Divendres passat hi hagué una agressió brutal contra un professor en un IES d’Alcoi. Supose que cal dir presumpta. Quines paradoxes té la llei, que exigeix la presumpció d’innocència però no és capaç de tallar ni de castigar com cal aquestes conductes tan presumptes! Per cert, les lleis, no ho oblidem, les fa el poder legislatiu. La mare i el germà d’un alumne van agredir greument (i presumptament) el professor.

Jo sóc professor i sempre ho seré, encara que estiga jubilat. Els professors saben bé de què parle. En una faena vocacional com aquesta, hom no deixa de ser-ho mai, això de professor, encara que es jubile. La notícia em va afectar molt, com a tot el professorat i a molta altra gent. Conec el professor agredit, i puc dir que és un bon professional, amb una llarga trajectòria en l’ensenyament i amb autèntica vocació docent; una persona amable, cordial, respectuosa, que s’estima l’educació pública i la seua assignatura. Però, deixant de banda totes aquestes circumstàncies particulars, preferesc anar al moll de l’os de la qüestió, perquè açò és la conseqüència d’un deteriorament de l’educació pública que ja ve de molt lluny. I, després de quasi quaranta anys d’exercici, sé molt bé de què parle. Sembla que les agressions a professors han anat augmentant de manera considerable. En realitat, i més enllà de la presumpta culpabilitat dels agressors en cada cas, el fet no pot desvincular-se del procés de deteriorament de l’ensenyament públic (l’altre no m’interessa) des de fa ja unes quantes dècades.

Estic segur que ara, arran d’aquesta notícia de l’agressió, hi haurà molts col·lectius que eixiran a la palestra a dir-hi la seua. Partits polítics, sindicats, administracions, plataformes i associacions diverses del món educatiu o de fora (perquè en això de l’educació tothom se sent preparat per a opinar), cadascú hi dirà la seua, és a dir, tirarà l’aigua al seu molí. I potser cadascú (no tots) tindrà una part de la veritat, i molt bones intencions, però ningú no encararà el problema de base, ningú no agafarà el bou per les banyes. Parlaran de la falta de recursos en els centres, de la falta d’inversió, de la falta de programes d’atenció a la diversitat de l’alumnat, de la falta de professorat, de les ràtios elevades dels grups, de l’excés de burocràcia inútil, de la saturació de faena del professorat. Parlaran de la necessitat de fomentar la cultura de la pau i de la no-violència en els centres, fins i tot alguns proposaran noves assignatures que se n’ocupen més directament, d’aquests temes transversals. Parlaran dels canvis culturals que ha viscut la nostra societat els darrers anys, i s’estendran especialment en els canvis que ha patit la joventut. Parlaran de les xarxes socials i de la influència que tenen, no sempre positiva, en la gent jove, i de la cultura de la violència que s’escampa pertot arreu, i de la polarització que pateix la nostra societat, i de l’auge dels populismes i de les ideologies ultres perilloses. Alguns parlaran de les diverses concrecions de la llei, tant dels reglaments de convivència als centres, com dels decrets de convivència de les administracions públiques educatives, com de la (o les) Llei d’Autoritat del Professorat, i diran, amb raó, que en realitat no deixa de ser un mer protocol d’actuació per als casos d’agressió, que té moltes insuficiències, moltes ambigüitats, que deixa en mans del professorat agredit la presentació de denúncia en comptes de presentar-la d’ofici la conselleria, i també diran, potser, que aquesta llei no té res a veure amb lleis com ara la que protegeix els metges i el personal sanitari contra les agressions. I també donaran suport a la víctima, a l’IES, o al professorat en general. I alguns demanaran més cursets de formació per tal que el professorat estiga més ben format per a acarar problemes com aquest. I usaran expressions com ara: fer costat, donar suport, fomentar, promoure, posar en valor, implementar, programar… I promouran manifestos, i actes de protesta com concentracions o manifestacions. I tant de bo siguen multitudinaris i sensibilitzen la gent. Però a mi, que hi assistiré, per descomptat, tot açò em semblarà més fum de canyot.

Perquè jo (i estic segur que no sóc l’únic, però ací només puc, i dec, parlar per mi) he assistit al deteriorament de l’ensenyament públic des de fa molts anys. Concretament des de la LOGSE, que tenia bones intencions però no era massa realista, i, després, des de totes i cadascuna de les lleis orgàniques que l’han seguida. En són tantes que ja ni me’n recorde, de la xifra. I totes i cadascuna han suposat un graó més en l’escala de deteriorament de l’ensenyament públic, que puja (o baixa) paral·lela a l’escala de perplexitat i d’esgotament del professorat, que ha hagut de suportar lleis que ningú no li havia consultat. Un aclariment: consultar sindicats o col·lectius diversos no és igual que consultar professors, que són els professionals, per cert.

I, en tota aquesta garbera de lleis, el professorat sempre ha estat maltractat, cada volta més maltractat, perquè l’han colgat de burocràcia, de cursos de formació; l’han convertit en una ONG ambulant, en un assistent que s’ha d’ocupar de tasques que no tenen res a veure amb l’àmbit propi d’un sistema d’educació pública, l’han fet responsable de coses bàsiques que cauen sota la responsabilitat directa de les famílies, l’han convertit en sospitós de qualsevol cosa que desagrade a les famílies. I això ha minat la seua figura, ha soscavat la seua autoritat. I no parle de l’autoritat legal (que supose que encara la té), sinó de l’autoritat més important: de l’autoritat legítima, que abans tenia i ara ja no. Clar i ras, l’han deslegitimat. I ara la figura que sempre ha estat la peça clau de l’educació, ha esdevingut l’última peça del sistema.

Ja sé que algú dirà que la peça clau és l’alumnat. En discrepe profundament. L’objectiu del procés és l’educació de l’alumnat, però la peça clau és el professorat. Per molt que el professorat, que és qui està preparat per a exercir la seua funció, vulga educar/ensenyar, si l’alumne no vol ser educat/aprendre, poca cosa s’hi pot fer. Sobretot si parlem d’instituts, d’ensenyament secundari. Si el primer s’esforça a motivar i el segon no vol ser motivat, o a la família tant li fa, tot el procés educatiu se’n va en orris. En comptes d’acceptar una veritat tan bàsica i tan elemental, totes aquestes lleis han fet responsable de tots els mals el professorat. No en els preàmbuls, en els títols preliminars, no en les declaracions campanudes del principi, sinó després, en l’articulat, que al capdavall és l’important d’una llei. La resta només són brindis al sol. I així, el que passa a hores d’ara és que el professor ha estat completament deslegitimat, a ulls dels alumnes i a ulls de les famílies i a ulls de la societat. I d’aquelles pluges vénen aquests fangs, d’aquelles teories benintencionades vénen aquestes agressions, d’aquelles lleis que han convertit l’educació en una arma llancívola entre rivals polítics ve aquest menyspreu al professor.

Això no lleva gens ni mica de responsabilitat als agressors, però amb la llei actual a la mà ben poca cosa es pot fer, perquè em sembla que ix barata, aquesta responsabilitat. I així, a poc a poc, degradant el professorat i el sistema educatiu, al remat arriba a degradar-se l’altre sistema, el polític: la democràcia. Els grecs, que la van inventar fa vint-i-cinc segles, ja sabien que aquesta forma de govern es basa en l’educació. L’educació és la base de la democràcia, la columna vertebral. Sense ciutadans ben educats, ben formats i amb pensament crític, la democràcia s’enfonsa, perquè cau en mans de populistes i manipuladors. I ja sabem on porta això. Ja ha passat en la història. I la peça clau del sistema educatiu, i subratlle això de sistema, és el professorat. Si la societat no defensa el seu professorat de manera ferma i decidida, si no exigeix una llei que li faça costat i que castigue durament aquestes agressions, la pròxima víctima serà la societat mateixa; això, si no ho és ja. De manera que, per favor, deixem-nos de confetis i galindaines, de brindis al sol i de bones paraules, d’expressions políticament correctes però poc eficaces, i lluitem per restablir la figura del professor, de la professora, perquè és l’única manera de salvar l’educació i la democràcia. Cal una llei que protegesca de manera efectiva i contundent els docents. Són un col·lectiu vulnerable i essencial. La resta és fum de canyot.