Per bé o per mal, hi ha conceptes que simplifiquen molt la comunicació, fins i tot a costa de perdre exactitud. El nazisme n’és un. Si més no en el moment i el lloc en què escric això, ser nazi és dolent, i la paraula suscita una sèrie d’associacions negatives sobre la naturalesa humana, individualment i en grup. El nazisme és un objecte d’estudi històric i alhora un fenomen contemporani amb ressorgiments arreu d’Europa i a altres llocs.

En la literatura científica el nazisme és una mica com el porc: tot s’aprofita, ja sigui com a font de dades experimentals, com a exemple de mala ciència, de lliçó ètica o com a base per a arguments de ciència-ficció. De vegades, la diferència entre uns enfocaments i altres és petita. Per exemple, la novel·la Els nens del Brasil, que la majoria de nosaltres hem conegut a través de la pel·lícula, està escrita en un moment històric (finals dels anys setanta del segle passat) en què tot just havíem après a tallar i enganxar DNA bacterià, i ni tan sols es coneixia la seqüència d’un gen. Tot i així, la trama ressona i es podria actualitzar amb uns pocs retocs referents a les tecnologies de manipulació genètica i de fertilitat assistida.

D’altra banda, la literatura sobre mala ciència té en els nazis una font inesgotable d’exemples. La submissió de la ciència a la ideologia (que no és ni de bon tros exclusiva del nazisme) té com a conseqüència inevitable l’abandonament del rigor metodològic i, sovint, també de les mínimes referències ètiques.

Llig l’article complet al web de Mètode

Jesús Purroy és biòleg i escriptor.

Què és Mètode?