Montserrat (vist des de Washington)

  • A molts països hi ha actors discrets, prudents i delicats, que tenen més importància al món que la que aparenten a casa

Vicent Partal
13.10.2021 - 21:50
Actualització: 29.04.2023 - 16:37
VilaWeb
L’Abat Manel Gasch i el Pare Manel Nin, Exarca dels catòlics de tradició bizantina a Grècia. (Fotografia: Abadia de Montserrat)

Vaig topar de cara amb el llibre A Quick & Dirty Guide to War: Briefings on Present and Potential Wars en una llibreria de Chicago. Devia ser a mitjan anys vuitanta del segle passat.

El títol no enganyava: el llibre és una guia que explica com es fa una guerra i una descripció de tot de guerres que aleshores ja havien passat o que podien passar, és a dir, que hi havia les condicions perquè passassen. Vaig fullejar-ne l’índex i me’n vaig endur una sorpresa total. Hi havia les anàlisis d’una trentena de guerres, totes perfectament conegudes, i entremig, exactament al capítol 14, una que en aquell moment em va sobtar a mi i tot: “Spain and Catalonia: European Tribes.” Evidentment, el vaig comprar de seguida.

El volum portava la signatura de James F Dunnigan i Austin Bay. He provat de parlar-hi, sense èxit, durant anys, encuriosit per les explicacions que hi donaven. Bay és coronel de l’exèrcit dels Estats Units i Dunnigan, un analista militar. I, sens dubte, tenien a les mans informació molt i molt precisa.

Insistesc que parle dels anys vuitanta, quan de fora estant, i gairebé de dins estant, era difícil de veure que arribaríem al conflicte on ara som instal·lats. I és per això que em fascinaven les dades més inesperades que aquell llibre presentava, en qualsevol conflicte. En el cas català em va impressionar especialment la definició de Montserrat.

Tots els capítols del llibre tenien la mateixa estructura. Una introducció, una anàlisi de les fonts del conflicte, qui hi ha involucrat, quins són els elements en joc, la geografia, la història, una anàlisi dels polítics locals i, després, les possibles estratègies de cadascú i l’anàlisi dels possibles costos de la guerra. Totes les dades que presentava el volum eren impecables i s’hi podia veure que els autors tenien a l’abast un aparell informatiu sense parangó i molta vista per a entendre les realitats més profundes. A la pàgina 281, el darrer “polític local” referenciat era Montserrat. Amb una definició digna del nivell del llibre: “Monestir a les muntanyes que hi ha al nord-oest de Barcelona. Durant molt temps, centre de la resistència intel·lectual i lingüística catalana, manté una tradició mil·lenària de guerrilla intel·lectual.” No em podeu negar que cal tenir un ull molt ben enfocat per a fer una definició d’aquest nivell.

Tot i no haver aconseguit mai que els autors m’explicassen d’on havien tret les dades que els permetien de tenir després una precisió d’aquest nivell, dels seus perfils públics hom pot deduir que van col·laborar en les simulacions bèl·liques que el govern dels Estats Units practicava i supose que practica encara avui. Concretament, en les que fa l’US Naval War College, un dels centres més influents de la marina americana. Cosa que fa suposar, ni que siga només suposar, que allí els jocs que apareixen en el llibre van prendre forma, d’una manera o una altra, en algun moment.

Ha d’haver-hi, per tant, algú que es mira amb lupa Montserrat des de Washington. I supose que ahir no li devia passar per alt la benedicció del nou pare abat, Manel Gasch, ni les paraules prudents que va dir en la primera entrevista quan fou preguntat sobre quin ha de ser el paper de la institució respecte del país i que poden sentir vosaltres mateixos en aquest vídeo.

Una darrera cosa. A molts països hi ha actors discrets, prudents i delicats, que tenen més importància al món que la que aparenten a casa. I per a qualsevol país és raonable i assenyat de respectar-los i tenir-los en consideració. Per més diferents que pugues ser d’ells, per més allunyat que pugues estar d’allò que representen estrictament. Simplement això.

 

PS1. El llibre s’ha renovat ja quatre vegades i a cada edició canvien les “guerres” de què parla. A l’edició que hi ha a la venda actualment no apareix el capítol català. La que tinc jo és l’edició original, del 1985.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Mònica Batlle
Mònica Batlle
13.10.2021  ·  22:23

Molt interessant! Em moro de curiositat per llegir aquest capítol esborrat.
Gràcies

Josep Usó
Josep Usó
13.10.2021  ·  22:25

Sovint, qui mou els fils no és fàcil de veure. És molt millor per a ell i també per als seus interessos. Ara mateix, el govern espanyol no sembla ser qui en mou la major part, per exemple. I seria interessant saber a qui presten lleialtat els jutges de la cúpula judicial. Perquè de la unitat de la pàtria estrictament, no es menja. Però sempre hi ha persones concretes (actors que mouen els veritables fils) que són qui atorguen les recompenses. Molt interessant el coneixement de la situació a l’altra banda de l’Atlàntic fa trenta-cinc anys. Ells tenen poder per a moure fils, sens dubte.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
13.10.2021  ·  22:54

Si la darrera edició del llibre és la quarta (no n’he trobat cap més de recent tot cercant per internet) és de l’any 2009. Si no hi sortim és que consideraven que la situació estava més encarrilada al 2008 que al 84. Podria ser, al 2008 teníem la negociació de l’estatut que ja havia estat votat i tot, i potser des de fora la situació semblava tranquil·la. Però no quedava gaire temps per a que s’encengués la guspira que iniciés la revifada del conflicte on encara hi som.
Seria interessant saber si en una propera edició ens tenen en consideració. Continueu insistint, Vicent, a veure si podeu parlar amb els autors.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
13.10.2021  ·  23:20

Darrerament et veig un xic perdut Vicent. ¿¡I ara resulta que prens l’església com a referent!? Referent de què? Intel·lectuals? No em facis riure! Intel·lectuals, una colla de sàtrapes que no tenen prou hàbits com per tapar-se els uns als altres els seus abusos criminals?

I respecte a la referència bibliogràfica, la Catalunya de 2021 té ben poc a veure amb la Catalunya del 1985.

Aquest editorial el podries molt bé haver titulat: “El poder vist des del poder”. Uns poders dels que més ens val desempallegar-nos-en. Només et falta fer-los la reverència!

Si trobes indigència intel·lectual entre la gent amb la que parles (cosa que no m’extranya si vas a les tertúlies de Catalunya Ràdio quan fa quatre dies que dèies a l’assemblea de subscriptors que no t’hi veuriem mai), no vagis a buscar consol a Montserrat -¡per l’amor de Déu!- canvia d’interlocutors! Et costarà? Segur que sí! Però et resultarà més fàcil si deixes de cercar-los allà a on no els cal la intel·lectualitat; és a dir allà a on hi ha el poder. A on hi ha el poder potser hi trobes informació; però no necessàriament intel·lectualitat; o si més no, certament no una intel·lectualitat conseqüent i coherent. És, en tot cas, una intel·lectualitat impostada i instrumental per als interessos propis de perpetuació del poder. No serà mai una intel·lectualitat altruista ni sincera.

joan rovira
joan rovira
14.10.2021  ·  00:05

També, dins l’Església catòlica, que hauria de predicar la Doctrina Social de l’Església, que demana respectar les llibertats i drets de les persones i dels pobles. Un d’aquest poble és Catalunya. Hi ha diferències oposades.

Recordo que el 2017 que mentre Omella, com a bisbe, no ho fa. En canvi sí que ho va fer l’anterior abat de Montserrat Josep M. Soler el 2014: “Catalunya té dret a decidir”. Assenyalant la diferència castellana i catalana. (1)

Exactament, com en política, calen dos estats confrontants; no com ara contraris. També, com a Ekklesia o, assemblees convocada de cridats a parlar diferent, calen dues Conferències episcopals distintes.

Per tant, resulta tan evident que són dos pobles completament diferents, també des de l’església, que tal com apunta l’editorial, els americans ho coneguin, entenguin i construeixin hipòtesis plausibles del que passarà.

PS. (1) La politització de l’església castellana, anomenada espanyola, és una constant. Recordar com des que l’any 2009 Fratini va ser nomenat nunci a Espanya, va protagonitzar diverses manifestacions contràries i hostils a la identitat catalana, tant pel que fa a l’església, com a la societat. Fins a l’extrem de programes a la COPE i a 13TV que fomenten la catalanofòbia, i, per tant , són completament contraris als drets humans de les persones i dels pobles.

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
14.10.2021  ·  07:46

Esperem que aquesta sigui una d’aquestes persones discretes.

jordi Rovira
jordi Rovira
14.10.2021  ·  08:03

I poc a poc, s’obre el teló…
No sé pas quin és el tema. Vull dir que no em passa pas per alt el pes de l’informe americà que tan clar deixa la feblesa espanyola en allò que de forma eufemística veníem anomenant: “vertebració territorial”. I no em passa per alt, perquè sembla anar darrera de la consideració del paper polític i representatiu que té i ha tingut Montserrat. Espanya és un artifici polític que s’aguanta amb pinces. I ho sap tothom.
Cal, això sí, nas, atenció i capacitat per mantenir una mirada activa i sempre a la que salta. Com és el cas que ens relata en V. Partal. Ha de ser tan de domini públic que fins i tot el mateix estat profund espanyol, ho ha témer. I no, no és només una qüestió identitària (que ho és). El problema d’Espanya és geopolític, econòmic, de vertebració d’un model impossible tal i com el volen alguns. És doncs la història d’un impossible que més s’escanya quan més insisteix per ser la seva impossibilitat.
I en això cal perseverar, confiar, i tenir perspectiva. Res que no digués el govern que va proclamar la República Catalana.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
14.10.2021  ·  08:27

Doncs, sincerament i amb tots els perdons, no acabo d’entendre què aporta que hi hagi uns analistes militars americans que sàpiguen què és Montserrat i que els catalans tenim un greuge històric amb Castella/Espanya i que, per desgràcia i en bona part per culpa nostra, no ens n’acabem de sortir. D’altra banda, qualsevol persona que pensi en l’estat espanyol i en Catalunya com en alguna cosa més que toros i sangria (que té el seu mèrit, perquè és al quèr associen el país un 90% de la gent de fora que conec- o el Barça, tot i que ara està una mica de capa caiguda) té ara i tenia als anys 80 nombroses fonts d’informació. Igual que molts sabíem en aquell temps, per exemple, que Bayern no se sent gaire alemanya, i això sense ser estrategs de l’escola militar de West Point.

La realitat no es fa amb constructes teòrics, ni per suposat felicitant-nos que ens coneguin. Es fa amb treball i amb accions concretes. No crec que per Washington ni per cap de les corresponents potències, des de la Xina fins a Rússia passant per Anglaterra o França tinguem el més mínim interès, de moment, ni representem la més mínima preocupació. Si es descobrís un jaciment d’urani a Puigcerdà, o si desenes de milers de catalans emprenyats fessin la guitza a la policia i exèrcit i tallessin les carreteres, aeroports, estiguessin en vaga general, els funcionaris desobeissin, etc, aleshores potser si. Però de moment pensar que som alguna cosa més que una anècdota folklòrica per la majoria de grans països és ser, realment molt optimista. I més després que el 2017 féssim el mateix paper que la Brigada suïcida de l’Exèrcit Popular d’Alliberament de Judea de La Vida de Bryan. El 10O i 27O vàrem fer que els pocs estats que haurien tingut ganes de donar-nos suport o de reconèixer-nos s’ho tornin a pensar moltíssim abans de moure un dit per nosaltres. I més veient el lamentable espectacle posterior dels nostres polítics, que té pinta de perpetuar-se anys i anys fins que, solets, perdin les eleccions i acabin governant Carrizosas, Garrigas i Illas i encara sigui pitjor, si s’escau.

Que l’església és molt prudent, és font de manteniment del catalanisme, pot fer de mitjançara, té força, etc… Doncs potser sí. També és la del Cardenal Omella, no precisament un amic del procés, i la de Bergoglio, que va dient que no li donin la vara amb els catalans, i la dels maristes que permeten els abusos, etc. Per mi, sincerament, si ens ha de treure l’església d’alguna cosa o ha de negociar la nostra llibertat, faré com el penjat d’un arbre al caire del barranc de l’acudit de l’Eugenio: “Gracias, pero…Hay alguien maaaas ?”

Abans que molta gent se’m tiri a sobre, aquest no és un post derrotista. És un post realista. Jo el que reclamo és que deixem de viure de somnis d’una vegada i ens posem a treballar. Fem accions concretes, defensem la llengua, ocupem les institucions, fem fora els polítics indignes i treballem amb la societat, primer per aconseguir unitat i plantar cara, i després per fer el necessari per aconseguir ser un poble reconegut en el concert de les nacions. Fa falta molta feina, molt picar pedra i molts anys de lluita, I com més aviat comencem, més aviat ens en sortirem. Catalunya ha passat per molts atzucacs iguals o pitjors que l’actual, i els nostres pares i avis se’n varen sortir. Varen defensar la llengua, la nació, la cultura i la prosperitat i el seu llegat han estat sempre catalans irreductibles que cada cop han estat més conscients de la necessitat de lluita. A principis del segle XX, es demanava com a molt autonomia. A principis del XXI directament independència. Això seria impossible sense el treballs de les generacions anteriors, el seu valor i la seva resiliència. Fem-los honor.

