No hi ha aliats per als catalans del nord

L’Hospital de Cerdanya, situat a Puigcerdà, és el primer hospital transfronterer de la Unió Europea. Atén la població de la Cerdanya, el Capcir i part de l’alt Conflent, i per això combina els models sanitaris català i francès. Tal com s’explica al seu web, “aquesta fórmula de cooperació permet compartir recursos i garantir una atenció sanitària coordinada a banda i banda de la frontera”. El fet és que, si no fos per aquest hospital, la població de certes zones d’un espai geogràfic muntanyós i de difícil accés haurien de desplaçar-se més lluny i això en alguns casos seria fatal per als pacients. Fins aquí, doncs, tot bé.

Magda Morvay, que és una estudiant del màster en Estudis catalans i transfronterers de la Universitat de Perpinyà, fa la memòria de final de màster sobre les mancances relacionades amb la llengua d’aquesta iniciativa transfronterera. Només amb una lectura de les ressenyes de Google, la Magda ja ha classificat i analitzat les queixes per raó de llengua que hi ha trobat, la majoria de les quals són de parlants de català, però també se n’hi troba alguna de pacients francòfons: “El cribratge, molt ràpid, però l’atenció de la doctora, molt lenta. No m’entenia en català”; “Fan els informes mèdics en francès perquè el metge espanyol no hi entengui res”; “Alguns membres del personal haurien de mostrar més empatia envers la gent gran i tenir en compte que ells també poden tenir familiars grans hospitalitzats, sobretot tenint en compte la barrera lingüística”; “El personal mèdic no va mostrar gens d’interès i ni tan sols va intentar entendre el francès, ni les meves traduccions”. En moments de vulnerabilitat com els que es viuen en qualsevol hospital, la comunicació en la llengua del pacient és essencial. També ho és per a fer millors diagnòstics. I un hospital d’aquesta mena encara presenta més reptes que no pas els altres, perquè el personal administratiu i sanitari que hi treballa ve de banda i banda de la frontera i, doncs, els treballadors no comparteixen llengua.

El treball de la Magda no es limita al diagnòstic del problema sinó que té com a objectiu fer propostes per millorar-lo. En un moment en què a Catalunya Nord se sent tant a parlar de la cooperació transfronterera, iniciatives que tinguin en compte la llengua, com les que segur que derivaran d’un treball com el de Magda Morvay, són essencials. Si feu una cerca a Google amb el terme “transfronterer” us sortiran, entre els primers resultats, no només l’Hospital de Cerdanya sinó també projectes coordinats amb institucions del nord i del sud (Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona, Departament dels Pirineus Orientals), amb finançament europeu i amb l’objectiu que “les comarques del nord i del sud de la frontera administrativa estatal treballin conjuntament” per “desenvolupar un entorn estable i facilitador de la cooperació, promoure un territori resilient al canvi climàtic i afavorir la participació de la ciutadania en la cooperació transfronterera”.

En la cooperació transfronterera sembla que ningú hauria de negar que la llengua és un element fonamental a tenir en compte, i més quan l’ús de les llengües i els nivells jeràrquics en què se situen són diferents a l’un costat i a l’altre. És evident que des de la perspectiva francesa hi ha un desconeixement profund del punt de vista català pel que fa a la llengua. Sense anar més lluny, la mateixa universitat en dona mostres a cada contacte que ha de tenir amb el sud (i malgrat que el discurs oficial vagi en el sentit de valorar la llengua “comuna” a banda i banda): per exemple, participa en el Saló de l’ensenyament de Barcelona en francès (i en anglès!) sense recordar, aparentment, que compta amb una facultat d’estudis catalans (l’Institut Franco-Català Transfronterer) que podria col·laborar lingüísticament en la campanya de comunicació. No sé quin impacte té aquest fet concret, segurament no és enorme, però l’oblit il·lustra la poca importància que la institució dona a uns estudis que ara mutilarà amb la decisió de suprimir el màster en Estudis catalans i transfronterers. Sí: el mateix màster que forma investigadors i professionals com la Magda, que es preocupen de trobar solucions a problemes transfronterers com ara els de la comunicació hospitalària.

(Seria injust atribuir el desconeixement només a la part, diguem-ne, francesa: des del sud tampoc ens en sortim gaire, de conèixer el nord. A tall d’exemple, fa uns dies Twitter-sud anava ple d’anàlisis simplistes i parcials d’unes eleccions municipals que sembla que només se sàpiguen valorar en clau sudcatalana. El sud ignora el nord i la seva llengua gairebé sempre –en les visites a Perpinyà molts catalans del sud són els primers a treure amb il·lusió la pols del francès après a l’escola–, i els dies comptats que no l’ignora, en parla amb to paternalista i sentencia que “sort de la Bressola” que, sense menystenir de cap manera la feina que aquesta escola fa per la llengua, no és pas ni de bon tros l’única entitat que s’esforça considerablement a fer servir i a fer útil una llengua que viu en un context més que advers.)

Torno on era. El dia 31 de març es va confirmar la decisió de suprimir el màster en Estudis catalans i transfronterers a partir de l’any vinent.  És el màster que cursa la Magda, l’únic en català a tot l’estat francès. Entre els francesos d’esquerres i els de dretes que tenen a les seves mans institucions determinants en l’àrea transfronterera i els amnèsics catalans del sud que només parlen de cooperació transfronterera de Pasqües a Rams, sembla que no hi hagi aliats per als catalans del nord.

Carla Ferrerós Pagès
Membre del GELA