No és res personal, Amir

  • El missatge és que no és res personal, Amir: el futbol de masses no ha posat la cara per tu, però és que tampoc no l’ha posada per ningú ni per res que pugui alterar el curs dels diners

Marta Rojals
19.12.2022 - 21:40
Actualització: 20.12.2022 - 09:35
VilaWeb
Un espontani salta al camp del Mundial en suport de les dones de l'Iran.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El Mundial de Futbol masculí ja és història i els ingenus que esperàvem un gest pel jugador condemnat a mort a l’Iran ja no ens cal esperar: ni havia de passar, ni va passar. Es veu que ni la FIFA, ni les seleccions, ni els grans mitjans desplaçats, ni els companys de professió d’Amir Nasr-Azadani van considerar que aquella fos la millor ocasió per a complicar-se la vida, ni que fos el millor aparador per a reivindicar res que els restés cap minut de confort. Que no parés la piloteta, sobretot.

Però no ens hi fem mala sang. Aquest és un pacte global, amb totes les consciències sincronitzades i conjurades de dalt a baix. Cada vegada que una veu gosava suggerir que els grans mitjans desplaçats o les estrelles siderals s’haurien d’haver plantat, sorgia tot un exèrcit d’anònims peons a justificar-los fins al final: per què s’haurien de plantar pel malaurat Nasr-Azadani, si no ho havien fet abans per les iranianes que el futbolista havia defensat, o ja d’entrada pels drets humans locals? I ja que hi érem posats: per què ficar el dit a l’ull a Catar, si no l’hi havíem ficat al Mundial de Putin o la Xina olímpica? Ah, ah. I espera’t: per què boicotar el somni d’uns xavals que no en tenen la culpa, i no les empreses que comparteixen interessos amb els règims criminals? I així, saltant d’un subterfugi a l’altre, el ditet acusador t’arribava del golf Pèrsic a l’espatlla: i tu què, que contractes l’electra a companyies que tenen d’accionista Catar, o fas servir mòbils que provoquen guerres pel coltan, o compres roba confeccionada per esclaus? Doncs ja està, deixeu-nos Messi en pau.

Hem de donar gràcies, doncs, que la hipocresia de l’espectacle no es veiés interrompuda per una altra hipocresia. N’hi ha tantes, oi, que ja són ganes de triar precisament la que toca el negoci del futbol. Per una altra banda, l’acumulació de massa injustícies paralitza, ho hem vist al nostre país respecte de la democràcia defectuosa que ens ha tocat patir: per on comences a protestar?, per quina causa comences a dir prou?; i si no et vas manifestar per tal greuge, amb quina credibilitat t’has de manifestar per l’altre? Tant per tant, et quedes a casa.

Globalment patim el que podríem anomenar la “síndrome del senyor Burns”, el decrèpit propietari de la nuclear dels Simpson, que en una revisió mèdica li troben una mala salut de ferro que sembla impossible: “Vós teniu de tot, però les vostres malalties estan en perfecte equilibri.” La geopolítica és això, s’aguanta per una mena de suma de contrapesos que manté els mals sistemes vius. En aquest sentit, un esdeveniment de masses acollit plàcidament per una dictadura opressora i corrupta és part d’aquest equilibri, mentre que qualsevol força que gosi pertorbar-lo toparà amb una oposició de magnituds tel·lúriques que no t’hi vulguis trobar.

Per tant, el que vénen a dir és que no és res personal, Amir: el futbol de masses no ha posat la cara per tu, però és que tampoc no l’ha posada per res ni ningú que pugui alterar el curs dels diners. Paradoxalment, els qui s’hi han jugat més són aquells que hi tenien més a perdre: els futbolistes paisans teus que es van negar a cantar l’himne iranià al primer partit –per al segon ja devien ser convenientment advertits–, i que ja veurem com acabaran –però que no s’esperin, tampoc, cap solidaritat gremial.

En canvi, què hi podien perdre, els acomodats jugadors protegits pels grans clubs occidentals? Què hi haurien perdut, aquesta colla de multimilionaris que es podrien jubilar avui mateix si volen, una i trenta vegades, per intentar canviar la sort del seu company de professió? De quina manera els hauria pogut perjudicar una conferència de premsa col·lectiva ni que fos, una repulsa que ben segur hauria ressonat per tota la galàxia amb la potència que no assolirà mai cap altra manifestació pro-drets humans? I els mitjans que tenen la capacitat de projectar-los i de reverberar-ne fins a l’últim esquinç, no van sentir cap responsabilitat proporcional al gran poder que tenen de distreure i captar atencions?

Com que d’això que no ha passat no en podem treure conclusions, haurem d’invertir la pregunta: què hi ha guanyat, el món, amb tots aquests caps girats? Quin progrés ha suposat per a les nostres societats l’hiperinflat mundial? I el gremi concret de la pilota, per estalviar-se un gest a favor dels valors que diu defensar, quin missatge ha preferit donar? Per a demostrar que la UE està podrida, transmetre a la canalla que el diner i la por són instruments polítics de primer ordre, i que cap vida no val més que els interessos que passen davant, al final ha resultat que el controvertit escenari era l’ideal.

L’emir amfitrió ho explicava amb titelles per a les democràcies occidentals: tot cobrint amb la seua toga el nou Déu del món mundial, deixava per a la història la imatge que Catar era el vencedor veritable. Tu tens els valors, jo la pasta, queda clar qui ha guanyat. Quina tristíssima oportunitat perduda decantar mínimament la balança. Abans hom parlava del pa i circ, però en època de crisi global hem fet un altre pas: ara sembla que a la gent ja li ha anat bé el circ sense pa. Suposo que els interessats en la fórmula ja se la deuen haver apuntat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes