Nadons ‘low cost’

Quan la paternitat és fruit d’una relació venedor-client, ja no cal posar més espelmetes: la càrrega de l’atzar pesa sobre l'única part que hi està sotmesa, en aquest cas, la dona que gesta

Marta Rojals
23.03.2022 - 18:15
Actualització: 23.03.2022 - 19:15
VilaWeb
Fotografia: Daniel Reche / Pexels.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La guerra, que ho afecta tot, també ha suposat un trasbals per a un dels negocis més puixants d’Ucraïna: el dels ventres de lloguer, tècnicament conegut com gestació subrogada. Una altra imatge que quedarà del conflicte és la del soterrani de Kíiv que es va omplint a poc a poc de nadons “subrogats” per recollir, amb les infermeres atribolades que fan torns de son per atendre’ls. De les dones que els han parit no se’n sap gaire, però ens les podem imaginar en un soterrani a banda, prou lluny dels lactants perquè l’altre cordó umbilical, el que no és físic però que també s’ha tallat al part, pugui començar a cicatritzar sense entrebancs.

La vintena de nadons de la notícia són sengles encàrrecs a l’agència més coneguda d’Ucraïna, no cal dir noms, investigada per vendre criatures sense material genètic d’algun dels compradors –la condició clau que permet d’esquivar les lleis contra el tràfic de persones en molts països receptors. Allò que és barat surt car, diu la saviesa popular, i és que entre els intermediaris més econòmics del món hi ha els d’Ucraïna: pel preu d’un SUV de gamma mitjana et poden proporcionar un nadó amb garantia de satisfacció, és a dir, sense defectes de fàbrica, i per un extra de “tot inclòs”, també pots triar-ne el sexe. Una ganga.

Per això, perquè resulta una ganga, el comissionat d’Ucraïna per als drets dels infants ja havia denunciat que el seu país s’estava convertint en “una botiga internacional de nadons en línia”. Ara mateix, s’hi compten quinze agències que han passat de provocar 100 gestacions l’any a 3.000 i pujant, per les quals les mares reben uns 15.000 euros. I és que la pobresa fa miracles. Perquè en països com Portugal, Canadà i el Regne Unit, on la gestació per substitució és legal sempre que no sigui comercial, costa moltíssim més de trobar “voluntàries” que vulguin cedir el cos per complir el somni d’uns desconeguts, el somni més bèstia i alhora el més banal de tots, el de tenir fills. Ai, disculpeu, això és antic: ara el somni és el de “ser mare” o “ser pare”, que la perspectiva també ha canviat el vocabulari, o al revés. Allò que no ha canviat tant és el desig de propiciar l’existència d’una criatura “teua”, certificada pels gens, un propiciament que sempre té un component d’homenatge a un mateix.

Doncs llogar un ventre és portar aquest homenatge al nivell màxim, és tornar aquell desig en una cosa semblant a un dret que la vida et deu, peti qui peti. És com jugar a la loteria però comprant directament el número del premi. Així, adquirint el “resultat” de primeres, t’estalvies les males jugades de l’atzar: el tràngol d’un avortament, les possibles tares o la sorpresa que en vinguin més dels esperats. La feina dels intermediaris és fer-ho possible, amb els intents que calgui, amb el “reinici” de l’operació en cas que falli, amb les proves genètiques necessàries, amb la garantia de l’èxit del procés o li retornem els diners. Ben mirat, és apostar sobre segur respecte del desig més dit i repetit entre els que esperen a la manera artesanal, aquell desig que gairebé és oració i que diu que “ens és igual què sigui, però que neixi bé”. Doncs quan la paternitat és fruit d’una relació venedor-client, ja no cal posar més espelmetes: la càrrega de l’atzar pesa sobre l’única part que hi està sotmesa, en aquest cas, la dona que gesta.

Més amunt he parlat de “voluntàries” entre cometes, donant per fet que ens enteníem. El debat ètic, moral, legal sobre la gestació subrogada comparteix molts punts, si no tots, amb el de la prostitució. Quan parlem de llogar cossos de dones pel fet de ser dones, sempre acabem empantanegats en el suposat consentiment de la part contractada als desitjos de la part contractant, siguin aquests orgasmes, o siguin fills. Tant si es tracta de vendre sexe sense reproducció, com de comercialitzar reproducció sense sexe, els arguments favorables i els contraris no s’acaben de trobar, i és lògic, perquè tots dos parteixen de categoritzar realitats diferents. L’argumentari a favor, per exemple, se sustenta en una visió unicorniana del món en què la tria lliure és la “normalitat” de la pràctica i l’explotació n’és la distorsió; l’argumentari en contra, en canvi, es basa en la realitat ara per ara incontestable que l’explotació és la normalitat, i la tria lliure –la “llibertat” d’obrir físicament el teu cos al desig de desconeguts– n’és l’excepció.

Hom diu que el desig de sucar el melindro, com el desig de tenir descendència, són instints ingovernables i que sempre hi seran, tant per tant, més val regularitzar-ne l’intercanvi comercial i problema resolt. No sé quina és la solució –només sé la que voldria jo–, però donar carta de naturalesa a la pràctica és acceptar, de facto, que endinyar-la o tenir canalla és un dret que ja hem dit que no és, perquè cap dret no pot néixer d’aprofitar la vulnerabilitat d’altri. Ara bé, i tornant al lloguer de ventres en concret: si l’alternativa al negoci havia de ser l’adopció, mau; perquè si el mercat et permet de ser pare o mare pel preu d’un Cofidis i en menys d’un any, sense més requisits d’idoneïtat ni formacions especials que el dels progenitors corrents, sense gent ficada fins al fons de la teua intimitat, sense burocràcies interminables ni esperes eternes, la (im-)possibilitat d’adoptar no és cap alternativa de res, senyores institucions del món, sinó que esdevé un incentiu per a futurs llogadors de ventres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes