Neus Espresate, l’exiliada dama republicana de l’edició a Mèxic

Els viquipedistes treballen molt i sovint molt bé, per sort. Dimarts 21 de febrer moria a Ciutat de Mèxic, a vuitanta-tres anys, Neus Espresate Xirau, republicana, exiliada, gran dama de l’edició mexicana. La Viquipèdia ho recollia immediatament. Pocs obituaris en canvi, per no dir que cap en català mentre escric, deu dies després. Val a dir que la creadora i ànima de les Ediciones Era, decisives per a bona part de la literatura llatinoamericana i per a la cultura crítica mexicana i les seves irradiacions internacionals, era discreta. Per descomptat que la premsa mexicana en va plena. Diria que ella no tindria tant en compte com ho faig jo –perquè ja s’ho sabia– la negligència que ara caracteritza el món cultural nostrat.

‘Sota la bandera republicana i enmig de cants rojos entonats amb gran vigor roig, flors roges, clavells i roses roges, la Neus va morir aquest 21 de febrer de 2017 i va ser vetllada pels seus amics, amorosos militants, a la Ciutat de Mèxic’, conta Elena Poniatowska, periodista i escriptora que gràcies a l’Espresate va poder publicar, fa un munt d’anys, els articles sobre la matança d’estudiants de Tlatelolco el 1968 que els diaris li havien rebutjat. I molt més, va fer l’Espresate, molt, insisteix l’escriptora, que afirma sense embuts que ‘d’aquesta petita editorial, que va anar creixent en l’ànim de la vida cultural, van sortir molts dels que avui conformen part de la gran cultura de l’Amèrica Llatina’.

Vaig tenir la sort de saludar Neus Espresate i conversar amb ella una estona en una fira del llibre a Guadalajara. Noblesa del tracte, ganes de saber coses actuals del país natal, interès genuí per l’altre, gens ni mica de donar-se importància, somriure acollidor. Anem al gra. De qui estem parlant?

Neus Espresate va nàixer a Canfranc, a les terres de l’Alt Aragó. El cognom té alguna cosa aragonesa. El matrimoni Espresate i el fill Quico hi van arribar des de Portbou, on havien nascut el pare, Tomàs Espresate i Pons, i la mare Xirau. Tomàs era un agent de duanes que primer va treballar a Portbou i després va ser destinat a aquella altra gran estació, a la Jacetània. Sindicalista de la UGT, regidor socialista de Canfranc en les eleccions del 1933, en començar la guerra Tomàs i la família se’n van cap a Barcelona. El matrimoni s’exilia a Mèxic el 1942 i quan ja hi són instal·lats fan venir els fills: la Neus té dotze anys, en Quico catorze; el tercer fill naixerà mexicà. Algunes informacions més sobre Quico Espresate, que es casaria amb Julieta Renau, filla de l’artista gràfic valencià de referència, ací.

Al DF, Tomàs es fa editor, com tants exiliats republicans catalans i espanyols que van posar el seu saber i la seva vocació política i cultural en la conformació d’una xarxa editorial llavors feble a Mèxic i que gràcies a ells es va anar constituint com una de les més fermes, sòlides i punyents des de molts punts de vista. Mèxic els va donar feina i ells van donar a Mèxic una indústria editorial moderna i, sobretot, li van donar autors, autores, llibres, literatura, pensament.

El 1960, Era es posa en marxa, al carrer d’Aniceto Ortega del DF. De les lletres capitals dels cognoms dels editors conxorxats surt el nom: E(spresate) R(ojo) A(zorín). Són el pare Tomàs, la filla Neus i els fills Jordi i Quico per la banda Espresate, José Azorín i l’artista Vicente Rojo, també barceloní, el de les precioses portades i a qui devem encara reconeixement. Vicente té el mateix nom que el seu oncle, el general Rojo, cap de l’estat major de l’exèrcit republicà espanyol. Conta l’artista Rojo que el pare Espresate va posar una sola condició per ajudar-los: que l’editorial fos formada exclusivament per joves. I així era: cap no tenia trenta anys. Rojo explica ací com la Neus se’n va fer càrrec aviat com a directora.

I d’Era surten llibres cabdals. Del pensament d’esquerra: Rosa Luxemburgo, Lukács, Gramsci, Friedrich Katz, André Gunder Frank i tants d’altres, vells i joves. De la literatura: Octavio Paz, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Sergio Pitol, Augusto Monterroso, Carlos Monsiváis, José Emilio Pacheco, Elena Poniatowska, Guiomar Rovira (la primera a escriure sobre el maltractament a les dones de Chiapas durant el zapatisme, Mujeres de maíz).

Conclou la Poniatowska: ‘Cap editor no s’ha compromès amb l’esquerra com Neus Espresate, cap no ha seguit els esdeveniments socials de Mèxic amb més passió, cap no ha publicat el que les altres editorials no gosaven. Si els estudiants de Mèxic tenen un patrimoni del pensament d’esquerra és gràcies a ella. També l’editorial Siglo XXI, amb Arnaldo Orfila Reynal [argentí d’origen], va publicar grans pensadors però ningú com la Neus per entusiasmar-s’hi i llançar-s’hi.’

Afegeixo per la meva banda que també cal comptar entre aquests editors fonamentals un altre exiliat català, Joan Grijalbo, així mateix decisiu per a l’edició mexicana i per al patrimoni del pensament.

Gràcies, Neus Espresate.