Noranta anys de les úniques eleccions republicanes al Parlament de Catalunya

  • La legislatura més llarga que hi ha hagut mai al país va ser plena d'obstacles, però també de fites i esperances

VilaWeb
Alexandre Solano
19.11.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 24 d’abril de 1932, dues-centes mil persones es manifestaven pels carrers de Barcelona en defensa del text íntegre de l’Estatut d’Autonomia. Hi havia un clima de forta unitat política, atès que l’avantprojecte havia estat avalat per la ciutadania de Catalunya amb un 99% dels vots en referèndum. No obstant això, el següent pas era el més complicat; és a dir, la discussió i aprovació a les corts constituents espanyoles.

L’Estatut de Núria (Ripollès) especificava que el projecte partia del dret d’autodeterminació de Catalunya com a poble, proposava una Espanya federal, el català com a única llengua oficial a Catalunya i incloïa competències exclusives en matèries com ara ensenyament, justícia, obres públiques, dret civil i ordre públic.

Tot i haver estat avalat en referèndum el 2 d’agost de 1931, no començaria a ser discutit a les corts espanyoles fins el 6 de maig de 1932, gairebé un any més tard. Els partits catalans esperaven una aprovació ràpida, atès que els catalans havien expressat amb força la seva voluntat, però, a escala espanyola, l’equilibri de forces no era tan favorable a les aspiracions catalanes, amb una oposició que superava els blocs ideològics i que arribava a ministres del govern provisional mateix.

La tramitació va avançar molt lentament i amb una tensió màxima, que va incloure una obstrucció permanent d’alguns partits, una agressió contra el conseller Ventura Gassol a Madrid i fins i tot un intent de cop d’estat el 10 d’agost, enmig del debat, encapçalat pel general José Sanjurjo. Entre més motius, el militar considerava que l’estatut significava un desmembrament d’Espanya.

Tot i els obstacles, finalment l’estatut va ser aprovat el 9 de setembre d’aquell mateix any, però amb moltes modificacions respecte del text original. Catalunya recuperava l’autogovern després de més de dos-cents anys, una conquesta històrica. Tanmateix, es rebutjava l’esperit federal d’una relació d’igual a igual, i Catalunya era reduïda a una “regió autònoma dins l’estat espanyol”; les competències no emanaven de la sobirania pròpia, sinó que eren delegades pel govern espanyol i s’instaurava la cooficialitat del castellà.

Una vegada aprovat l’estatut, es van convocar eleccions per al 20 de novembre de 1932. Eren les primeres al Parlament de Catalunya i les úniques que es van fer durant el període republicà. Ja no n’hi va haver més fins el 1980, després del franquisme.

Un punt de partida

Tot i la retallada, el clima entre els polítics i la població era d’eufòria, atès que es recuperaven les institucions pròpies, i l’Onze de Setembre, dos dies després de l’aprovació de l’autonomia, més de dues-centes mil persones es van manifestar i les corones, rams i ofrenes a Rafael Casanova van sobrepassar les dues mil.

En els discursos, el batlle de Barcelona, Jaume Aiguader (ERC), deia: “Catalans, l’estatut és una gran porta que se’ns obre de bat a bat; l’estatut és el començament d’un altre camí que ha de portar-nos al desig de noves llibertats.” De la mateixa manera, el president Francesc Macià (ERC) exclamava: “Tenim les facultats per al nostre govern, que seran ampliades legalment a mesura que ho exigeixin les nostres necessitats. Tenim els pilars sobre els quals podem bastir la pàtria.” És a dir, les màximes autoritats de Catalunya situaven l’estatut simplement com un punt de partida.

En aquesta votació, ERC i els seus aliats, amb Macià al capdavant, ocupaven l’espai del catalanisme d’esquerres i es reivindicaven com la millor opció per a desenvolupar l’autogovern després d’haver recuperat les institucions pròpies. En aquest context, la Lliga Regionalista, com que no podia abanderar el discurs catalanista, com havia fet durant les primeres dècades del segle XX, accentuava la defensa dels interessos conservadors i es convertia en l’alternativa a Esquerra per a tota la gent d’ordre. Ara ja en un clima de màxima polarització després d’haver-se trencat la treva política que imperava durant la discussió del text estatutari.

Entre aquests dos grans espais, el Partit Republicà Radical, d’Alejandro Lerroux, no va tenir prou suport per a entrar al parlament i el Partit Catalanista Republicà, amb un discurs moderat que es trobava entre els postulats d’ERC i els de la Lliga, solament va obtenir un diputat, el batlle de Tarragona Pere Lloret i Ordeix. En un sistema majoritari, que afavoria les grans candidatures, la resta d’escons van anar a parar a ERC, la Lliga o els partits col·ligats amb aquestes formacions.

Cal recordar que no es va aplicar el sufragi femení en aquestes eleccions perquè no s’havia actualitzat el cens ni fet una llei que desenvolupés la constitució espanyola.

La victòria d’ERC fou aclaparadora i 67 escons dels 85 foren per a la coalició que havia format el partit de Macià amb la Unió Socialista de Catalunya, els federals i l’escissió radical catalanista Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines (PRAT). Per la seva part, la llista de la Lliga Regionalista aconseguí 17 diputats, un dels quals de la Unió Democràtica de Catalunya.

El 6 de desembre es constituí el parlament, el 14 fou elegit president Francesc Macià i el 20 de desembre es presentà el primer govern de la Generalitat estatutària. Aquesta etapa encapçalada per Macià durà tot just un any, arran de la mort del president el Nadal del 1933 després d’una operació quirúrgica per un procés infecciós intestinal que li causà una inflamació a l’abdomen.

El 31 de desembre de 1933, Lluís Companys va ser escollit cent vint-i-tresè president de la Generalitat en una sessió extraordinària. El nou president va reconfigurar el govern i va passar de tenir solament consellers d’ERC a un de coalició amb membres també de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i el Partit Catalanista Republicà.

Un període d’autogovern inconclús

L’autogovern començava a caminar, però després de la llarga batalla per a aprovar l’estatut, els dirigents catalans s’abocaven a la lluita pel traspàs de competències i les valoracions que havien de servir per a establir les transferències econòmiques que havia de rebre Catalunya.

El govern espanyol traspassava serveis molt lentament i amb obstacles i boicots per part de funcionaris i ministres. De fet, fins l’abril del 1934 no hi va haver les primeres valoracions, fet que causava que, amb els traspassos indotats, fos impossible d’elaborar un pressupost en condicions. El procés, feixuc, va fer que el juliol del 1936 encara es negociessin traspassos de competències.

La funció legislativa es va centrar en l’elaboració de texts orgànics, dels quals destaca l’Estatut de Règim Interior. Malgrat les limitacions, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una magnífica obra en un període curt de temps i va bastir l’autogovern català. En els tres primers mesos del 1934, el parlament va discutir i aprovar la llei de bases de la cooperació per a cooperatives, mutualitats i sindicats agrícoles, la llei d’aigües minero-medicinals, part de la llei municipal, la llei que creava el Consell de Cultura, la llei del Tribunal de Cassació, la llei de cooperatives, la llei de mutualitats i, l’11 d’abril, la llei de contractes de conreu.

Sobre el desenvolupament de l’autogovern, l’aprovació d’aquesta darrera llei, la de contractes de conreu, una de les primeres lleis que servia de mostra de l’autogovern més enllà de la simple administració, va ser el detonant dels fets d’octubre del 1934.

Un dels traspassos que es va trobar amb una obstrucció més gran va ser el de l’article vuitè de l’estatut, és a dir, l’ordre públic, que era considerat essencial per a engegar l’autonomia. La qüestió va esdevenir un gran punt de tensió i, finalment, el primer de gener de 1934 se suprimiren els governs civils de Catalunya i es traspassaren totalment els serveis d’ordre públic. Aquest traspàs era entès com una nova etapa, que havia de representar la liquidació del règim centralista.

Tanmateix, l’octubre del 1934, les autoritats espanyoles van intervenir l’autonomia i recentralitzar l’ordre públic. No va ser restablert fins després de les eleccions del 1936, amb la victòria del Front d’Esquerres a Catalunya i el País Valencià i el Front Popular a la resta de l’estat espanyol.

A partir de la guerra del 1936-1939, el parlament tan sols va fer cinc sessions: la primera, el 18 d’agost de 1937, per prorrogar la legislatura, atès que no es va considerar viable de fer eleccions mentre hi havia un conflicte bèl·lic. La darrera sessió, el mateix mes que el general rebel Francisco Franco va decretar la suspensió de l’autonomia i derogar l’estatut, amb tan sols quaranta-un diputats presents, va servir per a elegir Josep Irla com a president del parlament. Després de l’assassinat de Lluís Companys, Irla, com a màxim autoritat del país, va assumir la presidència de la Generalitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes