Nedar

Quan van arribar a l’illa tot se’ls va presentar com ho recordaven: les terrasses repletes de gent, els velers del port, les camises dels turistes. Ells no eren els mateixos, però: ara havien de localitzar la farmàcia, el metge de guàrdia, els gronxadors, abans de capbussar-se en les vacances.

Ara tenien un nen petit.

Quinze mesos, el seu segon estiu, encara no caminava.

En arribar al dúplex que havien llogat, l’home va fer una llista –tapes per als endolls, trampes per als mosquits, aigua mineral, verdures, fruita– i va sortir a la recerca d’un supermercat. La dona va escalfar el puré que portaven de casa i va intentar donar-lo al nen. Després el van banyar –havia vomitat a l’avió–, li van posar el pijama i van esperar fins que s’adormís enganxat al pit de la mare.

Llavors van sopar, cap a les deu del vespre, una pizza resseca, i van donar per inaugurades les vacances.

—Sortiré a nedar una mica— li va dir la dona.

—És clar, vés-hi.

Feia un forat a la sorra. El nen duia una samarreta amb protecció solar, es treia el barret a manotades i tenia la cara coberta de crema.

—Vés-hi!–li va repetir l’home, en veure que la dona, fent nanses, no acabava d’animar-se.

Finalment, sense mirar enrere, es va endinsar a la mar, pausadament. L’home va quedar-se mirant les dures natges de la seva dona. Després de parir, li havien prohibit tota mena d’activitat física. El prolapse uterí no era cap broma. El quiròfan. La rehabilitació. Transcorregut més d’un any, tornava a l’exercici suau, a poc a poc. Pilates. Hipopressius. Ara també natació.

No semblava que trobés a faltar l’esport d’elit. Ara el nen era la seva única preocupació. Havien quedat enrere el patiment, les lesions, la dieta. Enrere, també, el somni dels jocs olímpics.

Ara tenien un nen petit.

I aquest nen petit menjava sorra.

–Ep! Deixa això!

En veure que li treia l’esmorzar de la boca, el nen va començar a plorar.

–Va, anem a fer un tomb.

Amb el nen en braços, va dirigir-se cap al mar. Li va fer por la remor de les ones i va començar a plorar de nou.

–Jesús! Tenim el dia creuat avui. A veure si veus la mare, que és a l’aigua.

Però no la van veure. No estava tranquil sabent que ningú no vigilava la bossa i van tornar a la tovallola. La dona feia una mitja hora que era a l’aigua. No era una mica massa? Va intentar albirar el seu barret vermell, un cop més. Era conscient que dins l’aigua solia perdre la noció del temps, però ja devia estar esgotada. Es va incorporar i va utilitzar la mà de visera. Ni rastre del barret vermell. I el nen plorant.

–Que tens gana? Ara et donaré dinar.

Li va col·locar el pitet i va obrir el termos. El nen va mantenir la boca tancada: no volia puré, volia galetes.

L’home estava cada cop més nerviós. Es va tornar a aixecar, deixant el nen amb una galeta repleta de sorra, per mirar de localitzar la dona. Quan va tornar a seure, el puré estava escampat per la tovallola.

Es van conèixer un dia que la dona era a la ciutat de l’home per a una prova del triatló. L’opció dels jocs olímpics encara era viva i la dona no tenia temps per a l’amor. Però l’home no va desistir.

Quan va quedar eliminada dels segons jocs, l’home li va proposar d’anar-se’n a viure amb ell. Ella no podia deixar la seva ciutat, tot just acabava d’assumir el comandament de l’empresa del pare. I llavors, l’embaràs. No hi va haver cap dubte. La dona es va traslladar a casa de l’home. El primer cop que van venir a l’illa, la lluna de mel. També llavors, la dona va passar la major part de les vacances a l’aigua. Durant l’embaràs va continuar entrenant suaument, amb nàusees. L’home passava cada cop més hores a l’empresa. Entretant, amb la panxa inflada, la dona sortia a córrer, bicicleta, piscina.

Fins que a la setmana 31 van començar les contraccions i es va acabar l’esport. Repòs absolut.

El nen va arribar la setmana 38, després de quaranta-vuit hores de part. Els fòrceps. Un esquinçament de tercer grau. Setze punts a l’entrecuix. Un nen de quatre quilos.

Amb el nen a la cadireta, va recollir-ho tot i va intentar avançar a la sorra, amb el para-sol sota el braç. Amb prou feines sentia el plor del nen, notava un zum-zum a l’orella. Havien passat tres quarts d’hora des que la dona havia sortit a nedar, una hora potser, va explicar al socorrista ros. Li va descriure l’aspecte de la dona. El ros va parlar pel walkie i va dir a l’home que esperés a la caseta que feien servir per als primers auxilis. Fora, la conversa nerviosa entre els socorristes, moviment. Va veure un vaixell taronja: anaven a la recerca de la dona.

Va donar una altra galeta al nen, era l’única cosa que tenia. No li podia oferir el pit. El nen, però, estava content, jugant amb un munt de boies.

Va entrar un altre socorrista, el supervisor de la platja, i li va dir seriosament que millor que s’esperés a casa.

Es considerava a si mateix una persona decidida i estava acostumat a treballar sota pressió. Però aquella tarda, quan van arribar al dúplex i el nen, afamat, va començar a plorar per enèsima vegada, va quedar-se immòbil al mig de la cuina, sense saber cap on anar. El fill li estirava la sandàlia, però l’home no podia mirar-lo.

No. Calia posar-se en marxa. Va agafar el nen en braços i, pel costum, li va donar aigua de l’aixeta, tot i que havien acordat que a l’illa només li’n donarien d’ampolla.

No va ser un acord, sinó una decisió de la dona. Una dieta equilibrada, hàbits higiènics, bones conductes per a l’autoestima, jocs per a treballar la psicomotricitat fina. Tot en mans de la dona. Els caps de setmana, se sentia un mer amateur, deixava fer a la dona, ja aprendria algun dia observant-la.

El nen va fer un glop llarg. Bé. Animat, li va deixar una pera partida a la safata de la trona. El nen va mastegar amb ganes un tros i de seguida ho va vomitar tot: tant l’aigua com la pera.

Netejar el vòmit, donar-li aigua al nen (d’ampolla), canviar-li el bolquer i la roba, anar a buscar el termòmetre i posar-l’hi a l’aixella, recollir el termòmetre de terra i tornar-l’hi a posar, mirar els dibuixos a la tele, esperar set minuts tot agafant el nen del braç, fins que ho va veure: 37,6º. No era gaire. Oi?

Llavors, el telèfon que havia deixat al moble del rebedor va fer la cosa més temible: va sonar. Ja arribava, per tant, la notícia. Amb el nen calent en braços va apressar-se cap allà.

S’atreviria a respondre? Sí. No. Quan tenia la mà tremolosa a tocar del telèfon ho va veure: el post-it groc, l’escriptura quadrada de la dona, el cor.

Ho feia sovint, això, la seva dona: li deixava notetes d’amor per tot arreu. Però des del naixement del nen ho havia deixat de fer. I avui se li havia acudit de tornar-hi, aquella nota, en plural: us estimo.

Era una casualitat. No. Sí.

Una premonició. Sí. No.

Premeditació. No. Sí.

El temps en suspens. El telèfon no deixava de sonar. Però l’home no tenia gens de pressa. Per a què. Sabia perfectament què li dirien: que cap rastre de la dona, que calia continuar buscant, la policia es presentaria aviat a casa.

Va mirar el nen: devia estar trist, amb els ulls vermells, deshidratat, afamat i malalt.

Se li girava feina.

Traducció de Maria Colera