No totes les manifestacions són iguals…

Vuit anys després del 3 d’octubre de 2017, un independentista que assistís dissabte passat a la manifestació contra el genocidi de Gaza no podria deixar de sentir un punt de nostàlgia (“nosaltres ho hem estat fent durant anys!”) i un de ràbia (“reprimits a cops de porra per exercir un dret democràtic!”), ultra un sentiment de frustració històrica (“per què ens vam quedar a mitges?”). Aquell 3 d’octubre, el moviment independentista encapçalava una manifestació al mateix lloc, i amb més gent que aquest dissabte, però d’una qualitat distinta. En efecte: la ciutadania que desfilava pel passeig de Gràcia era portadora d’una ètica de conjuntura atreta pel gènere del dia ofert al mercat de la Pietat Universal: fins i tot hi havia criatures per les quals només podies sentir tendresa per la mena de cartells que exhibien: “És il·legal matar nens i nenes”. La grolleria política consegüent la va representar Salvador Illa quan es felicitava per l’èxit de la manifestació des d’un faristol de CCOO.

Entretant, sindicalistes de la CGT i la CNT baixaven el passeig de Gràcia, colonitzat a banda i banda per les multinacionals de la moda, sense que se’ls acudís d’establir cap relació entre globalització econòmica, imperialisme polític i extermini militar i moral de la humanitat, en massa o esbocinada, al comptat o a terminis, aquí o a l’Orient Mitjà. No hi havia olor de pneumàtics cremats de desesper, ni metralla en retines insubmises: només la flaire del gas pebre dels Mossos, el dia abans, al port. (Algú va recordar que demanen tres anys de presó a un dels concentrats a Montserrat per un cop de canya –diuen– a un mosso?) Els bancs truquen als bons ciutadans per oferir-los crèdits que no han demanat i els neguen als ciutadans que no fan bondat. En termes polítics, pensaria l’independentista, això significa que és més fàcil moure els sentiments per fets que, ara i aquí, no podem resoldre mentre fem ulls grossos a la resolució dels que ens afecten de prop: per exemple, l’extinció sostinguda, planificada i irreversible del català a la capital de la nació (35% enfront del 55% de castellà i 10% d’altres llengües). Dissabte, els maniquins de Prada o de Chanel podien continuar impàvids als seus aparadors (aquesta vegada, la quota “vandàlica” va pertocar a Ciutat Vella): tot en ordre, doncs, a la Barcelona del desordre global, que cap multitud com l’aplegada dissabte no podrà mai capgirar per la senzilla raó que no constitueix un subjecte polític compacte, sinó un confús agregat d’emocions. Representants d’una ètica sense política o, a tot estirar, al servei d’una política sense subjecte, el seu poder és buit: un no-poder. El comú no pot; i qui pot no és del comú.

Cosa ben distinta va ser la manifestació del 3 d’octubre de 2017, perquè la movia i la guiava una ètica de ruptura (independència nacional) que vehiculava una voluntat de poder propi (República Catalana). La dimensió ètica individual adquiria, així, tot el sentit alliberador gràcies a un nou subjecte polític en acte, portador d’una moral col·lectiva. I el punt de nostàlgia i de ràbia, i el sentiment de frustració històrica que un independentista podia experimentar aquest dissabte, es resumiria en la clara consciència d’haver delegat la funció de convertir aquella moral col·lectiva en poder a unes institucions contràries al subjecte polític creat. No era un poder buit, ni tampoc un no-poder, sinó un poder sense ús.

Hi havia molta gent jove dissabte al passeig de Gràcia, i és molt bona notícia. Però, com demostra l’experiència progressista de la gent jove d’ençà del Maig francès, una ètica sense política és com voler treure aigua amb un cabàs: molt de moviment sense una idea de poder és una energia absorbible pel sistema fins a reciclar-la en una ètica de circumstàncies i, en última instància, d’ordre, perquè no afecta la reproducció del domini existent. Caldrà recordar, en aquest sentit, que el gener del 1973 es van signar a París els acords de pau que posaven fi a una guerra –la del Vietnam– que tanta energia juvenil va desfermar contra l’imperialisme nord-americà? Que aquest imperialisme va produir, el setembre d’aquell mateix any, el cop d’estat de Pinochet contra Allende, que tanta solidaritat popular va generar en el món occidental? I que l’octubre del mateix any, arran de la guerra del Yom Kippur a l’Orient Mitjà, que va portar als acords de Camp David entre els imperis de la Guerra Freda, va esclatar la crisi econòmica més gran des de la Gran Depressió, pagada per unes classes treballadores impotents per a frenar la recomposició capitalista i la revolució conservadora de l’últim mig segle? Finalment, caldrà recordar que, a penes dos anys després de la mort de Franco, l’oposició antifranquista va estabilitzar el règim neoborbònic llançant a la pica quaranta anys de lluita amb la signatura dels pactes de la Moncloa?

Una ètica amb política, com la de l’octubre del 2017, creadora d’un nou subjecte polític, no solament necessita una idea de poder, sinó una via per a assolir-lo, desplegar-lo i sostenir-lo. Vet aquí la tasca pendent de l’independentisme: recuperar el subjecte polític propi i fer que la multitud que va desfilar dissabte passat pel passeig de Gràcia, en nom dels drets humans dels palestins, s’adoni que, ara i aquí, també es troba en perill el dret dels catalans a la seva terra.