Vaga general
La manifestació multitudinària del 3 d'octubre de 2017 (fotografia: Albert Salamé).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fins que l’independentisme i les forces que el representen al parlament no entenguin que Catalunya és la principal contradicció per a l’estat espanyol i la que, en última instància, determina les polítiques concretes dels seus governs, no podrem sortir del marasme nacional; i fins que no entenguin que l’eix nacional determina la posició de totes les classes socials i, en conseqüència, la possibilitat d’avançar cap a una societat més justa, no podran fer sortir el conjunt de la societat catalana del marasme social.

Vet aquí la incardinació de l’eix nacional i l’eix social en l’actual situació política, quan l’independentisme ha superat la barrera del 50% de vots el 14-F amb tres partits que, cadascun a la seva, reclama la victòria del conjunt mentre mira de reüll els altres a l’hora de formar govern. Una incardinació que, segons la prioritat tàctica que hi prevalgui, podria impossibilitar l’avenç de tots dos eixos. Perquè l’eix nacional ha de ser el revulsiu contra unes relacions socials injustes i l’eix social ha de ser la base on es fonamenti l’alliberament nacional. Però, a hores d’ara, quan la independència marca el rumb general de la nació i de les seves relacions amb l’exterior, és una paradoxa que els electors independentistes es trobin reclosos en la cleda neoautonomista perquè els partits que els representen al parlament no l’encerten a l’hora de definir amb claredat les prioritats entre l’eix nacional i l’eix social.

Mirem de prop les posicions actuals de l’anomenat “bloc independentista” en relació amb els dos eixos.

Per part d’ERC, la seva recerca de la “centralitat” li fa mantenir una posició ambigua, val a dir, tèbiament compensatòria. La seva posició nacional, subordinada al diàleg amb l’estat, pretendrà de cercar l’equilibri amb mesures pal·liatives en l’àmbit social: unes mesures que, en última instància, dependran de la voluntat del govern espanyol a canvi de renúncies en les reivindicacions nacionals. Deixo de banda el fet que les possibles ajudes econòmiques depenguin de decisions en les quals la Generalitat no disposa de poder (centralització, redistribució i pagament dels préstecs europeus) i que, malauradament, poden recaure, finalment, sobre les espatlles de les classes populars catalanes. I deixo de banda, igualment, el fet que el parlament es vegi sistemàticament travat pel TC espanyol quan promulga lleis socials contràries al tarannà oligàrquic de la política espanyola.

L’aposta d’ERC per incloure en un futur govern dues forces socialment més compromeses –comuns i la CUP– pot radicalitzar el conflicte amb les polítiques socials de l’estat i, en conseqüència, unificar i polititzar les dinàmiques de protesta social, però les contradiccions nacionals entre les dues forces –sobiranisme de comuns vs. independentisme de la CUP–només plantejarà contínuament la posició del govern respecte al fet nacional, perquè els comuns tendiran a solidaritzar-se amb l’estat i la CUP no. Amb això, la inestabilitat al carrer, fruit de la renovada lluita social estimulada per un govern dit d’esquerres; la inestabilitat derivada de l’oposició parlamentària entre Junts i PSC, que, de cap manera, no ajudaran el nou govern; i la inestabilitat induïda per l’estratègia espanyola de no fer cap concessió a les reclamacions nacionals, auguren un futur d’impotència i paràlisi del qual no sortirien beneficiats ni l’eix nacional ni l’eix social.

Quant a Junts, la seva posició de relatiu aïllament, tant per part d’ERC com per part de la CUP, és el resultat del desgast històric d’una classe política dominant, de l’esclat produït pels casos de corrupció, de la irrupció d’un moviment independentista que va posar a prova la capacitat renovadora dels hereus de Pujol i, finalment, de la necessitat d’oferir un horitzó social distint del que ha prevalgut durant l’època autonomista. Tot plegat es podia haver superat a l’alça si el govern Puigdemont hagués passat amb èxit la prova d’octubre de 2017; no va anar així, i la lluita des de l’exili, l’articulació de forces independentistes entorn del president Puigdemont i la creació del Consell de la República, podien semblar eines de reconstitució, però cal insistir, un cop més, en la bretxa material que acompanya sempre la relació entre l’exili i l’interior per entendre la pèrdua del lideratge independentista per part de Junts al marge de les batusses amb el PDECat (la posició del qual, en les postures socials més ràncies de l’antiga Convergència, els ha deixat fora del parlament). El Consell de la República, finalment, no s’ha constituït en una força de país, sinó en un instrument parcial que no ha pogut influir gaire en la dinàmica electoral per raons òbvies, però no menys punyents.

Arribats fins aquí, Junts no tenia cap més remei  que fer-se electoralment campió de l’1-O, oblidant que hi va haver un 3-O, un 10-O i un 27-O, és a dir, fites successives de renúncia i desgast, superades pel gruix del moviment amb una voluntat de presència i continuïtat (12-D, antirepressió, jornades contra les sentències, 14-F…) que assenyalen un canvi inaugural de la consciència històrica. Junts pot acusar ERC i la CUP d’oblidar massa fàcilment aquell gruix de consciència que sobrevola tots els discursos, posicions i accions del país –àdhuc entre els votants unionistes, tant si en són conscients com si no–, però el fet primordial és que aquest gruix de consciència s’ha hagut de refugiar en actes de poder subordinats –formalment, neoautonomistes– per aguantar la sotragada de l’octubre del 2017; i sense aquest gruix actiu, autoorganitzat, i marcant la pauta al conjunt del país des del carrer, la reivindicació de l’1-O sona més aviat a retòrica. Junts pateix el mal de la resta de l’independentisme, a saber, que la capacitat de posar la DUI en primer pla, com a força material i no com a mer reclam electoral, residia en la reconstrucció del moviment per dotar-lo de noves eines i nous lideratges, i no s’ha fet. D’aquesta mancança, se’n deriva la feblesa de la posició radical de Junts enfront d’ERC i la CUP –aparentment més realistes, però no menys impotents.

Entretant, no hi ha cap raó de pes, al marge dels programes electorals, per suposar que Junts està en condicions de fer una política social gaire distinta del que n’esperen els seus votants: una combinació d’interessos privats i públics, una política econòmica d’estímul empresarial i unes mesures socials tan pal·liatives, i no menys insuficients, com les de qualsevol partit liberal-demòcrata, com ara ERC, o socialdemòcrata, com ara Podem o PSOE: en definitiva, i que se’ns perdoni, més del que ja tenim com a avenç d’allò que ens queda per perdre. I, amb aquest clivatge entre una radicalització del llenguatge nacional dins un règim neoautonomista i una política social de curta volada per falta de recursos i una visió de classe massa tancada, no es pot esperar un canvi substancial en la relació entre l’eix nacional i l’eix social per part de Junts. La seva aportació a un govern amb ERC, i amb la CUP dintre o fora, requeriria una severa renúncia al repartiment del poder pel poder entre els dos partits, una recerca sincera d’aliança amb les classes populars i un aclariment sobre l’estratègia a seguir enfront de l’estat.

Els senyals que tenim a la vista no donen peu a l’optimisme. Sense anar més lluny, les bullangues d’aquests dies han mostrat els límits de comprensió per part d’allò que encara ens queda del govern en funcions, paralitzat entre un carrer que ensenyava les costures, amagades sota l’abstenció tant nacional com social, i uns cossos policials que, més enllà de la seva composició sociològica i ideològica, han revelat, si en quedaven dubtes, la pèssima relació entre el poder i la gent a través d’un model d’intervenció policial que converteix la demanda de llibertat en problema d’ordre públic perquè fa anys que mostra les vergonyes amb la quota d’ulls buidats i de desnonaments sense compassió.

La part, diguem-ne, ressentida, provocadora i, en última instància, reaccionària, caldrà deixar-la en mans de titulars i comentaristes de La Vanguardia i El Periódico, o d’aquella dèria d’ordre que s’apodera dels mitjans públics nacionals, però de cap manera no ha d’impregnar el pensament de qui es vulgui dir independentista. En aquest sentit, Sàmper i Aragonès no tenen legitimitat per a establir les fronteres de les manifestacions per la llibertat d’expressió: si volen guanyar-la, la legitimitat, que es barregin amb la gent i ho comprovin in situ, car, si poden proclamar on comença i on acaba l’expressió de la lluita per la llibertat, també es legítim demanar-los que surtin a demanar la llibertat d’un empresonat que l’ha practicada. I, si no, els queda el recurs de fer que la Generalitat es retiri de les acusacions contra independentistes o que impedeixi que els Mossos els detingui bo i obeint els jutges espanyols.

Anem a la CUP. La desconfiança de l’organització de formar part de cap govern se sol interpretar en termes de falta de compromís, cosa certa si hi afegíssim… parlamentari. O, cosa que és igual: desconfiança que el joc merament liberal-democràtic pugui servir per a alliberar la nació i fer-ne la transformació social. Aleshores, n’hi haurà que diran: doncs, per què s’hi presenten, si no volen tenir poder? Les respostes són òbvies: t’hi presentes perquè la dinàmica històrica del país reclama la presència de totes les forces capaces de donar testimoni de lluita en un àmbit institucional, però això no t’obliga a fer govern contra el teu programa, els teus principis, o les exigències d’altres no menys partidistes que tu; t’hi presentes per educar la gent en un espai de la lluita de classes no menys significatiu que la lluita directa, tot i que amb un altre grau de complexitat; i t’hi presentes per barrar el pas a forces destructives que penetren en el teixit danyat de les classes populars aprofitant la crisi, la falta de solucions dels poders constituïts o la seva col·laboració amb els beneficiaris de la crisi, i el suport inequívoc de l’estat superficial o profund. Però, una vegada t’han donat els vots per a ser decisiu, la situació canvia molt.

I, aleshores, la qüestió bàsica és saber administrar el vot popular que es vol independentista i de classe, o d’alliberament nacional i social. Molt rebé, però, en aquesta conjuntura, és fonamental decidir si pots cavalcar els dos cavalls alhora sense caure i sortir-ne rebregat, o si cal muntar-ne un de sol, el més ràpid per guanyar la carrera. O sigui, què hi ha d’anar primer: l’eix nacional o l’eix social? Examinem la conjuntura en termes polítics i amb una certa mirada dinàmica. ¿On som? Som en una etapa en la qual, paradoxalment, el moviment independentista es troba a la defensiva, en termes institucionals, i, en canvi, rep el suport d’una majoria electoral tant en escons com en vots. I som en una etapa de resistències populars capil·lars en el temps i l’espai, que abasta tots els àmbits de la lluita de base emancipadora: mobilització continuada, organització d’espais de resistència popular, creació d’alternatives de país… Molt bé, però sense una consciència prou general, amb prou base, i amb prou capacitat de lideratge per a capgirar els jocs de forces en presència: en una paraula, sense prou capacitat per a disputar l’hegemonia política als detentors actuals del poder a Catalunya.

Em sembla, humilment, que el problema seria que, davant d’aquesta mancança, la CUP adoptés una posició defensiva quan disposa de capacitat per a influir, intervenir i decidir polítiques audaces, que la resta de forces de l’independentisme no es plantegen ni podrien dur a terme per si soles. Ho diré d’una altra manera: la CUP no pot deixar de banda els ensenyaments del període 2015-2017, quan era l’esperó per a fer el referèndum però deixava a les altres forces la maquinària que havia d’haver-ne garantit la defensa obstinada dels resultats: no puc oblidar fàcilment el sainet del 10-O en seu parlamentària.

Així, doncs, la CUP no hauria de fer fàstics a la possibilitat de ser la dinamitzadora d’un govern pel que fa a l’enfrontament amb l’estat –que sembla que Junts estaria disposada a tirar endavant i que ERC haurà d’acceptar tard o d’hora pel pes de la crua realitat espanyola– i en la posada en marxa d’una política de restitució a les classes socials desposseïdes –que sembla que ERC i Junts podrien defensar si es desfan d’interessos corporativistes (és a dir, amb la gran empresa catalana infeudada a l’ÍBEX 35 i el govern de Madrid, com s’ha fet palès en la seva demanda d’un govern d’ERC sotmès a la pinça comuns-PSC, és a dir, a la coalició que mana a Madrid). En tot cas, d’aquesta combinació institucional entre l’eix nacional i l’eix social, la CUP no en seria pas la més perjudicada.

En aquests moments, la ruptura ha de ser cap enfora per poder-la fer cap endins: és un joc de poder contra l’estat però, també, al si de l’independentisme per mostrar a les classes populars que el seu vot no és inútil en la lluita institucional enfront d’altres classes socials. I no s’hi val a no comparèixer o a fer la viu-viu.

Naturalment, això demana confiar realment tant en les pròpies forces com en la capacitat d’intervenció entre les classes populars per elevar-les al protagonisme polític que el país necessita. En cas contrari, haurem de decantar-nos pels comuns. I què en trauríem, d’una formació que fa gala d’una ideologia antiburgesa purament verbal?;  d’una formació capaç de decantar-se per l’estat en els moments decisius (per exemple, el setembre del 2017)?; d’una formació capaç de callar com uns morts davant la repressió?; d’una formació capaç d’acceptar les renúncies del PSOE amb l’excusa d’impedir el retorn de la dreta al poder?; d’una formació impotent davant d’uns aparells d’estat que fan polítiques acceptables per a la dreta, si no més hipòcrites, des dels lloguers fins a les giragonses amb els indults, el tercer grau impugnat per la fiscalia, o l’aliança amb  Vox, PP i Cs al Parlament Europeu contra els exiliats…?

Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país. També ho diré d’una altra manera: si som en temps d’independència (poc que m’importen els terminis: parlo d’una conjuntura històrica), cal arreplegar totes les forces que se’n reclamen per possibilitar-ne, precisament, la transformació al ritme de l’entrada progressiva en lliça de les forces populars per a la direcció dels afers del país. I la CUP n’hauria de ser la politja de transmissió, en comptes d’encastar l’ambigüitat dels comuns en la preexistent ambigüitat d’ERC, que només portaria a la paràlisi en tots els àmbits institucionals, perquè restaríem sotmesos al control de l’estat per partit interposat. L’admissió d’un govern amb els comuns implica decantar ERC cap a la col·laboració amb l’estat en comptes d’aprofundir en les contradiccions nacionals en presència i de portar els republicans al terreny de la ruptura.

I acabo. N’hi haurà que diran, pessimistes, que tiris per on tiris, som abocats a la paràlisi, si no al caos. Però no és igual arribar a un atzucac a partir de les pròpies contradiccions que fer-ho jugant amb les regles del teu enemic i dels seus aliats disfressats o a cara descoberta. El caos pot fer por com a imatge estàtica, però, segons d’allà on vinguis, i si saps on vols anar, podria esdevenir el precedent d’un nou ordre més just i més sobirà.      

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.