NoViolet Bulawayo: “A vegades podem ser còmplices de la nostra opressió”

  • Entrevista a l’escriptora zimbabuesa NoViolet Bulawayo, nominada al premi Booker per ‘Glòria’ (Empúries)

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
01.10.2023 - 21:40
Actualització: 02.10.2023 - 07:09

El novembre del 2017, un cop d’estat perpetrat per l’exèrcit va fer allò que durant anys havia semblat impossible a Zimbàbue: posar fi al mandat del nonagenari Robert Mugabe, el revolucionari esdevingut dictador que havia dirigit el país amb mà de ferro durant els trenta-set anys anteriors. Aquest és el punt de partida de Glòria, la novel·la amb què l’escriptora NoViolet Bulawayo –el nom de ploma d’Elizabeth Zandile Tshele– ha esdevingut la primera africana negra a ser nominada dues vegades al prestigiós premi Booker.

Tanmateix, Glòria no és cap crònica històrica, sinó una faula estilitzada a manera de La rebel·lió dels animals, de George Orwell, que recaragola els límits de la ficció i transforma els protagonistes en bèsties per oferir un retrat implacable –a estones colpidor i a estones irreverent– del Zimbàbue post-Mugabe, rebatejat a la novel·la com a Jidada.

Heu dit que la novel·la va començar com un projecte de no-ficció sobre els esdeveniments a Zimbàbue després del cop d’estat del 2017. Com ha canviat el projecte d’aleshores ençà, i quina relació té aquest canvi amb el vostre retorn dels Estats Units a Zimbàbue després del cop?
—Jo, en un principi, havia concebut aquesta novel·la com un gran drama sobre la història recent de Zimbàbue centrat en la figura del dictador. Però quan vaig tornar a Zimbàbue després del cop d’estat i vaig començar a fer feina sobre el terreny –a viure amb la gent, a llevar-me i anar a dormir cada dia amb ells– vaig adonar-me que el cor de la història no era en els grans noms, en els homes forts, sinó en la gent corrent, en la vida quotidiana. Això no solament és una tria narrativa: també és una decisió política. Volia obrir el projecte a personatges marginals que, d’una altra manera, no haurien format part de la història. Això també explica per què vaig triar de fer els protagonistes animals, i no persones: la història de Glòria es desenvolupava mentre l’escrivia, i la decisió de fer servir animals em va permetre, en certa manera, de posar distància amb els fets –ben reals– que la novel·là tracta. Em va permetre d’acostar-me la història, de fer-la meva, sense deixar de banda els grans drames històrics, polítics i socials que hi apareixen.

La influència de La rebel·lió dels animals, de George Orwell, s’aprecia per tota la novel·la, en alguns passatges de manera desacomplexada. Què us va fer triar un conte publicat el 1945 a Anglaterra com a guia per a entendre la història recent de Zimbàbue?
—Hi ha una dita que diu que totes les històries ja s’han explicat. L’experiència humana –a través de les fronteres, de les cultures, del temps– sempre és semblant. La gent neix, viu, estima, es mor. Els dirigents dirigeixen; poden ser egoistes, poden ser violents. Què és La rebel·lió dels animals? És, com a Zimbàbue, la història d’una revolució traïda: és molt fàcil de trobar-hi paral·lelismes. I no tan sols els veia jo: les xarxes socials n’anaven plenes, pensa que, al cap i a la fi, és un llibre que tots coneixem perquè és part del currículum escolar. I de cop veus com, el 2018, la gent fa servir un llibre de fa dècades per parlar de les circumstàncies actuals. Aquest és el poder de l’art.

Parleu d’una revolució traïda. Com pot ser que una revolució com la de Zimbàbue, que va lluitar contra la tirania del colonialisme, acabi reproduint alguns dels patrons de l’antic règim?
—Perquè els homes som febles per naturalesa. La gent perd de vista l’objectiu general, el bé comú, i es torna cobdiciosa, egoista. A Zimbàbue som on som perquè els nostres dirigents van perdre de vista l’objectiu. El més trist de tot és que res d’això no és nou: s’ha repetit una vegada i una altra al llarg de la història. Part del dilema de ser humà és això: hem sentit moltes vegades les lliçons dels nostres fracassos, però continuem perpetuant-los. No semblem ser capaços d’aprendre de la història.

Heu dit que, abans d’aprendre a llegir, ja escoltàveu les històries que us explicava la vostra família. Quina ha estat la influència de la narrativa oral, que té un paper fonamental en moltes cultures africanes, a Glòria?
—Tenia una àvia que no sabia llegir ni escriure, però que des de ben petits va apel·lar a la nostra sensibilitat amb les històries que ens explicava. La meva àvia em va fer veure que la llengua ha de ser acolorida, que ha de ser animada. Em va fer entendre que la llengua s’ha de moure. No tenia cap intenció de fer-me escriptora, però en retrospectiva veig que les històries de la meva àvia em van proporcionar una formació que, d’una altra manera, difícilment hauria pogut aconseguir més tard com a estudiant d’escriptura. En aquestes històries no hi havia necessàriament cap diferència entre els humans i els animals, i durant tota la meva infància vaig estar envoltada d’animals. Això em va fer interioritzar una certa reverència cap a la figura de l’animal; cap al seu esperit, cap a la seva ànima: trobaves animals en històries que t’ensenyaven coses sobre tu, sobre el món. Van ser lliçons a què he retornat i he pogut aprofitar anys més tard.

Un altre tret destacable de la novel·la és el caràcter polifònic. Entre les històries dels nombrosos personatges que hi apareixen, s’hi barregen, per exemple, converses anònimes sentides als carrers i llargs enfilalls de Twitter.
—Aquesta polifonia era molt important perquè em va permetre d’ampliar el rang i l’abast de la història, en compte d’haver-me de focalitzar en un sol personatge. Aquesta fluïdesa narrativa em permet d’aprofundir en múltiples personatges alhora, d’examinar la societat jidadiana des de tots els racons. És un mecanisme artístic que vol remarcar que Glòria és, en essència, la història d’una nació –d’una multiplicitat de personatges, de veus.

Els personatges de Glòria són ficticis, però els esdeveniments que s’hi narren són ben reals i sovint ben tràgics, com en el cas del genocidi del 1982-1987. Quins són els avantatges de la ficció a l’hora de tractar la memòria d’històrica?
—No em preocupa la diferència entre la ficció i la no-ficció: les històries són històries. Per això crec que, a vegades, la ficció pot explicar la història, la veritat, més bé que la no-ficció. Aquesta ha estat una de les grans lliçons que he tret d’aquest llibre: poder copsar aquesta relació –al meu entendre artificial– entre gèneres per a ultrapassar la frontera suposadament rígida entre la ficció i la no-ficció. Per això el llibre intercala històries reals i històries imaginàries. Així ho he constatat a l’hora de parlar amb lectors que estan familiaritzats amb la història recent de Zimbàbue: aquesta distinció els deixa d’importar quan llegeixen el llibre, i senzillament es limiten a apreciar que aquesta és la nostra història. Troben la veritat en les parts de no-ficció, i també  en les parts de ficció.

Escriviu: “Tot i haver patit l’opressió d’un règim maligne, en molts aspectes també li havíem donat llicència, permís, per fer-ho.”
—A vegades podem ser còmplices de la nostra pròpia opressió. Som còmplices mitjançant el silenci, per exemple: vas pel carrer, veus algú que comet un acte de violència i dius: “No és en contra meu, m’he d’afanyar per arribar a la feina”, o “No em concerneix, m’he d’ocupar de mantenir la meva família”. Des d’un punt de vista emocional, fins i tot racional, et trobes situacions a què potser no dónes suport, però que et veus obligat a tolerar per una raó o una altra. Sovint, aquestes raons poden ser del tot legítimes: per exemple, potser et veus obligat a tolerar una situació injusta per salvar la pell. Això és part de la trista realitat d’ésser humà, i en podem treure exemples de la vida quotidiana. Però no podem ser realment lliures fins que no decidim d’abandonar aquesta mentalitat. Per això al final de la novel·la hi ha aquesta cita que diu que haurem de ser els nostres propis tresors: hem de tenir-nos els uns als altres i hem de lluitar els uns pels altres, encara que no estiguem del tot d’acord.

Tot i tractar temes que sovint poden ser tràgics, Glòria és una novel·la francament divertida, que s’esplaia a l’hora de satiritzar les petites absurditats de la vida sota la tirania. Com encaixen aquests dos elements?
—La tragèdia i la comèdia sovint fan bona parella. Si tan sols parlés de la cara més tràgica de la història, seria molt difícil de fer aguantar al lector més de quatre-centes pàgines de penúries. L’humor, la ironia, és la clau per a acostar un material tan sensible, i sovint tan dur, al lector. Sigui com sigui, la vida no és sempre dolor; no és sempre foscor, i fins i tot en presència d’aquests elements la humanitat ha estat capaç de trobar moments per a riure, per a l’humor, i això és una altra cosa que volia deixar reflectida en la novel·la. A banda, l’humor també m’interessava com a instrument de resistència: quan et fots d’un idiota autoritari, obres vies per a fer-lo rendir comptes, per a fer-lo baixar del pedestal, perquè quan et rius d’alguna cosa la rebaixes, la fas menys temible.

Glòria és una història sobre un Zimbàbue fictici, però tracta qüestions universals. De fet, dediqueu la novel·la a “les Jidades del món que clamen per la llibertat en tants fronts”.
—La història de Glòria i la història de la lluita contra la tirania al món són, en essència, la mateixa història. Mentre escrivia el llibre vam ser testimonis de les protestes històriques contra l’assassinat de George Floyd, que van començar als Estats Units, però van acabar escampant-se arreu del món. També vam veure protestes per la llibertat a Hong Kong, al Camerun, a l’Índia. Per no parlar les protestes de les coratjoses dones de l’Iran, que em van recordar les germanes dels desapareguts que apareixen al llibre. El que vull dir és que Glòria és una història de la condició humana. Mentre l’escrivia, veia que el món era en aquest estat d’inquietud latent que em va forçar a anar més enllà del meu petit racó de Zimbàbue i pensar com una ciutadana mundial per a donar veu a totes aquestes lluites que, al cap i a la fi, comparteixen un mateix objectiu: l’alliberament.

Al final de Glòria, escriviu: “Un es pot passar la vida aterrit per la foscor on, de fet, només hi ha flors i saltamartins i coloms i cocodrils esdentegats.” Quina importància té, aquesta lliçó, per a Zimbàbue i més enllà?
—Vull dir que, a vegades, la por que passem ni tan sols respon a una cosa real. Tenim por d’un poder que és artificial, i d’això és del que s’adonen els ciutadans de Jidada al final de la novel·la, quan s’ajunten per enderrocar el règim. Hi ha un moment en què s’enfronten al cocodril, que tothom creu que té una bufanda màgica que el fa totpoderós, i de cop i volta s’adonen que la seva bufanda és tan sols això: una merda de bufanda que no té cap mena de poder. Per mi, això és part de la tragèdia: veure glòria on no hi ha res; deixar que el poder operi gràcies a les nostres pors. Si et tinc por, no et confrontaré, no faré res per treure’t el poder. Però m’he de preguntar: val la pena que et tingui por? El teu poder és real, o te’l dono jo? Crec que això és una cosa que ens hem de preguntar en les nostres múltiples lluites: les nostres pors són legítimes?

Així doncs, la glòria no és solament un concepte positiu, que és com sovint l’entendre. També pot ser negatiu.
—I tant. Té aquest doble significat, i el llibre hi juga deliberadament.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor