04.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 04.03.2026 - 21:45
Tinc tota la sensació que la declaració institucional feta ahir al matí per Pedro Sánchez ha estat, més enllà d’una resposta al president dels Estats Units, el tret de sortida de la campanya electoral espanyola –i qui sap si també de la catalana.
La maniobra és important i val la pena, doncs, analitzar-la amb una mica de distància tècnica. Perquè no és simplement una declaració política, sinó una operació de presa de posició electoral molt calculada. Sánchez ha fet exactament allò que aconsellen els manuals de comunicació política contemporanis: no ha triat el missatge, sinó que ha triat el terreny. I el terreny que ha triat és l’únic on pot guanyar.
Apropiar-se, com va fer ahir el primer ministre espanyol, del “No a la guerra” és un moviment de framing clàssic. Aquest concepte, que va teoritzar George Lakoff per explicar com van aconseguir de dominar el debat polític els republicans americans durant dècades, descriu la capacitat de definir el marc mental dins el qual es desenvolupa una discussió. Qui estableix el marc, guanya; qui reacciona dins el marc de l’adversari, perd. La dreta i més recentment l’extrema dreta han dominat el framing polític aquests darrers anys, i ens han imposat temes com l’islam, la immigració, la seguretat, l’ordre i totes aquestes coses. I ahir Sánchez va intentar de fer saltar la taula i situar el debat polític no en aquests temes –on té totes les de perdre–, sinó en el terreny de la pau i la guerra, un espai en què l’esquerra se sent molt còmoda i la dreta es troba clarament exposada.
I la reacció tan maldestra de Feijóo –incomparable amb l’habilitat amb què Macron ha encarat el mateix tema a França– confirma que el parany ha funcionat. Quan l’adversari reacciona neguitosament dins el marc que tu has establert és que el marc s’ha implantat. I el seguidisme fascinat amb què ha estat rebut el xoc per “l’esquerra a l’esquerra del PSOE” completa el quadre: Sánchez fa seu un eslògan que hauria de ser de l’esquerra que ara en diuen transformadora i la deixa sense discurs propi, absorbida per la retòrica del qui s’enfronta cara a cara ni més ni menys que a Trump. Qui votarà l’acompanyant local podent votar el gegant mundial que s’enfronta al monstre?
Tot plegat és, en definitiva, allò que els teòrics de la comunicació política anomenen batalla cultural: la qüestió no és guanyar els arguments concrets, sinó determinar quins arguments s’han de discutir i en quins termes i, d’això, fer-ne la palanca central de la política. Gramsci ja ho va descriure fa un segle, quan parlava de l’hegemonia cultural com el pas previ a qualsevol hegemonia política. I tot i que avui –en el temps de les xarxes socials– la batalla cultural es lliura en hores i no en anys, la lògica encara és la mateixa: qui controla el relat, controla la política.
Cal reconèixer-ho: el PSOE no tindrà cap oportunitat millor per a intentar la remuntada que recrear –fins on puga– la campanya que va dur Zapatero al poder. El paral·lelisme és evident i no és cap casualitat: els atemptats d’al-Qaida a Madrid, els intents de manipulació per part del PP, el so de fons del “No a la guerra”. Perquè, més enllà dels detalls concrets, aquella campanya va demostrar que una mobilització emocional molt intensa, construïda sobre un clivatge moral clar –la pau contra la guerra, la veritat contra la mentida, els bons contra els dolents– pot capgirar unes eleccions en cosa de dies.
La gran pregunta, de tota manera, és si el context d’ara és prou semblant al d’aleshores i, sobretot, si partint de tan avall com són ara mateix els socialistes espanyols hi ha cap possibilitat real de capgirar el resultat. La resposta honesta és que no ho sabem, que avui això no ho pot saber gairebé ningú.
En canvi, sí que podem veure amb molta claredat que si Sánchez decideix de jugar fort servint-se d’aquesta estratègia farà molts gols en una sola jugada: situarà el PP en una posició molt incòmoda, acorralarà els trumpistes locals que en compte d’atacar-lo s’hauran de defensar, reactivarà una base electoral desmoralitzada i molt segurament es menjarà tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE, que deixarà sense arguments i ben probablement sense vots i escons també.
Veurem, doncs, si finalment el PSOE s’atrevirà o no a convocar eleccions espanyoles –o a aprofitar el moment i convocar-ne també unes de catalanes en què el candidat a la Generalitat no importaria, perquè Pedro Sánchez seria el reclam. Però, tant si s’hi atreveix com si no, cal reconèixer que el regal inesperat de Donald Trump –perquè ha estat això: un regal– és una ocasió única per a un Partit Socialista Obrer Espanyol que no veia cap manera de frenar l’allau de la dreta espanyola i que es va ofegant en les seues mentides. De manera que sospite molt –vista l’escenificació, el to i les reaccions– que a la Moncloa ho han entès i que, a hores d’ara, ja deuen tenir algú greixant la maquinària.
I l’independentisme? Perdut, molt perdut, em fa l’efecte.
PS1. Cada dimecres a VilaWeb Televisió és el dia de La taca d’oli. I ahir Ot Bou va entrevistar Jordi Llaonart, un especialista en l’Iran i el xiisme. Vegeu-ne el vídeo.
PS2. I continuant amb les pissarretes d’aquests dies, avui us explique precisament quines són les bases i les instal·lacions militars dels Estats Units i l’OTAN a Espanya i als Països Catalans i per què hi són. En podeu veure el vídeo.
PS3. El 15 de març hi haurà la primera tanda de les eleccions municipals a Catalunya Nord, però avui ja hi ha 112 pobles del total de 226 que saben qui en serà el batlle. Perquè a gairebé la meitat del territori s’hi presenta una sola llista per municipi i, per tant, la votació és un simple tràmit. Alexandre Solano ens ho explica en aquest reportatge.
PS4. Avui a mitjanit s’ha tancat el termini per a presentar candidatures al nou secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Les votacions es faran del 14 al 18 d’abril, però tota la maquinària per a renovar l’organització ja s’ha engegat. En aquest reportatge, Arnau Lleonart ens n’explica el procés, marcat també per la incògnita sobre què farà l’actual president, Lluís Llach.
PS5. La setmana passada us vam anunciar en aquesta notícia la col·lecció de llibres de VilaWeb per al 2026. Tant si sou subscriptors del diari com si no, per a nosaltres també és molt important que us feu subscriptors de la col·lecció de llibres. Perquè solament tenint una base de vendes assegurada podrem assumir els riscs d’una operació comercial que, per les característiques del mercat del llibre, defuig els paràmetres habituals de VilaWeb. (Si ja us vau fer subscriptors de la col·lecció del 2025, ara no cal que feu res més, perquè es renova automàticament, si no ens ho indiqueu altrament.) Les peculiaritats del mercat editorial fan que anem amb molta més cura i per això us demanem que ens feu confiança i adquiriu la col·lecció sencera a començament d’any, perquè així podem treballar amb unes previsions mínimes i segures, sense por de picar-nos-hi els dits, i que repercutesca en el conjunt del diari. Podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció en aquesta pàgina. Una subscripció que us ofereix un preu reduït per a cada volum i la possibilitat de rebre’l a casa abans no arribe a les llibreries.
