29.02.2024 - 21:40
La notícia que el govern de Catalunya ha impulsat el Fòrum Català per la Pau, un procés participatiu “que té el doble objectiu de promoure un pla de país de pau i enfortir el moviment de pau de Catalunya”, ha tornat a posar el focus sobre una de les moltes paradoxes del nostre país: malgrat ser una nació sense estat, ni exèrcit ni influència internacional, tenim una de les xarxes d’organitzacions pacifistes més extenses d’Occident i ben nodrida de fons públics, com descobrim cada vegada que hi ha un conflicte i surten a signar manifestos. Així, doncs, avui us proposo d’explorar una d’aquestes institucions i valorar-ne la importància, i més endavant ja parlarem d’altres.
L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat l’any 2007 pel Parlament de Catalunya i és, segons la llei, “una entitat de recerca, de divulgació i d’acció les finalitats de la qual són promoure la cultura de la pau en la societat de Catalunya i en l’àmbit internacional, i fer que Catalunya tingui un paper actiu com a agent de pau al món”. El gran impulsor en va ser Joan Saura, llavors líder d’ICV i conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, que escrivia això en una columna al Punt el 28 de novembre de 2007: “Serem els primers dins l’Estat a tenir un instrument de promoció de la pau tan potent com aquest, cosa que representa una magnífica contribució del poble de Catalunya a la comunitat internacional.” Kristian Herbolzheimer, l’actual director, defineix l’ICIP a la memòria del 2022 com “una institució que actua amb plena independència de les administracions públiques” i “una entitat frontera entre els espais institucional i social”.
L’ICIP té un pressupost d’uns 1,4 milions d’euros, que provenen gairebé íntegrament del Departament d’Acció Exterior i Unió Europea. Mirant les dades del 2022, un 54% es dedica a despeses de personal, perquè l’organisme té setze treballadors, inclòs el director. A banda de totes les figures administratives i de comunicació, n’hi ha cinc amb el títol de “tècnic en construcció de pau”. No tinc gaire clar en què consisteix aquesta feina, però deu necessitar una formació i una especialització molt grans, perquè en les últimes oposicions –els treballadors de l’ICIP són funcionaris– hi havia una sola aspirant.
De la resta del pressupost, uns 60.000 euros van a subvencions per a treballs de recerca universitaris, que sempre està bé (en teniu la llista aquí); i 60.000 més a subvencions per a projectes d’entitats sense afany de lucre, com ara Cartografías textiles de la diáspora afgana, Eines pel diàleg rural o Fills de la utopia (la llista completa és aquí). També s’atorguen tres premis: el concurs ICIP de hip-hop per la Pau, el premi ICIP Alfons Banda de treballs de recerca de secundària, i el premi ICIP Construcció de Pau. Aquest últim (que han guanyat Arcadi Oliveres, diverses associacions pacifistes del País Basc o, atenció, el Parlament de Catalunya mateix) té una dotació econòmica de 6.000 euros. Una xifra irrisòria si considerem que fa quatre dies els catalans vam pagar 80.000 euros a Judith Butler.
Si volem saber què fa exactament l’ICIP, la memòria del 2022 ens indica unes quantes fites assolides: la culminació de la tasca de tres anys de la Secretaria Tècnica de la Comissió de la Veritat de Colòmbia a Europa; la constitució de la Plataforma per la Construcció de Pau a Mèxic i impuls de la Xarxa Llatinoamericana de Dones, Pau i Seguretat; o el llançament d’una enquesta sobre convivència i polarització. També publica la revista Per la Pau (n’han sortit 41 números), i ha finançat un estudi, amb mapa interactiu inclòs, sobre la resistència civil no violenta a Ucraïna, amb accions com protestes antirusses o grafits a les parets.
En tota la seva acció l’ICIP sembla imbuït d’una ideologia utòpica que imagina un món sense guerres, conflictes ni armes, no sé si inspirat en els hippies dels seixanta o en l’optimisme tecnocràtic dels noranta. El 2016 va publicar el llibre Construir un estat segur i en pau, on es defensa que una Catalunya independent no hauria de tenir exèrcit, perquè “en el context europeu i mediterrani actual no hi ha cap estat que pugui suposar una amenaça d’agressió o d’ocupació militar de Catalunya”. I s’hi conclou que “avui tenim la necessitat, la voluntat i la capacitat de generar un nou sistema de protecció i seguretat, sense exèrcit, més efectiu i democràtic, en el marc de la creació d’un nou estat, que sigui la nostra contribució a un millor sistema de pau i seguretat internacionals”. Els catalans, sempre modèlics.
Davant de tot això, com valorem la tasca de l’Institut Català Internacional per la Pau? Per una banda, res a dir sobre les activitats amb joves, el suport a la recerca o les intervencions locals; i no ens enganyem, 1,4 milions d’euros és una quantitat insignificant dins els pressupostos de la Generalitat de Catalunya (i no faré aquell exercici de demanar quantes beques menjador són).
Per una altra, no puc deixar de pensar en l’obra del geògraf Christophe Guilluy, i més després de la fantàstica entrevista que li va fer aquesta setmana el nostre director, Vicent Partal. Hi ha millor exemple d’aquestes noves elits urbanes que una colla d’universitaris d’esquerres que han aconseguit funcionaritzar el seu activisme? Les classes treballadores catalanes paguen, via impostos, un bon sou fix i desplaçaments (420.000 euros en agències de viatges durant quatre anys) a aquests “tècnics en construcció de pau”, i els donen l’oportunitat de regar una xarxa d’acòlits ideològics per via de subvencions. I tot sense que hi hagi uns objectius assolibles, ni un retorn social clar d’aquests diners. Em recorda l’Institut d’Estudis de l’Autogovern dirigit per Joan Ridao, i que us vaig descriure en el meu primer Mail Obert.
I un apunt final. Quan es parlava de la creació de l’ICIP, Joan Saura va proposar d’emplaçar-lo al castell de Sant Ferran: “El castell de Figueres, pel que significa històricament, per ser un enclavament important de l’Euroregió i per les magnífiques instal·lacions sembla un lloc idoni”, va dir el 2004. Era una bona idea, i tenir una institució activa i setze bons sous li aniria molt bé a la capital empordanesa, però evidentment no va ser així. L’ICIP té la seu a Barcelona, al carrer d’Aragó 248, a tocar del passeig de Gràcia, perquè no crec que aquestes elits urbanes acceptessin de viure lluny de les escoles concertades de moda, els grans equipaments culturals i els restaurants on anar a fer el brunch. La ciutadella de Guilluy.
