L’Abat Manel Gasch i el Pare Manel Nin, Exarca dels catòlics de tradició bizantina a Grècia. (Fotografia: Abadia de Montserrat)

Vaig topar de cara amb el llibre A Quick & Dirty Guide to War: Briefings on Present and Potential Wars en una llibreria de Chicago. Devia ser a mitjan anys vuitanta del segle passat.

El títol no enganyava: el llibre és una guia que explica com es fa una guerra i una descripció de tot de guerres que aleshores ja havien passat o que podien passar, és a dir, que hi havia les condicions perquè passassen. Vaig fullejar-ne l’índex i me’n vaig endur una sorpresa total. Hi havia les anàlisis d’una trentena de guerres, totes perfectament conegudes, i entremig, exactament al capítol 14, una que en aquell moment em va sobtar a mi i tot: “Spain and Catalonia: European Tribes.” Evidentment, el vaig comprar de seguida.

El volum portava la signatura de James F Dunnigan i Austin Bay. He provat de parlar-hi, sense èxit, durant anys, encuriosit per les explicacions que hi donaven. Bay és coronel de l’exèrcit dels Estats Units i Dunnigan, un analista militar. I, sens dubte, tenien a les mans informació molt i molt precisa.

Insistesc que parle dels anys vuitanta, quan de fora estant, i gairebé de dins estant, era difícil de veure que arribaríem al conflicte on ara som instal·lats. I és per això que em fascinaven les dades més inesperades que aquell llibre presentava, en qualsevol conflicte. En el cas català em va impressionar especialment la definició de Montserrat.

Tots els capítols del llibre tenien la mateixa estructura. Una introducció, una anàlisi de les fonts del conflicte, qui hi ha involucrat, quins són els elements en joc, la geografia, la història, una anàlisi dels polítics locals i, després, les possibles estratègies de cadascú i l’anàlisi dels possibles costos de la guerra. Totes les dades que presentava el volum eren impecables i s’hi podia veure que els autors tenien a l’abast un aparell informatiu sense parangó i molta vista per a entendre les realitats més profundes. A la pàgina 281, el darrer “polític local” referenciat era Montserrat. Amb una definició digna del nivell del llibre: “Monestir a les muntanyes que hi ha al nord-oest de Barcelona. Durant molt temps, centre de la resistència intel·lectual i lingüística catalana, manté una tradició mil·lenària de guerrilla intel·lectual.” No em podeu negar que cal tenir un ull molt ben enfocat per a fer una definició d’aquest nivell.

Tot i no haver aconseguit mai que els autors m’explicassen d’on havien tret les dades que els permetien de tenir després una precisió d’aquest nivell, dels seus perfils públics hom pot deduir que van col·laborar en les simulacions bèl·liques que el govern dels Estats Units practicava i supose que practica encara avui. Concretament, en les que fa l’US Naval War College, un dels centres més influents de la marina americana. Cosa que fa suposar, ni que siga només suposar, que allí els jocs que apareixen en el llibre van prendre forma, d’una manera o una altra, en algun moment.

Ha d’haver-hi, per tant, algú que es mira amb lupa Montserrat des de Washington. I supose que ahir no li devia passar per alt la benedicció del nou pare abat, Manel Gasch, ni les paraules prudents que va dir en la primera entrevista quan fou preguntat sobre quin ha de ser el paper de la institució respecte del país i que poden sentir vosaltres mateixos en aquest vídeo.

Una darrera cosa. A molts països hi ha actors discrets, prudents i delicats, que tenen més importància al món que la que aparenten a casa. I per a qualsevol país és raonable i assenyat de respectar-los i tenir-los en consideració. Per més diferents que pugues ser d’ells, per més allunyat que pugues estar d’allò que representen estrictament. Simplement això.

 

PS1. El llibre s’ha renovat ja quatre vegades i a cada edició canvien les “guerres” de què parla. A l’edició que hi ha a la venda actualment no apareix el capítol català. La que tinc jo és l’edició original, del 1985.

PS2. Avui fa dos anys de la sentència contra el govern, la presidenta del parlament i els presidents d’Òmnium i l’ANC. Josep Casulleras Nualart ens situa perfectament on som amb el seu article “La crisi d’estat de la sentència Marchena, dos anys després“. Us recomane també el segon lliurament de “Bots i barrals”, l’anàlisi que publica a partir d’aquesta setmana cada dilluns, dimecres i divendres al vespre Ot Bou: “S’acaba el marge per a l’hidra de Junts per Catalunya“.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.