Neus Rossell: “Tallem les ales als infants”

Neus Rossell (1990) és copresentadora del programa satíric El búnquer i col·laboradora a La tarda, tots dos de Catalunya Ràdio. Però, tant per formació com per feina, és mestra de música. Llicenciada en magisteri musical a Girona, amb un màster de pedagogia Dalcroze a Ginebra, la senyora Rossell és mestra d’ençà que tenia disset anys, la majoria part dels quals interina o substituta. Ara ha recollit la seva experiència en el llibre Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra (Rosa dels Vents), en què, entre acudit i acudit, es pot llegir una crítica esmolada al sistema educatiu català, a les famílies i a alguns docents. Rossell rep VilaWeb a tocar de l’estany de Banyoles, ciutat on viu.

—La vostra mare a què es dedicava?
—Treballava en una fàbrica de Phoskitos. I el meu pare, en una de paper, Torres Papel. La meva mare potser fa vuit anys que és psicòloga. A casa sempre ens ha agradat això d’estudiar.

—Per què estudieu música?
—A sis anys ja sabia que volia ser mestra de música. Vaig fer magisteri musical a Girona. I des dels disset anys que vaig començar a treballar de professora de música. Vaig ampliar amb dos anys a Ginebra, fent pedagogia Dalcroze, que consisteix a fer passar la música pel cos en comptes de només apel·lar a la ment. Si vols fer un ritme, el fas amb els peus, amb les mans, el vius totalment, amb tot el cos, perquè després ho recordes molt més tot, perquè ho has viscut. És vivencial. També vaig marxar a Granada, un any més, a fer pedagogia musical al conservatori.

—Els vostres instruments, quins són?
—El meu és el piano. A casa tinc un teclat perquè no vull molestar els veïns. Però tinc un piano de paret, a Sils.

—Alguna anècdota que em pugueu explicar de nens aprenent música?
—Un dia de jornada de portes obertes, ple de famílies, i dels meus primers dies de començar a treballar, a disset anys. Parlàvem dels greus i els aguts mitjançant els animals. “Per exemple, la vaca. “Muu”, és greu. Va, quin animal voleu fer? I un diu, la tonyina!”

—Ha! També expliqueu aquest altre: “Algú pot dir un país on parlin molts idiomes?” I un nen diu…
—Lloret de Mar! És que són tan bons. M’encanten. No puc fer-hi res. M’encanten.

—Però nosaltres veníem com a pares, també, una mica preocupats, perquè veiem que sou una mestra jove, soltera, i sense fills. No sé si ho veiem clar…
—Ha! Tens tota la raó. Això em va passar, tu. En una escola em va arribar això, que estaven preocupats. A veure si en sabrà, tan jove…

—Quants anys heu estat fent de mestra substituta o interina?
—Tots, i ara ho sóc, també. Canviarà l’any que ve, perquè ara m’he tret les oposicions. Tot això dels tres mesos de vacances, que diuen sobre els mestres, com a substituta, no les cobres pas, aquestes vacances. I al setembre a veure què et toca. Canvis d’escola constants.

—El llibre fa un acudit ací i un acudit allà, però en el fons hi ha un punt de crítica.
—L’educació se’ns en va pel pedregar. Ho dic molt de debò. I molesta perquè fa molt que ho sabem, les mestres. I després arriben els informes PISA i… Hola! Ostres, quins nivells més baixos! És com si estiguéssim desconnectats. I del Departament d’Educació, que es diu Educació, estaria molt bé que vinguessin a l’escola a veure què passa, la realitat de l’escola.

—El departament, a vós, com a mestra, què us demana que els nens assoleixin, per exemple?
—El departament em demana, per exemple, que l’alumne “percebi de manera conscient un entorn sonor”. Anem al bosc a sentir ocells? És un ocell o trepitjo el terra?

—I abans com es feia?
—Abans hi havia uns continguts, estava dividit en parts: dansa, música, llenguatge musical, audició. Tot estava molt més acotat i sabies per on anar. M’ha passat alguna vegada que he fet castellà de substituta, i dic, on és el llibre? No, no hi ha llibre, ni virtualment. Doncs que treguin la llibreta i mirarem de fer. No, no, no tenen llibreta. Coi. Això m’ha passat. I ja em veus buscant per internet, a veure què es pot fer de castellà.

—Per tant, riem per no plorar.
—Sí, totes les crítiques que he fet a la meva vida sempre intento agafar-les amb humor, perquè de veritat… A vegades em diuen, a tu t’agradaria tenir fills? Doncs, a part de la part més climàtica, que ho penso, és que amb el sistema educatiu que tenim, de veritat que és que no en tinc ganes. Perquè sé que els infants poden fer tantes coses… i els tallem les ales.

—Frase del llibre: “Si canviem la mirada i els veiem valents, tal com poden ser, ho esdevindran. Aquest és, senyores i senyors, el poder de l’educació.” I, en canvi, dieu: “Posem la tireta abans de la ferida, i no els deixem ser valents.”
—Sí, ho crec profundament. Hi ha molt de cotó fluix a tot arreu. Ostres, que visqui! No dic que es fumi una gran patacada, però quan vivim les coses, n’aprenem, i si evitem tot el que passarà, és que no sabem gestionar la frustració. Si mai et diuen que no, si sempre et diuen sí, si te’n surts molt bé sempre…

—Una altra crítica que apareix: no es posen límits, no es fa repetir l’alumne, l’avaluació va com va…
—Hi ha famílies que vénen i et diuen: “És que em sento incòmoda amb la paraula avaluació.” I dic, bé, però és que hem d’avaluar, has de saber com va el teu fill o la teva filla. Repetir? A vegades no funciona, és cert, però a vegades hi ha gent que necessita repetir per consolidar algunes coses que no ha aconseguit consolidar en el seu moment. Això dels límits és un problema molt greu. No hi ha una manera de poder dir, escolta’m, és que si no fas això, hi haurà aquestes conseqüències, si tu no t’esforces.

—I tot això per què passa? Per les famílies o pel departament?
—Per totes dues parts, penso.

—Frase: “L’hi diré a la mama.”
—Abans els nens s’ho deien entre ells. Doncs ara l’amenaça és per a nosaltres: “La meva mare és de l’AFA i vindrà a parlar amb tu.” Es veuen valents, amb això.

—Hem d’agafar l’autobús a les 10 i la mare us diu: “No, el nen no ho sent. No hi arribarem.”
—Sí. És veritat. Això m’ha passat. O hi ha persones, per exemple, que no diuen “gràcies” perquè encara no senten el moment de dir “gràcies”.

—M’heu fet pensar quan dieu que es controlen molt els continguts dels llibres i ningú controla els continguts de les cançons. Poseu l’exemple de “aixeca’t la faldilla fins a l’esquena” [en castellà]. Ara us dic el que he sentit aquest cap de setmana d’un nen de set anys: “Ve el meu oncle i em trenca el cul.”
—Ja saps que cantant les coses es queden molt més… Una altra: “L’alcohol treu el dolor” [en castellà]. Com pots dir que l’alcohol treu el dolor? Jo, que no he begut en ma vida, que sóc abstèmia amb ganes… de veritat, què fem? És una bestiesa.

—I després, això sí, no cantem “Jesuset, ros i blanquet”, que podem ofendre. El políticament correcte com us afecta?
—És molt complicat. Jo vaig parlar de la guerra de la franja de Gaza. I en parlava i pensava: “Em posiciono cap a un costat”, i els deia, és que tot es pot entendre de totes dues parts. O Ucraïna. O el 8 de març és el dia de la dona. Què és el que defensem? Què és el que reivindiquem? Crec que m’hi haig de posar, en tot això, però no saps fins on. I penso, això és una escola pública. Pública és igual a política. Com vols evitar-ho?

Podeu comprar Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra de Neus Rossell a la botiga de VilaWeb

—A set anys volíeu ser mestra de música. Ara que ho sou, què ha passat que no us ho imaginàveu?
—No sabia que hi havia tanta petjada forta per part del Departament d’Educació. Veig que van canviant les lleis segons el polític que tens davant. I tot això vol dir canviar tot allò que tenies al cap, que has estudiat a la carrera, que has estudiat a les oposicions, i canviar-ho tot, per tornar a aprendre una cosa nova.

—I la canalla aprèn més o menys, ara?
—En el meu cas, aprenen més o menys igual, amb la música, però a la resta d’assignatures veig una davallada claríssima. Jo he fet matemàtiques, o castellà, i veig la diferència. Sobretot en l’escriptura, ho veig molt. Tot el nivell ha baixat moltíssim. I no és una cosa nova. Ho sabem pels estudis que han sortit, evidentment.

—I quina solució hi posaríeu?
—Canviaria les lleis. I que fossin fermes d’una vegada. No pot ser que vagin canviant cada dos per tres per culpa de qui hi hagi allà dalt. Això no pot ser, perquè hi ha unes conseqüències que després reben tots els fills i filles d’aquesta gent.

—Heu estat mai en cap escola que tingués una orquestra d’extraescolar?
—No, i m’agradaria molt.

—A l’escola rural on sou, quant de temps fa que hi sou?
—És el primer any. I serà l’últim.

—L’últim?
—Sí. Dic l’últim perquè, ja m’agradaria que no, hi estic molt bé, però, com que tinc les oposicions, et porten a una altra escola en què puguis fer les pràctiques.

—Pràctiques? Però quants anys fa que sou mestra?
—Des dels disset anys. Sí, però les pràctiques d’oposicions s’han de fer. Oposicions que són amb temari del 1993. I jo et diria una cosa molt important. No veig els mestres com a funcionaris, i ara potser se’m tiren a sobre, però m’encantaria que fos com una feina normal de les que he tingut tota la vida: si ho fas bé, et quedes, si no ho fas bé, marxes. Perquè hi ha gent que s’hi endropeix. Com que ja tinc la cadira, m’és igual. No ho suporto, això. Aquesta filosofia de funcionariat no m’agrada, la veritat. Vull dir, esforça-t’hi tant com t’hi hagis d’esforçar per continuar aquí, amb nosaltres. I ja està.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat o subratllar una idea expressada?
—Aquesta que acabo de dir ara mateix dels funcionaris. I que estic molt cansada que ens diguin això dels tres mesos de vacances. Ja pots descobrir la cura del càncer que… Sí, sí, però tres mesos de vacances!