fa bé, estaborneix.

—Aquest autor que condensa un món, sovint en poques pàgines, se la juga més que el novel·lista, que té més pàgines per deixar-se anar?
—El conte necessita que es mantingui tota l’estona una determinada atmosfera. Cada conte demana la seva forma, el seu to, la seva música, o la seva llengua. No tan sols has de retenir el lector, sinó que has d’aconseguir que li’n quedi alguna cosa a dins. Hi ha un conte de Jaume Cabré, “Balada”, que parla de la guerra de Bòsnia, que li va costar anys d’acabar-lo. Un conte no és una prova, ni un esbós d’una novel·la, té entitat pròpia. Un conte és un conte. Cabré va començar a escriure “Balada”, el va guardar, el va desmuntar, el va capgirar… I quan el llegeixes, et deixa estabornit, perquè és molt trist. És terrible, aquell final. Després de llegir un conte així, potser tens ganes de continuar llegint, però el que has de fer és aturar-te. Assaborir, encara que sigui, aquell dolor. I demà ja continuaràs llegint. Potser no pot ser en tots els contes, però si després de llegir un recull, el lector té aquesta sensació, guanyes.

—Dèieu que a vegades llegiu una història que se us representa en forma de conte. Hem d’imaginar-nos així, la gènesi d’aquest llibre?
—Els contes d’aquest llibre, excepte un, sorgeixen tots de la base de fets reals. De fet, el títol original dins el meu cap, i la carpeta que tinc a l’ordinador encara és així, era F-R-O-G. I aquest volia que fos títol del llibre, inicialment. Passa que tothom posa la mateixa cara que has posat tu, perquè aparentment no té ni trellat ni forrellat. Però vol dir “fets reals o gairebé”. L’editor em va dir que aquest títol no l’havien ni considerat. Finalment, va quedar com a subtítol. En tot cas, reivindico la realitat, ara que fa la sensació que vivim en temps en què tot és relatiu. Plou o no plou, segons l’opinió de cadascú. Doncs no, senyora, ara plou. Hi ha una qüestió que són els fets, i encara que després tu els interpretis, i aquí és on entrem en l’opinió, les coses que succeeixen, succeeixen.

—És un tòpic, però sovint la realitat supera qualsevol ficció.
—M’agrada o, potser més aviat, necessito, constatar els fets. I, de la mateixa manera, els personatges. O les persones. Davant d’aquesta sensació que tot és tan evanescent, que tot és tan efímer, que d’aquí a cinquanta anys algú cercarà el nostre rastre i ja no hi trobarà res, perquè qui té memòria de nosaltres l’haurà perduda. Fins a quin punt les coses se’ns escolen entre els dits. Aleshores, quan de tant en tant trobes un document, com un dietari d’un pagès en què registrava els naixements i les morts, però que va explicant tots els assalts que pateix al segle XIX, vol dir que tenia consciència d’ell mateix i el seu món. I que va voler que en quedés constància. Gairebé em sento deutora d’aquestes persones que han viscut, que han deixat empremta i que, de vegades, se’ns esborren. És bonic, poder-los recollir i atorgar-los una mica de posteritat en forma de literatura. Per això el títol és En carn i ossos, perquè és un petit homenatge a aquestes persones que aquí són personatges de paper, però que van ser persones de carn i ossos. I, per explicar que les coses més bèsties, no me les he inventades. Són coses que han passat.

—De fet, aquesta preferència per la realitat, per les vides reals i, d’alguna manera, per aquest gènere híbrid de novel·la basada en fets reals, és la base d’El banquer, de Guillem, de Tiberi Cèsar… No sé si volgudament o no, però us hi heu anat trobant, en aquest tipus de biografia que és gairebé literatura de no-ficció.
—En aquest trànsit entre agafar fets o persones i fer-ne literatura, he intentat de ser fidel. És literatura. No és un reportatge periodístic, no és assaig, no és història. Però sí que intento ser fidel, en els contes, a qui era cadascú. De vegades sí que puc reproduir-ne alguna frase, però com a mínim intento que els fets i les persones siguin tan semblants com sigui possible. Ho veig ara, això dels fets reals. En el seu moment, quan vaig fer El banquer, va ser el personatge, que em va agafar per banda i em va demanar que l’escrigués. Suposo que és una dèria que s’ha anat manifestant literàriament.

—L’arc temporal és molt ampli, del segle XV al XXI. És fruit de l’atzar?
—Quan vaig llegir la història de Margarida de Prades, la vídua de Martí l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona, em va impactar que fos utilitzada només per aquesta continuïtat de la dinastia, i em vaig fixar en ella. Però, com que una cosa et porta a una altra, vaig anar a petar a Joan Jeroni de Vilaragut, el seu fill secret. I ho vaig trobar molt colpidor. Una criatura negada pels seus pares, per mantenir els privilegis, i que es rebel·la contra el destí que li han marcat. De fet, crec que un dels fils que lliga els contes és el poder: l’individu confrontat al poder, amb ambició de poder, vençut o resistent al poder.

—La violència també hi és molt present.
—Els humans som així. També hi ha una mica d’amor. En el cas de Joan Jeroni, una criatura que decideix que no serà frare i es planta davant del poder de l’abat del monestir on l’han tancat, és una petita representació d’aquesta afirmació de la individualitat humana en un nen del segle XV.

—El conte del metge impostor i aprofitat en temps de la pesta sembla molt adient en temps de notícies enganyoses i venedors de fum.
—I de superstició que et dóna solucions absolutes. Com que els contes estan escrits des del present, encara que intentes posar-te en la mirada i en el pensament de cada moment, el lector hi trobarà els referents actuals i farà clic en qüestions del seu temps. La idea era descriure com es mouen les masses per la por. Primer, cap a la solució miraculosa, i després, de càstig cap al qui els ha enredat.

—Què us fascina d’Artemísia Gentileschi?
—Per a mi és una obsessió de molts anys. No literària, sinó artística. D’ençà que la vaig descobrir. A mi m’agrada la pintura barroca. També la música, però sobretot la pintura. I quan vaig trobar la força dels quadres de la Gentileschi, em vaig quedar absolutament esborronada. Vas sabent fragments de la seva vida, i descobreixes que és un cas en què l’art venç la violència, la tortura, el sotmetiment, la vergonya… És terrible el que li fan, però ella guanya, perquè la força del seu art és més gran que tots ells.

—“Els daus” és el “o gairebé” d’aquest recull?
—Alguns contes i, especialment aquest, són escrits a la residència literària Finestres, de Sanià. I és curiós, perquè és un conte que passa a la muntanya, en una barraca d’un pastor del segle XVIII, amb el fred i el torb i tot plegat, però va ser escrit vora el mar, llegint la Víctor Català, on encara hi ha una barraca de pescadors, que no té ben bé res a veure. El poder de la literatura és aquest. El conte és un petit homenatge a la grandesa de la Víctor Català. De fet, volia que s’acabés fatal, però els personatges no em van deixar.

—Parleu de les guerres carlines, una de les nostres èpoques més violentes.
—És el nostre Far West, amb assalts a les diligències i tot. Com és que no en fem pel·lícules? El conte se m’omplia de morts, morts sense especial dramatisme, perquè era una època en què ens matàvem a base de bé i la mort era una cosa quotidiana. Ara venien els uns, carlins, ara venien els altres, liberals, ara els bandolers, i ja no sabies qui eren els uns i quins eren els altres, però t’assaltaven, et robaven, et segrestaven, et feien pagar rescats i, a sobre, et castigaven.

—Relateu la infantesa d’una gran escriptora europea anomenada Mercè Rodoreda. Què us va seduir d’aquesta infantesa?
—El punt de maldat, de malícia conscient que tots hem pogut tenir, i que, en aquest cas, ella explicava i en va fer material de novel·la, em va encantar. L’egoisme infantil, que pot passar per sobre de totes les coses per cridar l’atenció dels pares.

—”12 de febrer” és un conte fruit de la memòria oral.
—Em va costar molt escriure’l, perquè bàsicament és una transcripció, arreglada literàriament perquè tingui forma de conte. Vaig participar en un homenatge als morts al bombardeig de l’aviació feixista italiana a Xàtiva, i em van explicar que hi havia un enregistrament d’una testimoni que ho havia viscut de petita, i quan el vaig sentir vaig tenir l’impuls de transcriure’l. Són aquestes veus que ja perdem, que moltes s’han enregistrat, i si hi ha els arxius que conservin els formats, les podrem continuar sentint. Era tan salvatge, la imatge que ella tenia aquí gravada, que queien trossos de persona dels arbres. Sembla una pel·lícula de terror i ho va viure una xiqueta l’any 1939, a Xàtiva.

—Per altra banda, “Una màquina d’escriure” és un homenatge als vostres pares.
—És la seva detenció, que és de novel·la. Això de córrer intentant fugir de la policia abraçats a la màquina d’escriure és literal. Els van tancar a la Via Laietana, que continua oberta, però s’explica des del punt de vista de la gent que guanya. Guanya l’amor. Més que no parlar de la lluita antifranquista amb grandiloqüència, és explicar una història d’aparença petita, però que n’explica moltes més. Com la solidaritat del sereno, que ha d’obrir la porta a la policia, però que obre tots els llums de casa per avisar que passa alguna cosa. Això és preciós.

—En carn i ossos són tretze contes, que acaben amb “20 hores i 11 minuts”, l’hora exacte en què el 29 d’octubre de l’any passat es va rebre al País Valencià l’avís sobre la gota freda, quan ja havia mort gent i l’aigua havia inundat pobles i cases. Sembla donar resposta a l’article que vau escriure al moment, vós que viviu a Torrent, i publicat a VilaWeb en què dèieu: “Què es pot escriure en una situació així?”
—Aquest conte va començar aquí, realment. El llibre ja estava pensat i eren dotze contes. M’agradava que fos una dotzena, com els dotze apòstols. I, aleshores, va arribar la gota freda. No la vaig viure directament, però visc a l’Horta Sud i em vaig quedar sense llum, i tinc amics i familiars que eren a Picanya i els va afectar directament. A més, dos nens que van morir, Izan i Rubén, eren de Torrent. Arriba un moment que no pots fer res que no sigui això. Parlar o escriure. Explicar què ha succeït. I això també és important. Quan em diuen que la literatura per a què serveix, penso, doncs mira, pot servir per a moltes coses –per a distreure, per a viatjar a mons diversos, per a passar el temps–, però també per a generar imaginari o fixar alguns relats.

—Això ja ho vau fer amb Guillem, fixar una història que havia colpit una generació, per impedir que s’esborrés, perquè perillava de ser oblidada o reexplicada.
—Vaig llegir que una periodista nord-americana havia explicat que, una vegada, durant el primer mandat de Trump, era a la Casa Blanca cobrint un acte i va caure un xàfec espectacular, que la va mullar de cap a peus. L’endemà, Trump va dir que havia tingut sort que no plogués! Ella hi havia estat, s’havia mullat. Però, quin relat quedarà? Ningú anirà a mirar quin temps feia.

—Ara mateix, continuant amb el 29 d’octubre, el president Carlos Mazón encara va donant versions diferents sobre aquell dia…
—En aquest conte, hi ha dues coses importants. La primera és fins a quin punt és ofensiu que aquest personatge anés penjant historietes amb musiqueta a l’Instagram mentre començava el drama. Quan la gent es trobava que l’aigua començava a pujar en diversos punts del país, ell estava amb les seves cosetes. Tant, que era a El Ventorro tancat, i li importava un rave el drama que es vivia al País Valencià. Això és terrible, i si no ho escrius, no t’ho creus, perquè sembla impossible. Si no saps què ha passat, et poden dir que t’ho inventes perquè li tens mania. Doncs no, són així, amb la seva indolència criminal.

—…
—I al mateix temps, volia explicar també algunes de les històries concretes de les persones que van patir aquesta negligència criminal, de la qual com més saps, més t’indignes. Hi ha coses que són difícils d’explicar, com el fet que la gent tancava les finestres per no sentir els crits. És terrible des de tots els punts de vista. Saps que no pots ajudar i t’és insuportable d’aguantar-ho. D’alguna manera, és la humanitat commoguda per la humanitat. Hi ha moltes històries de solidaritat, històries molt terribles i molt boniques, alhora, d’aquell dia. Hi ha una àvia, per exemple, que amb una estranya serenitat davant la mort imminent, diu que la deixin a l’habitació i se salvin els altres. Davant la inhumanitat dels qui eren responsables d’intentar salvar les vides de la gent, davant aquesta inhumanitat, de no importar-los res, després, la humanitat serena d’aquesta àvia.