Ahir, a les sis i vint de la vesprada, els telèfons mòbils van sonar –o haurien d’haver sonat– a tot el Principat. Van sonar a l’hemicicle del Parlament de Catalunya, per exemple, mentre intervenia la senyora –i encara increïblement consellera!– Paneque i van sonar també a la redacció de VilaWeb. Però no pas a tots els periodistes presents en aquell moment; cosa que ens va intrigar molt. 

Era un Es-Alert, una d’aquelles alarmes que el govern envia a la població quan considera que hi ha perill imminent i que darrerament envien gairebé per qualsevol cosa.

En aquest cas ens anunciava una ventada excepcional que, segons que sembla, potser arribarà o potser no. Tant hi fa ara, que aquest no és el tema: la cosa és que l’alarma va sonar ací i allà, però no pas a tot arreu. I a les set i disset, quan encara no feia ni una hora de l’enviament, Protecció Civil –que en té la responsabilitat– va reconèixer, amb un piulet, que el missatge no havia arribat a molts ciutadans. Ves per on, xe! Problemes tècnics, companyies telefòniques, zones geogràfiques… 

I el govern de Catalunya com va reaccionar? Doncs com si no fos cosa seua. Com si el fet que un sistema d’alarma que s’ha provat mil vegades falle estrepitosament el dia que el necessiten fos un detall menor, un contratemps insignificant que no mereix ni una explicació pública, ni una investigació exhaustiva, ni una disculpa, ni res que s’hi assemble. 

Però el cas és que això del missatge que no arriba quan hauria d’arribar és un símptoma més d’una malaltia que s’ha instal·lat al país amb una comoditat paorosa, una comoditat que jo no puc entendre. Els trens no van. O van quan volen. O van malament i com els dóna la gana. I cada pocs dies hi ha un conseller o un director general que ix a fer promeses, a dir que ja ho resoldran, que ja ho tenen tot controlat, que dilluns ja veureu o que d’ací a no se sap quant tot funcionarà de meravella. Però mentrestant el cas i el fet constatable és que els trens continuen sense anar i centenars de milers de catalans fa setmanes que veuen el seu dia a dia alterat, la seua quotidianitat arruïnada.

I mentre s’esdevé tot això el president de la Generalitat continua desaparegut. Passen les setmanes i els ciutadans no sabem exactament què li passa, en quin punt de la recuperació es troba ni quan podrà tornar a dirigir el país. Imagineu-vos que això li passàs a Pedro Sánchez o a Emmanuel Macron. No seria impossible? Però ací no passa res de res. La gent sembla que s’ha acostumat a viure amb un govern sense president, com qui s’acostuma a viure sense calefacció o sense llum elèctrica. Colgats en una mena de resignació col·lectiva, de cansament, que fa feredat.

Resignació –ho diré així– incomprensible. Ahir l’ensenyament va fer una vaga històrica, fart de funcionar malament. La setmana que ve en faran els metges. El país es descompon, cau a trossos, però sense soroll, sense escàndol, amb la lentitud d’un iceberg que es fon. I el govern? Què voleu que us diga jo? A mi el govern em fa la impressió que funciona com una gallina sense cap. Corre d’ací cap allà, es mou, fa veure que fa coses, no para de fer declaracions i promoure titulars que els mitjans concertats reprodueixen acríticament, però la realitat és que no té ni idea d’on va ni què vol. Es refugia simplement en el fet que quan les coses fallen –i fallen constantment–, sempre hi ha algú altre a qui culpar: la telefònica, la meteorologia, el veí del tercer, l’entrenador de la Santboiana, qui siga…

Dit tot això, a parer meu la cosa més estranya de tot plegat no és que el govern actual de Catalunya siga espectacularment incompetent. Això ja ho sabíem tots –inclosa la diputada de les JERC–, que seria així. No: el fet més estrany i incomprensible és la resignació amb què els catalans semblen haver-se instal·lat en aquesta incompetència, com qui s’instal·la en una casa humida i plena de forats perquè no sap on anar. No s’indigna ningú, no protesta ningú, no demana responsabilitats ningú. No reclama dimissions ningú. Us imagineu que Carlos Mazón hagués enviat l’Es-Alert i no hagués arribat a una part de la població? Al País Valencià la gent ha estat capaç de fer fora tot un president de la Generalitat, però al Principat sembla que ara tot s’accepta amb un encongiment d’espatlles que –ho dic seriosament– comença a fer por. 

Potser, no ho sé jo, és que ens hem acostumat a governar-nos malament. Potser és que ja no recordem ni què vol dir governar-se. O potser és que ens hem fet tant de mal a nosaltres mateixos aquests darrers anys –barallant-nos com criatures i perdent-nos el respecte més elemental- que ja no recordem ni tan sols que som un poble, encara menys que som el mateix poble capaç de dur a terme la revolució democràtica més gran a l’Europa del segle XXI. Nosaltres som els qui vam tombar Espanya el 27 d’octubre de 2017 i m’agradaria que algú m’explicàs avui –sense trampes ni brometes de mal gust– com és que ara no som capaços ni de tombar aquest governet d’incompetents monumentals, aquesta Generalitat de fireta que ni un missatge en massa a la població no sap enviar.

PS1. A vegades, allò que sembla aparentment una bona notícia n’amaga una de més dolenta a la lletra petita. I la notícia que diu que tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat demanen al Tribunal Constitucional espanyol que amnistie el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig té una lletra petita molt preocupant. Ens l’explica en aquest article, amb la seua autoritat habitual, Josep Nualart Casulleras. 

PS2. La contundent derrota del PSOE a l’Aragó ha fet que els socialistes valencians vegen les orelles al llop. Diana Morant és, com Pilar Alegría, una ministra enviada per la Moncloa a controlar una federació territorial. I l’invent a Saragossa ja heu vist si n’ha estat, de desastrós. Esperança Camps en fa l’anàlisi en aquest article: “L’espill electoral de l’Aragó en què Diana Morant no es vol mirar”.

PS3. Ahir a VilaWeb Televisió Ot Bou conversà amb Simona Levi, sempre interessant i brillant, sobre tot aquest aldarull organitzat entorn de les xarxes socials. Vegeu-ne el vídeo: “El moralisme de Sánchez i la toxicitat de Musk”.

PS4. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres qui ens feu costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim i ens fa ser qui som, pel periodisme que tots sabem que necessitem: feu-vos subscriptors de VilaWeb.