Aquest dijous es va presentar un manifest que alertava dels riscos del bilingüisme social per a la pervivència del català. Aquest manifest, conegut com a manifest Koiné, té alguns elements positius: crec que en algun moment haurem de plantejar-nos el model lingüístic que volem en una hipotètica Catalunya independent. I aquest debat no es pot realitzar fent callar a qui creu que la cooficialitat podria acabar llastant el futur del català, simplement pel fet que el que diuen no és políticament correcte o no ens agrada. Jo tinc en aquest tema una posició particular, prefereixo una societat sense llengües oficials marcades en textos constitucionals i regular-ho per lleis i reglaments en els diversos àmbits de l’administració.

Però un dels problemes del manifest Koiné són algunes de les seves formes. Hi ha un expressió nefasta en descriure que la immigració espanyola vinguda des dels anys 50, 60 i 70 va ser un ‘instrument involuntari de colonització lingüística’. És un error titllar a centenars de milers de persones que se senten catalanes d’una manera o una altra de ‘colons’. Encara que fos cert. Això aixeca polseguera i transforma en antagonistes als que poden ser aliats i activistes del catalanisme. Aquest error és tàctic. Si vols que el teu missatge  sigui entès el primer que has d’intentar és que no s’aixequin barreres emocionals entre els que ho han d’entendre. Donar puntades de peu a la boca en la identitat del teu interlocutor no és la millor manera perquè aquest t’escolti.

A més l’ús del llenguatge ha de ser molt curós quan estàs intentant explicar una cosa tan complicada i complexa com és que mantenir l’statu quo i el pacte actual pot acabar matant el català, entre els qui tenen una percepció  contrària. Els qui hem adoptat el català i venim d’entorns on predomina el castellà veiem que el nostre entorn i al nostre ús habital el català ha guanyat terreny. No som conscients de la minorització que pateix de la mateixa manera que ho són els sociolingüistes o que els parlants més nuclears de la llengua. No percebem la degradació de la qualitat d’un idioma per què no tenim aquesta percepció de matisos en no ser el nostre idioma matern. Koiné ens parla d’una realitat que ens costa reconèixer.

Però també qüestiono que la migració dels 50 i 60 fora colonial de cap tipus. La migració de persones de la resta d’Espanya durant els anys 50, 60 i 70 no es pot qualificar de procés colonial dirigit. Els colons ocupen les millors terres, els millors treballs, desallotgen les classes mitjanes i dirigents locals i les ocupen ells. Els colons tenen el suport de l’estat colonial darrere. La migració dels 50, 60 i 70 no va ser planificada, va ser migració econòmica sobrevinguda i en el millor dels casos l’actitud del govern franquista va ser ambigua. Alcaldes i autoritats d’origen que fomentaven la migració cap a Madrid i Catalunya i autoritats locals franquistes a Catalunya que fomentaven tot el contrari. Els qui van venir en els 50 i 60 a Barcelona van patir per part de les autoritats franquistes deportacions, marginalitat, situacions d’irregularitat legal, persecució, se’ls feien caure els seus habitatges, se’ls aparcava en barris de barraques i se’ls explotava per part d’aquestes autoritats.

Qui s’hagi aproximat al fenomen de la dura migració dels 50 i 60 coneixerà històries de persones deportades de nou al seu poble, de persones que s’amagaven en barris de barraques per no ser expulsades, de llimbs legals, etc .. que tenen molt poc a veure amb un procés coordinat de colonització per part de l’estat franquista.

Tampoc el reallotjament d’aquesta població migrada es pot definir com un procés colonial. Els colons no acaben en barraques i en infrahabitatges, no acaben en mans de prestamistes mafiosos, no pateixen l’estraperlo i el clientelisme local que els sotmet a la marginalitat. Els colons no són perseguits per la policia de l’estat que els fa caure els seus habitatges o els tracta com a ciutadans il·legals. Això li passa als immigrants econòmics, no als colons d’un estat que planifica la substitució poblacional.

Els immigrants econòmics dels 50 i 60 no van arribar per substituir les classes mitjanes i dirigents de Catalunya, sinó que la majoria van arribar primer com lumpen proletariat. El fenomen del barraquisme i aquesta marginalitat es propaga de forma tardana fins als anys 90 en què s’enderroquen les últimes barraques de Barcelona. Recomano els tres llibres de Laura de Andrés (El preu de la fam, Vides apuntalades i Barraques) que recullen aquesta realitat.

El franquisme va generar la fam, va generar una Espanya encara més endarrerida, va generar l’aïllacionisme. A Catalunya un cúmul d’accidents històrics i geogràfics i la presència malgrat la repressió d’una classe mitjana industrial va permetre durant el desenvolupisme poder crear ocupació industrial. Aquesta nova ocupació va atreure immigrants que es morien de fam a la resta d’Espanya. Però això no era un pla, de fet és un cúmul de fracassos del propi franquisme.

Difícilment crec que puguem veure en aquest procés migratori un procés de colonització sinó de migració econòmica. Això no és obstacle per a dir que el que va passar en els anys 50, 60 i 70 sociològicament fora després aprofitat de forma oportunista pel franquisme. El franquisme i al nacionalisme espanyol van veure una oportunitat en aquesta situació sobrevinguda per destruir la identitat nacional catalana i deixar pràcticament aniquilat el català.

Per sort el franquisme no va ser molt eficient a l’hora d’aprofitar aquesta oportunitat. Els ciutadans de Catalunya del tardofranquisme i de la transició van fer heroïcitats sociològiques. Els catalanoparlants van salvar el seu idioma com van poder malgrat tot, també es van evitar friccions socials importants i durant aquests anys es va crear un ‘catalanisme’ sociològic que va ser el fonament perquè en els anys 80 es pogués començar a construir els instruments institucionals que han ajudat a sobreviure al català. Si avui jo parlo el català és pels èxits sociològics d’aquestes generacions de catalans que van lluitar a la contra de l’interès del nacionalisme espanyol i del franquisme.

Però també és cert que aquest procés va deixar disfuncionalitats serioses. El manifest Koiné també recull un seguit d’arguments a tenir en compte. Avui el castellà és la lingua franca social a Catalunya, és la llengua a la qual més probablement derivin les converses quan hi ha un natiu catalanoparlant i un nadiu castellanoparlant. La immigració dels 50, 60 i 70 ha tingut aquest efecte malgrat els esforços de tots.

No podem negar aquestes disfuncionalitats, i crec que és bo que qui cregui que el català pot ocupar l’espai de lingua franca social o qui té por que el català segueixi perdent terreny davant del castellà si es manté l’statu quo pugui dir-ho i pugui exposar que aquest efecte també és causa de la migració dels 50, 60 i 70.

No podem condemnar a no expressar la visió a ningú per què va en contra de l’statu quo lingüístic o negar-nos a escoltar una explicació històrica del perquè el català està en una situació d’amenaça, simplement perquè qüestiona el relat idíl·lic que ens hem estat explicant sobre la convivència lingüística a Catalunya.

És absurd negar que el català està minoritzat, no només en l’àmbit institucional com en la justícia, també socialment i que l’amenaça de retrocés existeix. També és qüestionable que aquesta minorització sigui només per un estat espanyol que legisla en contra seva o qüestiona les legislacions catalanes. La debilitat del català per no ser lingua franca social no se soluciona només per treure l’efecte ‘estat espanyol’ de l’equació.

El terme de ‘colonització involuntària’ de Koiné és un error tàctic i una falsedat històrica, però l’efecte que intenten descriure que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència del social del català mereix ser escoltat. Quedar-nos sense observar el bosc perquè el primer arbre que trobem està recremat i podrit és també un error.

D’aquí que la millor resposta no pot ser la reacció contra les seves formes i quedar-nos en això. El debat que inicien és important i valent. És fàcil que ens bunkeritzem en la defensa de l’statu-quo i del pacte social lingüístic dels anys 80, és la posició més còmoda, però si estem en un moment on volem construir un nou país és necessari obrir els debats i construir nous consensos, que potser s’assemblin molt als anteriors o no.

Negar el debat perquè ens és incòmode o considerem als ciutadans com a menors d’edat que no són capaços de realitzar aquests debats socials empobreix. No comparteixo el monolingüisme oficial de Koiné, la meva proposta és la de no tenir llengües oficials i regular-ho per lleis i reglaments on hem demostrat una especial habilitat de fer-ho bé. Però em nego a que els seus errors dialèctics els inhabiliti com a interlocutors i al fet que se’ls satanitzi per això.

No som colons, ni voluntaris ni involuntaris, però els que temen que la cooficialitat de castellà pot acabar matant el català tampoc són talibans ni hegemonistes lingüístics. Potser, en el moment que deixem de donar-nos apel·latius mutus, podrem tenir un diàleg franc i obert.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb