Natxo Escandell: “Un dels problemes més grans del valencianisme polític és com ens relacionem amb Catalunya”

El doctor en història Natxo Escandell (Carcaixent, 1988) acaba de publicar Ni fet ni desfet, història del nacionalisme polític valencià (1974-1978) (Afers). El títol l’ha manllevat d’una resposta de Joan Francesc Mira quan el 2017 VilaWeb l’entrevistava i li demanava una definició del País Valencià. Aquesta resposta poc concloent va animar Escandell a continuar estudiant el nacionalisme polític valencià, objecte de la tesi doctoral.

El llibre és un repàs exhaustiu de tots els grups i moviments que, abans de la mort de Franco, ja es movien per donar forma allò que l’any 1984 va ser la Unitat del Poble Valencià, que més endavant va ser el Bloc Nacionalista Valencià i ara és Més Compromís. Escandell estudia tots aquests canvis i l’evolució d’un ideari que cada volta s’allunya més de reivindicar els Països Catalans i es manté en un vaivé entre el valencianisme i la valenciania.

—Què és el valencianisme polític?
—És un potatge. No se sap ben bé. Crec que per molt que l’estudiem i l’analitzem, no trobarem mai què és el valencianisme i encara menys el valencianisme polític. Hi ha moltes maneres d’entendre’l i crec que això enriqueix el debat.

—El llibre és la vostra tesi doctoral. Quina és la hipòtesi de què partiu?
—La tesi parteix de la idea que el valencianisme polític o el nacionalisme polític valencià va tenir un moment esplèndid per a triomfar o, almenys, assentar-se, però factors externs, com ara la transició i tot allò que va implicar, i també factors interns, van dificultar que el valencianisme polític reeixira.

—Estudieu els orígens del valencianisme polític i acabeu l’any 1998, quan es crea el Bloc Nacionalista Valencià. Són anys en què no ha tocat poder. Però l’estudi el feu quan el Bloc, després Més Compromís, ha dirigit institucions i ha tingut unes quotes de poder molt importants. Això ha influït en la vostra anàlisi?
—Sí. Comence a escriure a partir del 2013 o 2014. Sense els moviments socials derivats del 15-M i sense l’auge de Compromís, dubte que hagués fet la tesi i el llibre. Quan comence, el valencianisme polític encara no ha assolit les màximes quotes de poder que arribarà a tenir, però ja s’intueix el pes que tindrà. No solament per ells, sinó perquè el bipartidisme s’ensorrava. No parle del valencianisme polític des del present, però el present influeix en el fet que en parle.

—Una de les constatacions del vostre estudi és que històricament la majoria dels valencians senten com a seua la identitat espanyola i, en tot cas, la regional valenciana. En cap moment hi ha hagut la possibilitat de capgirar aquesta realitat?
—Crec que qui ho van capgirar van ser ells. És a dir, en els anys del postfranquisme, des de la mort del dictador fins el 1977 o 1978, sí que hi havia una possibilitat. La gent sí que es percebia a si mateixa no com a valenciana amb una identitat com la que s’analitza en el llibre, però sí amb una protoidentitat valenciana que elaborada en un sistema democràtic com el que es creava en eixe moment, segurament hauria pogut eixir d’alguna manera. El que passa és que el blaverisme i la dreta van fer molt bé la seua feina. Són professionals i aconseguiren dividir la població valenciana. Sociològicament, el País Valencià, excepte en un inici en què semblava que hi havia una certa esperança d’alguna cosa nova, sempre ha sigut espanyol.

—Llegint el vostre llibre podem entendre que totes les coses que es podien fer malament durant la transició es van fer malament.
—Sí.

—I això inclou també les primeres passes del nacionalisme?
—Sí i no. Sí, perquè una de les meues hipòtesis és que el valencianisme estava molt més avançat del que la societat estava preparada per a assumir. I, en canvi, ara, la societat pot assumir un valencianisme diferent del que hi ha. Trobe que es cometen moltíssimes errades. Però en les dinàmiques habituals dels processos de transició vas a cegues. No saps quines derives jurídiques prendrà l’estat, com es conformarà, ni quina cabuda tindràs tu en aquest sistema quan, precisament, ets contrari que es cree.

—En quin moment la idea de Països Catalans de Joan Fuster comença a no ser còmoda?
—Jo diria que a finals dels anys vuitanta. Hi ha textos que plantegen que el fusterianisme ortodox no és la via que ha de prendre la Unió Democràtica del País Valencià o el Partit Nacionalista del País Valencià de [Francesc de Paula] Burguera. Ells són els primers que marquen el fet. No l’obliden, simplement, no el tracten. Segurament, del punt de vista personal, hi hauria certa connivència, però a la praxi, no. I ja en la formació de l’Agrupament, Esquerra Unida i la Unitat del Poble Valencià, el marc dels Països Catalans comença a obviar-se a partir de l’any 1987 o 1989. Per una qüestió electoral es fa una coalició amb Esquerra Unida i les posicions esquerranes prenen més importància. També veient les enquestes sociològiques i els resultats electorals, l’única manera de sobreviure electoralment era canviar la praxi. I els Països Catalans s’obvien i, fins i tot, es neguen.

—Sempre va prevaler l’eix esquerra-dreta per sobre de l’espanyolisme-valencianisme?
—Al País Valencià, sí. La qüestió nacional o d’identitat no és que no fora present en la UPV, sinó que a més no interessava. La identitat del País Valencià estava clara i era la “Comunidad Valenciana”. En el llibre plantege si hi havia una escletxa per la qual poder entrar en el joc polític. Sincerament, trobe que en els anys vuitanta i noranta, l’escletxa el valencianisme polític era inviable.

—Manuel Broseta, Emilio Attard, Fernando Abril Martorell… Són noms que van marcar la transició valenciana, venien del règim i van guanyar.
—Venien del règim i formaven part del sistema postfranquista que es creava. Controlaven el discurs. Una cosa que ha passat al valencianisme polític és anar sempre a contrapeu, sempre una passa per darrere d’allò que es diu i allò que es fa. Moltes de les crítiques que detecte i que estudie en el llibre no són crítiques a projectes de futur, sinó a projectes existents. Ha faltat una idea de País Valencià que no s’alimentara de la idea de Comunitat. És documentada en la correspondència de l’ambaixada britànica la necessitat de crear un obstacle deliberat “si no volem que el País Valencià siga una nova Catalunya”. En el document es diu que un diplomàtic britànic s’ha reunit amb un polític de la UCD a Vitòria. No en diu el nom, però, casualment, aquella setmana Abril Martorell era a Vitòria.

—El pecat original del primer nacionalisme valencià, quin va ser?
—Fugir d’estudi. La poca autocrítica que van fer als inicis i al llarg de tot el recorregut fins a finals del segle XX. Derrota darrere derrota, la culpa era del 5%, però tu no arribaves ni al 2%, pràcticament. Per tant, si no tenies representació era perquè no tenies ni un 2% dels vots. Es va fer crítica de les persones i qui controlava el partit. Són famílies, directament. A més, crec que el problema més gran que va tenir el valencianisme és que s’aprovaren unes institucions que el valencianisme defensava, però no en la forma que el valencianisme desitjava. Allò va provocar la desconnexió total. Si demanem un estatut, quan el tens, quina crítica en faràs? Ja el tens, és el que volies. El valencianisme no va fer eixa autocrítica ideològica quan era més que necessària.

—Heu parlat de personalismes. En alguns texts que recolliu al llibre es veu a la clara com van influir en la seguida dels partits o agrupacions que s’anaven creant.
—No és solament un problema del nacionalisme polític valencià. Les taifes són a totes les formacions polítiques. Per ser tan menut com era, hi havia moltes faccions. Són qüestions personals i territorials que van més enllà de les ideològiques.

—Si el PSPV no s’hagués integrat en el PSOE, parlaríem d’una altra història?
—Sí. És difícil fer història ficció, però parlaríem d’una situació més semblant a les Illes o a Galícia. A tot l’estat, els únics partits socialistes que no entren dins el PSOE són Galícia i les Illes. El nacionalisme polític, fins a finals del segle XX, continuava essent el partit socialista, en aquests territoris. Ací, entren en el PSOE. Una dada interessant: tot i que pràcticament el 80% de tot el PSPV votara a favor d’entrar al PSOE, únicament un terç de la militància continua militant-hi. La resta es dóna de baixa.

—La creació de la Unitat del Poble Valencià, la UPV, era la millor fita a què es podia aspirar?
—Sí. La UPV es crea en el moment en què es tenen menys esperances que allò passe. I va ser un èxit a l’àmbit intern. Unir tres formacions nacionalistes com el PNV, Esquerra Unida i l’Agrupament d’Esquerres i molts col·lectius locals per fer una plataforma única, primer com a coalició i el 1984 com a partir, va ser un èxit si es té en compte d’on es venia. Hi havia molta il·lusió. Moltes esperances dipositades.

—Què en resta ara, a Més Compromís, de l’ideari d’aquella UPV?
—Queden les pràctiques internes i les formes de treball. Més o menys, l’estructura del partit. Però quant a identitat, quina és la nació, no en queda res. Discursivament, l’actual Més Compromís no beu gens dels inicis de la UPV.

—En algun moment del llibre feu referència a la valencianització del discurs de la pancatalanitat.
—Avui, el marc conjunt amb Catalunya i les Balears s’obvia per complet. Des de l’any 1998, quan es crea el Bloc, és la primera vegada que ja deixen per escrit que els Països Catalans són una comunitat cultural i lingüística, però no és un fet polític.

—Tots els conflictes que hi ha hagut o hi ha dins el nacionalisme valencià vénen més per la relació amb el Principat que per la relació amb Espanya?
—Buf. Sí, crec que molts dels problemes que s’assumeixen dins la UPV no tenen tant a veure amb la relació amb Espanya com amb Catalunya. Amb Espanya era clara. El problema més gran el tenien amb eixa idea del germà major que és Catalunya. Un dels problemes més grans que ha tingut el valencianisme polític és com ens relacionem amb Catalunya, i és un tema que avui encara no s’ha resolt i no sé si és damunt la taula. Haurien de començar a plantejar-se quins lligams es poden enfortir i quins no. Amb Catalunya i amb les Illes. Estadísticament, s’ha comprovat que això no dóna vots. A més, Catalunya, d’uns anys ençà, té una altra realitat més problemàtica per al País Valencià. Per al valencianisme polític és problemàtic arrimar-se a Catalunya.

—Té un complex, el valencianisme polític?
—Sí. Crec que és un complex de ser el germà menut, i això en les discussions ha fet que callara i que acotara el cap per no molestar els uns o els altres. Per això s’ha pres la decisió d’obviar el problema. Pensen que la relació amb Catalunya sempre serà cordial, que són referents en qüestions ideològiques en termes nacionals, però no els poden veure junts. I crec que s’haurien de començar a establir lligams amb Catalunya perquè no sabem què passarà en el futur. Pots tenir relacions amb Múrcia, però si en tens amb Catalunya tens l’etiqueta de ser una cosa que, segurament, ni ets, ni vols ser o ni ho desitges.

—Sense el procés d’independència del Principat, el descafeïnament del nacionalisme valencià hauria estat tan evident?
—Trobe que, a Més Compromís, el procés d’independència l’ha afectat negativament. Una altra cosa és què opinem respecte del procés d’independència o respecte del posicionament de Compromís. Hi ha eixe complex d’inferioritat i eixa por de dir el que pensem per por que ens diguen que som certes coses. I no entenc quina por de dir-ho quan la teua formació naix d’eixos posicionaments.

—La tan anomenada tercera via és una eixida bona o un carreró sense sortida?
—Electoralment ha tingut sortida. S’ha d’admetre que eixe canvi en el discurs, eixa “joanfrancescmirització” del partit ha donat resultats. Jo sempre pregunte, sense la tercera via, hauria existit Compromís? O hi hauria hagut un primer i un segon Botànic? Jo ho dubte. Encara que siga una tercera via progressista, o una quarta via, de què parlen alguns, dubte que el Bloc haguera tingut quotes de poder. L’assimilació de la tercera via des de postures social-demòcrates, no tan esquerranes ni tan fusterianes, ha tingut un resultat.

—Doneu molta importància als resultats electorals. És la pura necessitat de supervivència electoral que ha marcat els viratges ideològics?
—Sí. Hi ha un fet que sovint oblidem, que és la necessitat de poder fer front als préstecs. La qüestió econòmica és molt important, no només en la UPV, és essencial per a entendre les derives de qualsevol partit en una democràcia occidental. La maquinària d’un partit té unes despeses i s’hi ha de fer front. En el moment en què tens i deixes de tenir, passes a tenir deutes.

—I és quan veus una reunió de Ciutadans en un McDonald’s.
—Exactament és això. Una de les coses que ha permès de sobreviure el valencianisme polític és l’ajuda de famílies de tradició valencianista que ha cedit els seus locals per muntar-hi les seus.

—Ara a Més Compromís hi ha un cert canvi generacional, això afebleix o pot ajudar a reprendre la idea de Països Catalans i de país sencer?
—Es poden donar totes dues circumstàncies. Si la gent que entra és pròxima a la gent que ho deixa, segurament continuaran les mateixes dinàmiques. Passa que aquesta gent començà a militar quan la idea de Països Catalans ja no hi era. Per tant, no ens hem d’adaptar a allò que pensàvem, sinó que hem de construir uns nous lligams amb Catalunya, una cosa nova. Dubte molt que la nova generació de líders de Més Compromís vulga eixir-se dels marges establerts. És necessària una renovació, però és necessari que ens plantegem si hi ha uns altres camins que podríem investigar.

—Arran dels resultats del 28 de maig, una de les anàlisis que va fer Més Compromís era que els seus votants havien restat a casa per un excés de puresa, diguem-ne.
—El valencianisme polític ha estat una desil·lusió per a una part del possible votant. També és cert que això no és culpa únicament de la formació, sinó de les il·lusions de la ciutadania. Molta gent es queda a casa legítimament. Pel simple fet que l’esquerra del PSOE ja existeix; tu te n’has de desmarcar. Si et vas convertint en la crossa permanent de la social-democràcia espanyola, quina diferència hi ha entre tu i un altre? Perdre eixa essència que et va fer nàixer és comprovat que no és la millor tàctica.

—Per fer el llibre heu parlat amb personatges que podríem anomenar històrics del nacionalisme polític. Alguns amb molts anys de trajectòria. Com els heu vist? Han fet autocrítica, per exemple?
—Trobe que assumeixen que era el millor que es podia fer en eixe moment. És una màxima que s’ha anat repetint. Admeten que no eren professionals, que no sabien fer les coses i això és el millor que van saber fer. Sabent que hi havia unes altres possibilitats, però es va decidir això. De crítiques, n’he trobades moltes. D’autocrítiques, em costaria, però també n’he trobades. Pràcticament tots els entrevistats acaben amb la idea que van fer el que van poder.

—Heu fet aquest llibre amb un posicionament polític obert: militant del Bloc i regidor a Carcaixent. Què heu descobert, fent-lo?
—He descobert fins al punt de deixar de ser regidor, vaig deixar de ser militant i vaig deixar d’anar a llistes. Ja sabia, ja podia intuir, què hi havia. Ara no milite i no simpatitze en alguns aspectes. Al final, milites amb les idees i no amb les persones o amb els colors. Moltes de les coses que he desitjat o no s’han complit o s’han dut a terme d’una manera errònia, pel fet o per les formes. A l’estudi he intentat de ser tan objectiu com fora possible. Trobe que s’han comès moltes errades, però també pense que sense allò que es va crear a partir del 2007, 2008, 2010, ara no faríem aquesta entrevista.

—A la introducció feu referència a una entrevista de VilaWeb a Joan Francesc Mira i a la pregunta “què és el País Valencià?”. Ell no ho acabava de definir del tot. Ara, Natxo Escandell pot definir-ho?
—[Riu] Crec que no. Crec que la millor definició, i per això el llibre es diu així, és la que va fer Mira. És un vol i dol, un sí, però no… El valencianisme polític va fent-se, però crec que no el podran desfer perquè és molt més sòlid que fa quaranta anys. En termes de Mira, crec que encara es crea, que hi ha moltes coses que no s’han tocat o perquè no es vol o perquè no ha arribat el moment. Però també és cert que el valencianisme polític o la identitat valenciana són aspectes porosos. Qui més present té a Fuster ara és la dreta, que sempre parla de Fuster. En canvi, l’esquerra, l’obvia. El terme País Valencià mateix és d’esquerres.

—Per tant, Fuster tenia raó?
—Sí. Que ens caldria una altra identitat més conservadora, més lligada a les classes dominants i a l’empresariat? Sí. Fent el llibre m’he adonat que el marc nacional només serà damunt la taula quan hi haja un eix nacional fort. I ara la dreta no el trau. Les classes econòmicament potents eren espanyoles.

—Voleu afegir res?
—Una cosa que m’agrada destacar del llibre és que molta gent hem assumit que el problema valencià ve de la batalla de València, que no és una batalla, que és un setge, ací va morir gent… Això ho assumim com una política que venia de dalt, però objectivament, és establert que s’ha de crear un conflicte. Això fa pensar que el País Valencià era molt important en el seu moment, el descafeïnen perquè no ho siga. I això hauria d’embravir molta gent i pensar que hi ha una possibilitat de fer alguna cosa. Abans, podíem ser, teníem una maquinària darrere que ens va fer la vida impossible, però ara s’ha demostrat que si es fa alguna cosa, segurament podria reeixir. El valencianisme polític haurà de picar molta pedra i ser, en moltes ocasions, extraparlamentari o fora de les institucions. Però això hauria de generar un debat per a entendre d’on es ve i cap a on es va. Més Compromís hauria de liderar moltes coses. No solament un finançament just, sinó un finançament propi. I ací, segurament, podríem tenir de cara una part de l’empresariat. Que això seria anar en contra de qüestions jurídiques? És clar, però és que d’això es tracta. Si assumeixes el marc establert, quin sentit té que lluites contra el marc si ja saps que no hi podràs fer res? El que et demanem és que lluites contra el marc establert.