No tenim por de res

Gràcies com sempre, Partal,
L’aportació de Cardús ahir sobre el capteniment de cadascú de nosaltres en aquesta Hora tremenda ajuda, i molt, i l’hem de compartir amb tothom, perquè no ens podem deixar guanyar. Cap facilitat.
He assistit a la tarda a un acte multitudinari a L’Auditori amb juristes experts, entre els quals ha faltat Pérez Royo.
La coincidència de tots/es plegats en la perversitat de les accions governamentals espanyoles ara mateix és bo que l’analitzeu i l’expliqueu a tothom amb profunditat.
També, que s’expliqui Pérez Royo, pel mitjà que sigui. Ens ho deu.
La por és l’aliat natural d’una gentussa sense escrúpols que governa Espanya i la seva magistratura.
No ens deixem arrabassar la felicitat.

Molt d’acord amb tota l’editorial. Jo també tenia la intuició que no havia estat tan nombrosa com es podría esperar. El mes d’agost…? No és prou explicació. Jo no hi vaig anar; vaig estar dubtant fins al darrer moment. Certament m’incomodava la presència del Gobierno en plè i del Rei. Perquè no feien la seva. de solidaritat. a Madrid? Però el semafor vermell estava en el tema de les banderes, les informacions contradictòries, el fet de no treure’n l’aigua clara. Cap bandera vol dir CAP. En conjunt resultava desconcertant crec per a molta gent igual que per a mí. L’oposició a la crueltat del terrorisme ( i per sort a Barcelona clarament també l’oposició a l’islamofòbia) no ens poden fer ignorar que qualsevol aconteixement és capitatlitzat… L’actitud tèbia, ambígua i calculadora, del Gobierno i d’altres institucions des del primer moment, no diguem de la prensa que n’és la veu off the record…Sobre quina base bastir una unanimitat? Era una barreja massa heterogènia perquè fos un èxit com la del 2003 contra la guerra d’Iraq. Certament s’havia de fer i les nostres autoritats ho van fer molt dignament, amb respecte i educació però no servilisme; com dirien en castellà “lo cortés no quita lo valiente”; en canvi de l’altra banda tan sols es tractava d’ “aguantar el chaparrón”.
Las víctimas lo primero…” Són paraules massa gastades, el que val són els fets en què es tradueixen. El relat encara no està ni tan sols començat a construir. Quan el nostre conseller d’ Interior comenci a estirar del fil, veurem fins on arriba.

David Calabuig: La religió és, fins ara o fins fa poc, una crossa de la qual s’ha valgut el ser humà per donar una resposta a la por de reconeixer-se a un mateix i a la tendència a creure en la transcendència humana. Fins que no hem arrivat a la civilització científica (o pre-científica, doncs encara no s’ha sabut dotar d’una filosofía i cosmología suficients), tot aquest món màgic, de credibilitat i exigència de submissió intolerables, la incoherència s’ha anat mantenint. I ara estem en uns moments en que el maridatge ciència-tecnología ha sigut un sotrac tant fort que ha fet trontollar tont el “tinglado” que havíen muntat les religions per disfrutar dels beneficis del poder, i si podíen, per intimidar-lo i dirigir-lo. amb els passos endevant que estàn donant la ciència, l’introspecció, l’analítica i la filosofía, aquests muntatges es queden sense respiració, i per tant s’encamimen cap a la tomba i a esdevenir fòssils. Aquesta és la meva visió comprimida en versió sociològica. Una altra cosa és la llibertat del ser humà de creure en una transcendència i comprometre’s amb unes creences determinades. Ni la filosofía, ni la ciència han sigut capaces fins ara de donar-nos unes dades, uns pensaments i un mestratge prou clars i fiables que puguin ajudar-nos ni exigir-nos una resposta raonada en aquesta el.lecció. Dono per entés i expressat que un individu amb la suficient cultura, intel.ligència i sentit comú no es deixarà engatussar per diverses creences i imposicions que no resisteixen cap anàlisi racional.
El pensament humà cada cop és més lliure, raonat i antidogmàtic com perquè una bona part d’una comunitat civilitzada conscient d’ella mateixa i amb ànsies vertaderes de llibertat hagi pogut cridar tots a una: “Jo no tinc por”

Vaig baixar des dels Jardinets de Gràcia amb la intenció de veure com -els antinacionalistes catalans- s’ho manegaven per inserir-se en una manifestació en la qual se sabien intrusos.
A les 17:30, en el el tram central del Passeig de Gràcia no es veien banders espanyoles. En alguns carrers transversals s’anaven desplegant banderes i pancartes un grup d’homes i dones s’aplegava per sortir protegit per una especie de guarda de corps perfectament distingible. Alguns d’ells eren presents en la mani de la caserna de Travessera.
La tipografia dels escrits, tota amb traç negre, era feta per una o dues mans. Els rètols impresos (idèntics en format i imatge) segurament haurien sortit de la mateixa impressora…
Poc a poc, en silenci, es van incorporar a les calçades laterals. Quan el grup arribava a lloc on semblava que tenia designat (suposo que com eren pocs, calia distribuir-los de forma que semblessin més del que en realitat eren) de seguida començaven els clams… En el centre del grup, un personatge amb megàfon o de veu potent, dirigia l’orquestra de crits, alguns desagradables i fora de lloc.
Sense obrir boca, només per escoltar el que deia, vaig posar-me davant, del bocamoll del megàfon. Acalorat com estava no em veia i seguia atiant els corifeus. Ningú em va interpel·lar, però del centre del grup va sorgir un energumen que, sense mirar-me, va agafar pel braç l’aprenent de vocalista i se l’endú al centre del reducte protegit. En cap moment vaig obrir boca ni fer cap gest, volia demostrar-los que ni en les distàncies curtes NO TENIA POR. Després d’una estona de silenci que se’m va fer molt llarga, sense dir-me res ni fer cap crit, van seguir movent pancartes.
Mes avall un membre d’un altre grup, amb un retol amb la fotografia del Borbó impresa, cridava una vegada darrera altra: Viva el rey!
Em vaig aturar al seu davant per preguntar-li a quin rei es referia. Quien va ser? -em digué sorprès.
Sense perdre l’ànim vaig respondre: -Como no especifica, podria ser el de Bastos o el de Espadas pues lleva un arma!.. A partir d’aquí pluja d’insults perquè havia tractat d’imbècil al portador de l’efigie… Els vaig donar l’esquena per seguir el safari…
Per cert! No he sentit cap comentari sobre les samarretes d’un club amb un logotip d’Emirats Àrabs a l’esquena. No seran els mateixos a què es referien molts manifestants?
Si hi ha indignació, ha de ser per a tots els que, d’una manera o altra, han participat en les morts!

Negar la por ho trobo una insensatesa. La por ens ha fet sobreviure com espècie fins ara. Davant l’amenaça gihadista, trobo mil vegades més aclaridor dir que la por no em farà renúnciar a la llibertat. Que potser vol dir el mateix per alguns…
Però, bé, entenc aquest clam col·lectiu. Mai he sigut partidari de fer meu aquest tipus de consignes que van dins el sac del “nosaltres” (tots som…; o nosaltres no tenim….), perquè encara que és un símbol potent d’unitat davant l’enemic, és també una falsa unitat. Els poderosos se’n riuen per sota el nas…
Hi ha, però, un aspecte possitiu d’aquest clam (i ara manllevaré cites del filòsof valencià Joan Garcia del Muro), diu referint-se al mecanismes de control del poder: «Es tracta de crear un estat d’amenaça tan creïble, tan imminent, que els líders polítics es puguin presentar, de manera natural, com a protectors, com aquells que aconseguiran salvar-nos del mal. I, per això, és fonamental haver creat artificialment aquest estat de por». L’atemptat els ho dóna amb safata. Però lluny de sentir-nos protegits, els milers de manifestant de Barcelona han denúnciat la trampa: “la vostra política, els nostres morts”. El clam col·lectiu ha mostrat un esperit crític força extès, que es l’únic que ens pot fer forts per entendre la complexitat dels problemes. Avui és un comentari més llarg…

Xavier Utrilla gràcies pel teu comentari lúcid. Crec que arran de l’atemptat s’està posant de relleu una altra cosa, i és el divorci entre la pràctica totalitat de la premsa del país, incapaç de sortir del políticament correcte (unitat, germanor, tolerància… incondicionals i a l’engròs), refractària a analitzar críticament més enllà d’anar repetint mots ben sonants (unitat amb quines condicions?, agermanar-se amb quines idees?, tolerància amb quins valors?) , i moltes opinions que comencen a despertar davant de l’il·lusionisme de mitjans que no fan la seva tasca intel·lectual de qüestionar-ho tot. La por a ser adjectivat de xenòfob ens tenalla, però cada cop menys, perquè els insults repetits de nazis, xenòfobs, racistes, etc., van perdent el seu efecte per excés. Cada cop trobo més escrits i comentaris molt crítics amb el relat infantilista que es promou políticament amb l’ajut dels mitjans i associacions que en depenen.

Estem vivint una paradoxa finalista, i és que la democràcia occidental en la seva culminació de llibertats col·lectives i individuals, ens empeny a tolerar i a respectar tota creença i cultura, i a creure que tota cultura integrada en el sistema es regirà pels mateixos valors en reciprocitat. No en tenim cap certesa, més aviat els fets demostrarien tot el contrari, però ens autoconvemcem cercant aquesta certesa en gestos i escenificacions, perquè posar en dubte l’alteritat seria immediatament titllat d’antidemocràtic. Així doncs, la democràcia, tal com l’hem arribat a desenvolupar, obliga a una obertura social i identitària tal que comporta la seva mateixa inoperància a l’hora de filtrar o eradicar valors i conductes antidemocràtiques que no ens permetríem a nosaltres mateixos. És un sistema que es satura per via de l’aplicació extrema dels seus propis postulats.

Jo, com l’Ernest Rosello, no he percebut en el meu entorn aquests dies, en cap dels ambits que hem moc, al carrer, a les terrasses, les botigues, la feina, la perruqueria, al mercat… comentaris per la telerància i la comprensió (ho sento, és així). Això només ho sento en les declaracions oficials, comentaris publics i mitjans del nostre pais.
Per el que jo visc, tret dels radicals de sempre, la gent “normal” coincideix pràcticament en la seva totalitat en opinar: 1. Dolor, espant, incomprensiò, devant els actes del terror. No es pot entendre desde la nostra mentalitat, com es pot arrivar a això. 2. La inmensa majoria de musulmans no estan per el terrorisme. Segur. 3. Malgrat això, el veritable problema és aquesta religió medieval… 4. Possar pilones no soluciona res, però, per qué no es controlan aquests imans, d’on treuen els diners, per qué no son musulmans d’aqui, que tots venen de fora? 5. Els nostres valors morals haurien de ser d’obligat compliment per a tothom que convisqui en la nostra societat. 6. Però tot això no es pot dir en públic perque de seguida et titllen de raciste!!
Ja hem perdonareu, però això és la veritable veu del carrer. En la seva inmensa majoria, segons la meva experiència (i la vostra?). I per res son gent xenòfoba, totalitària o racista, son ciutadans normals i corrents, gent acollidora amb els de fora, sino gent de fora directament, tolerants, en favor de les llibertats i tots els bonismes que volgueu. Políticament incorrectes, sí, però tampoc son polítics amb càrrec…
Que som una societat exemplar? Segur. Ahir ho vam tornar a demostrar. Però això no treu que tenim un complicat problema (com la resta d’Europa) i com era allò…? Identifica el problema per començar a resoldre-ho… Sense por ni prejudicis ni discriminacions (positives o negatives).
Jo (i tothom) puc opinar lliurement sobre la religiò catòlica, criticar el que hem sembli (com el bisbe de Solsona, per ex. només faltaria), però, compte! si faig el mateix amb l’islam… Per qué? Si l’argumentació és la mateixa, la defensa d’uns valors que hem fet nostres. Per la mateixa opinió, amb el primer soc un demòcrata i amb el segon un xenòfob?
Que els catalans som un poble tolerant i acollidor és inquestionable, crec, però amb els que no son tolerants amb nosaltres qué hem de fer? Ahir vaig veure un senyor a la manifestaciò amb una pancarta que deia, més o menys, “soc musulmà, fes-me una pregunta”. No m’hi vaig acostar, però la meva pregunta seria: respon-me honestament, qué en penses de la meva forma de viure en aquesta societat occidental que tenim?
Ja hem perdonareu, però ho veig així, com un dilema moral.

“David Minoves s’encara a Felipe VI”: aquí s’ha demostrat la mediocritat personal d’un individu, Felipe de Borbón, que va a una manifestació a fer-se la foto i que ni tan sols no és capaç d’aguantar la mirada quan algú li diu les veritats. I les veritats són que és un traficant d’armes i que les ven a un país, l’Aràbia Saudita, que està darrera del que tristament va passar a la Rambla de Barcelona el passat dia 17. En un país normal aquest senyor ja estaria entre reixes.

Jo també vaig ser ahir al Passeig de Gràcia. M’afegeixo als comentaris d’un lector en el sentit de que cal impulsar un debat sobre les religions en general i sobre les monoteistes en particular. Us deixo unes idees, demanant-vos perdó per la seva extensió.
És necessària i desitjable la hipòtesi de l’existència de Déu per a ser feliç, viure en pau o comportar-se èticament? Des de sempre, la nostre espècie s’ha enfrontat a preguntes per a les què encara no tenia respostes i, en un estadi “pre-científic”, ha trobat “la solució” en la creença d’éssers sobrenaturals omnipotents que regien la nostra existència i eren els responsables de que el món fos tal i com era. Aquests contes i mites s’han transmès de pares a fills i, una vegada consolidats en l’imaginari col•lectiu d’un poble, s’han estructurat en un cos doctrinal o religió. La finalitat d’una religió no és fer-nos més feliços sinó prendre el control total sobre la nostra existència. Mitjançant la por (“Déu t’està observant permanentment…”) s’aconsegueix que l’individu cregui cegament i sense qüestionar-s’ho un conjunt de dogmes, suposadament dictats i/o inspirats per la divinitat. La religió, entesa com un conjunt de normes d’obligat compliment i de judicis de valor apriorístics, passa a ser el centre de la vida del creient. No està permès l’anàlisi crític i la interpretació dels “textos sagrats” es deixa en mans d’unes elits que, com un tribunal suprem, tenen sempre la darrera paraula i, per tant, monopolitzen el poder. Per definició, una religió és immobilista i el seu pitjor enemic és el lliure pensament i la ciència. Amb tots els seus defectes i mancances, Europa és el que és perquè va aconseguir un cert grau d’alliberament de la religió. Quan hom diu que “som un poble de tolerància i acollida d’altres cultures” es posa en evidència, precisament, que la societat i els estats europeus són fonamentalment laics i que, per a molts ciutadans, la seva religiositat no va més enllà de conservar la pràctica d’alguns ritus (bateig, casament, enterrament…), però més com a tradició que com a devoció. Les dues grans religions monoteistes, Cristianisme (catolicisme, protestantisme i la resta d’esglésies basades en la Bíblia) i Islamisme (la tercera, el Judaisme, també però té pocs seguidors en comparació amb aquelles), són excloents entre si (“només hi ha un únic Déu veritable”). Únicament la conjuntura “de perfil baix” del Cristianisme a Europa fa possible la tolerància i la convivència amb altres religions. Per acabar, cito a Carlos Palacio del seu article “No existe el extremismo religioso”…” Hi ha un error àmpliament estès. El de creure que els comportaments radicals associats al fenomen religiós exemplifiquen un pol marginal i extrem de la creença, mentre que el comportament de la immensa majoria dels creients, allunyat per complet d’aquest tipus de conductes bàrbares, és mostra del caràcter benèvol de la religió. I no és així.”
D’una banda, afortunadament, el Cristianisme està en hores baixes a Europa i de l’altra, l’Islamisme encara no ha assolit un pes demogràfic suficient, en el nombre de seguidors, com per fer perillar la llibertat de pensament que tants segles ens ha costat d’aconseguir.
La religió, com a herència cultural dels darrers 20 segles (això si no volem retrocedir més en el temps), és un debat que, com més aviat millor, caldrà afrontar.

Molt d’acord amb l’Editorial en general, sobretot amb la idea de fons que Barcelona i Catalunya han estat capdavanteres: capdavanteres d’una incipient presa de consciencia a tot Europa i qui sap si també a USA, CND, AUST etc… de que d’ara endavant els costarà cada cop més als governs occidentals de prendre mesures de prevenció contra el terrorisme, normalment coercitives de les llibertats individuals, i a la vegada seguir mantenint relacions i negocis amb els països que el financen, molt especialment l’Aràbia Saudita; perquè no ens pensem que l’únic que fa negocis amb Aràbia Saudita sigui S.M. el Rey Felipe VI del Reino de España, no no, hi fa negocis mig món!. Però no siguem il·lusos ni hipòcrites tampoc, per què hi fa negocis mig món? perquè necessitem el seu petroli, en depenem molt estretament, i en seguirem depenent; qui cregui que podrem mantenir més o menys el nostre estil de vida, fins i tot amb una sensible reducció de la bogeria de la hipermobilitat actual de persones i mercaderies (cosa que, aquesta sí, veig possible i inevitable), prescindint de la dependència del petroli, i fent el canvi abans de cinquanta anys, crec que va errat. Malgrat tot, tinc la impressió que aquella pancarta gegant al·ludint a Felip VI farà forat també a fora del Reino de España. Sense deixar d’estar d’acord amb l’Editorial, però, també ho estic molt amb el comentari de l’Ernest Rossellò: no ens fem il·lusions, dins les comunitats musulmanes, qui surt a donar la cara públicament en contra del terrorisme son normalment les dones, que no hi tenen res a perdre, perquè malauradament per elles, en la cultura masclista on han crescut, no hi pinten res; els homes dubten, s’amaguen … hi ha molta feina! Però que em perdoni el Director, lo que m’ha agradat més de l’Editorial ha sigut la reflexió del Ramon Perera, sí senyor!, ho vaig escriure en un altre comentari aquí a VW fa tres dies: “només espero que el cos dels Mossos vagi tenint cada cop més clar de qui haurà de complir les ordres que se li acumularan els dies previs a l’1-O”

Ja hem arribat a aquell punt del poema de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta de Burjassot.
“Vindrà un dia en el què no podrem més.
I llavors, ho podrem tot”.
Doncs ja ha quedat clar. Ja ho podem tot. I ells han vingut, sense pagar-se ni el viatge, a tractar de tornar-nos a enganyar, i s’han trobat al davant d’una societat que ja no els ho permet. Una societat que ha perdut la por. Ha perdut la por a tot i a tots. I, per cert. Per al final de setembre, només resten 34 dies.

Seguint la manifestació un amic em comentava que Espanya ha perdut l’última arma que li quedava per intentar impedir el referèndum: els mossos. Es referia a la possibilitat d’ordenar als mossos que s’apoderessin de les urnes. En el reportatge de VilaWeb s’ha vist molt clar com la gent felicitava i donava les gràcies als mossos. Ara, de quin costat es posaran els mossos? Al de la gent que els ha felicitats i els ha donat les gràcies? O al d’un país el govern del qual els escatima mitjans importants per dur a terme al seva feina i llurs mitjans de comunicació no fan altra cosa que menystenir-los i denigrar-los?

Sempre hem d’estar disposats a aprendre. Portem dies dient-nos que els que manen a Espanya no veuen la realitat o que no fan esforços per veure-la, que no volen entendre, que reaccionaran quan la pressió sigui prou forta… Potser seria més fàcil, i exacte, assumir que a la vida hi ha, per la seva naturalesa, algunes persones (o grups socials) que es comporten de la manera que es comportent. Això són fets i els fets sempre passen per davant de la lògica. Per tant, poden ser ben inútils els esforços per entendre aquestes persones, o grups, segons els nostres esquemes, la nostra lògica. Encara més, intentar fer-los canviar.

Desprès d’uns dubtes sobre si calia anar o no amb banderes, la imatge policromàtica de la manifestació va ser d’una bellesa extraordinària, tots units contra el terrorisme, -frase que tant agrada al govern del PP i a la gent de la caverna-, i que el diari el País utilitzava per fer el seu gran titular, “el independentisme boicoteja la manifestació unitària de Barcelona”; units, clar, però amb una diversitat de criteris i actituds totalment diferents. Una manifestació on és va denunciar clarament el cinisme com diu la editorial, del doble joc dels governs europeus vers els països àrabs amb el joc de les armes i el petroli, especialment amb Aràbia Saudita. M’agrada molt el paràgraf que diu….”Barcelona i Catalunya han donat aquests dies una resposta exemplar als atemptats. En molts països la reacció a atemptats així ha estat de qüestionar les llibertats i proposar mesures regressives. Ací en canvi tothom ha reaccionat reclamant més llibertat, més tolerància i més comprensió.”. M’agrada perquè Catalunya, els catalans i en aquests cas especialment els Barcelonins, -centenars de milers-, hem cridat no tenim por en moltes direccions, però a mes de no tenir por, la nostra determinació, la nostra actitud, el nostre crit, va mes enllà de no tenir por, volem ser una país protagonista dins de les Nacions Unides, per compartir i construir amb els països democràtics un futur, sense por, en pau, en justícia social i en llibertat total.

D’acord amb gaire bé tot menys amb: “Ací, en canvi, tothom ha reaccionat reclamant més llibertat, més tolerància i més comprensió”. No crec que la reacció dels catalans hagi estat aquesta, al menys, d’una molt important majoria de la gent que em rodejen. Aquest discurs carregat de bonisme amaga la realitat, que és; que els primers que han d’entendre que seguir l’Islam a Europa, no es pot fer de la mateixa manera que es fa a un pais musulmá son precisament els mateixos musulmans, els que viuen aquí. No es pot viure en un país que t’acull on la inmensa majoría dels autòctons del pais no aproven y están en desacord amb les costums masclistes i arcaiques que difereixen en molt dels valors que han costat tant de conquerir. Perdoneu-me si parlo massa clar.

Hola, durant aquesta setmana he pensat sovint en l’apartheid i en el valor de la pressió internacional.
I en el cinisme de molts governs. I per això – i tantes altres coses – però sobretot per això, era evident que avui els havia de caure una esbroncada de ca l’ample.
I no ens confonguem, quan ells parlen d’ unitat, la converteixen en una closca buida on amagar misèria moral, negocis criminals, suport a dictadures que no em permetrien ni manifestar-me, ni sortir sola al carrer.