No contractis una alarma, fes-te amic del teu veí

  • Les empreses de seguretat i videovigilància trafiquen amb els nostres temors, ens fan creure que la inseguretat és màxima i que residents o forasters poden entrar-nos a robar en qualsevol moment

Estel Solé
07.02.2024 - 21:40
Actualització: 07.02.2024 - 21:42
VilaWeb

No sé els noms dels meus veïns, ni de què treballen. Tot el que sé d’ells són fragments de les seves vides que m’arriben sense que en siguin conscients, retalls de sons ressonant als espais comuns de l’edifici: un tros de conversa que algú té a la galeria i que s’escola fins a la meva cuina, la música que posen quan es dutxen, la llum que s’encén cada dia a les sis del matí, una discussió que puja de to i que mig sento quan passo pel seu portal, uns plors esmorteïts que no sé ben bé de quin pis vénen… I, segurament, aquestes pistes identitàries són també el rastre que jo deixo, inconscientment, i amb el qual ells proven de traçar el dibuix de mi.

Abans, quan els contractes de lloguer duraven dècades, les comunitats de veïns, especialment les dels barris menys benestants, eren ruscs igual com passa actualment, però totes les abelles es coneixien entre elles i s’ajudaven mútuament. Ara, la violència estructural dels preus ferotges dels lloguers fa que als llogaters ens costi de sentir-nos nostres les parts i els sostres pels quals paguem una morterada. Com que ens sabem de pas i sovint foragitats dels llocs on voldríem arrelar, quan aterrem en una nova llar, mostrem poc interès de pertànyer a la comunitat. Vivim amuntegats, uns sota els altres, però amb prou feines intercanviem displicents holes i adeus, i a tot estirar un “bon dia” quan ens creuem als espais comuns. Rictus tensos i mirades enganxades a les pantalles del mòbil per dissimular la incomoditat durant els trajectes d’ascensor compartits, i tal vegada, en els dies més eufòrics, dues o tres rèpliques desmenjades sobre el clima o qualsevol fotesa social. La pandèmia, amb els seus confinaments tediosos, va semblar que revifava l’esperit fraternal entre veïns: alguns van conèixer, per fi, el nom de l’àvia del principal, van descobrir a què es dedica el senyor del segon primera. S’organitzaven festes comunes als terrats i la gent va començar a gestar afinitats amb els qui fins aleshores eren només desconeguts. D’altres deixaven llibres a l’entrada perquè la gent els agafés lliurement, ens oferíem ajuda mútua i vam voler-nos creure que havíem recuperat el tarannà habitual de les comunitats veïnals que s’estilava abans que els edificis es deshumanitzessin.

Potser hi ha qui encara es mou arrossegat per aquella estela de bones intencions, però en la gran majoria de casos, la bona voluntat de fer tribu, comunitat, s’ha esvaït del tot. Tan bon punt va tornar-se a imposar la rutina laboral, vam deixar que les ànimes se’ns encarcaressin, soterrades per l’asfíxia habitual dels nostres problemes vitals. Ara, ens aglutina la mateixa estructura arquitectònica, però tornem a mirar-nos els uns als altres amb recel, com si qualsevol pogués ser una vespa asiàtica capaç de destruir-nos. La gentrificació va devastant de mica en mica la cohesió social dels barris, especialment a les grans ciutats i ha potenciat la desconfiança entre veïns. Que en un mateix edifici hi hagi pisos turístics, oficines, pisos buits, pisos amb àvies i avis resistint estoicament, joves estudiants i famílies amb contractes de lloguer inestables convivint amb propietaris de grans nivells adquisitius, i amb identitats i cultures ben diferents, no ha fet més que alimentar una sensació d’individualitat extrema. I així ens hem rendit a la desconfiança i, en conseqüència, a la por. I la por mai és gratuïta, perquè el mercat s’ha encarregat de capitalitzar-la. Les empreses de seguretat i videovigilància trafiquen amb els nostres temors, els reals i els infundats, i els atien perquè esdevinguin l’argumentari central i estratègic de les seves vendes; amb els seus salvatges coneixements de neuromàrqueting, s’han convertit en l’antídot de la por dels seus clients, que som nosaltres. Ens fan creure que la inseguretat és màxima i que residents o forasters poden entrar-nos a robar en qualsevol moment. S’aprofiten de la nostra deshumanització veïnal, i nosaltres hi caiem de quatre potes. Malgrat que ens deixem gran part del nostre sou en l’habitatge, malgrat que anem ofegats econòmicament, decidim combatre la nostra por fent un esforç econòmic per a contractar el servei d’una alarma abans que refer els lligams amb els nostres veïns. Si marxem de vacances, abans ens farem instal·lar una càmera de videovigilància que donar a la veïna una clau del nostre pis perquè ens regui les plantes i, de passada, ens vigili el pis. I així la nostra por creix tant com les arques dels qui s’aprofiten de la nostra covardia.

A vegades desistim de lluitar contra el capitalisme salvatge perquè sentim que és un enemic tan inabastable que no podem fer res per combatre’l, i ens oblidem que la suma individual de petits gestos poden configurar grans canvis.

Tornem a demanar-nos oli i sal, tornem a ser comunitats fortes i unides, tornem a obrir les portes de les nostres cases; si és que hi ha cases d’algú. És urgent que ens reconnectem, que abandonem la por i alcem vincles de confiança: no contractis una alarma, fes-te amic dels teus veïns.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any