Jaume Riu
Jaume Riu
14.10.2021  ·  08:31

POTENTIAL WARS
Quan encara ressona aquell aforisme tronat que tractava el procés cap a la independència de Catalunya com un afer intern, resulta que des de Washington ho veuen com una potencial guerra.
Bona troballa de Vicent Partal que ens confirma allò que ara tot se sap, i nomes cal confirmar la informació que, qui vulgui, pot obtenir des de tots el bàndols.

Antoni Amorós
Antoni Amorós
14.10.2021  ·  09:05

Molt bona anàlisi. No soc gens religiós però hem de reconèixer que Montserrat es un símbol de la Catalanitat. Per sort avui en dia tenim les xarxes socials i Internet. En fi … eren altres temps ¡¡¡¡

Mònica Vidal
Mònica Vidal
14.10.2021  ·  09:30

Ui! Sembla que l’article no ha agradat als habituals “comentaristes”. Què hi farem, no plou mai al gust de tothom.

Tornaré a entrar per veure com acaba la cosa…

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
14.10.2021  ·  09:44

Intéressant trobada.
Ara el que seria interessant és descobrir perquè, segons els autors, el tema ha perdut interès.
Clar que com diu altre subscriptor, la darrera edició és del 2009, abans de l’escàndol de la retallada de l’Estatut d’on va derivar el sentiment creixent imparable de que amb espanya no hi ha diàleg possible, la única eixida és la independència.
Com sería una edició del 2018?

D’ajtra banda no estic d’acord, és la meva opinió a la que tinc tot el dret, amb els àcids i càustis comentenaris d’algun subscriptor on sembla un atac al Sr. Partal pel tema escollit. És un tema que si no et va, ni es comenta, però per a mi ha resultat interesant de llegir.

I si, la església espanyola, la representada per la conferència episcopal, és feixista i anticatalana, és tot el contrari al que prediquen com a fonaments del cristianisme. Cap sorpresa, només cal recordar que a espanya va existir un monstre que es deia Santa Inquisició.
Però també a l’església hi ha hagut gent amb conciència, especialment la catalana que s’ha posat de banda de l’oprimit tot enfrontat-se a la seva jerarquia feixista.

Fent referència al 2017, sempre he cregut que vàrem tenir la independència a tocar, que el 3 podíem haver mantingut el control del territori, obligant a tercers països i a la UE a intervenir, però ens va faltar decisió, a més de la feina de “zapa” feta pel darrera del junquerisme, pactant amb la Soraya i aigualint per dins el formidable impuls que en aquell moment teníem.
Afegit a la docilitat amb que tota la administració, plagada de militants de partit, va acceptar el 155, era patètica.

Daniel Mir
Daniel Mir
14.10.2021  ·  12:44

No sé si Miquel Gilabert és d’ERC, ni si n’és simpatitzant o adepte, o no, però avui m’ha deixat regust de mossèn Junqueres, al que sovint comparo al bisbe del “Retaule del Flautista”, sempre repetint la estrofa: “Conformitat… Resignació… Tingueu paciència, tingueu paciència, tingueu paciència… i humilitat.”

Amando Suriñach
Amando Suriñach
14.10.2021  ·  12:53

Soc jugador de wargames o jocs de simulació.
En Jim Dunningan es considerat un dels grans disenyadors de jocs de simulació i també era analista i consultor del departament de defensa. Ara crec que esta retirat de tota activitat,té 78 anys.
Amb la segona guerra mundial tota operció militar o conflicte es feia una simulació, us poso un exemple:
https://vadebarcos.net/2021/01/09/la-watu-y-las-mujeres-que-ayudaron-a-ganar-la-batalla-del-atlantico-con-su-juego/

Pep Agulló
Pep Agulló
14.10.2021  ·  13:00

SOBRE UN COMENTARI NO PERTINENT

Certament qualsevol text s’ha de llegir entre línies el seu significat en tota la seva extensió. Però aquesta editorial interpretar-la com que en Vicent fa de l’església un referent me sembla una imputació falsa i per tant tendenciosa com la que fa Pere-Andreu Ubach…

L’editorial, senzillament una visió no catalanocèntrica del país…

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
14.10.2021  ·  15:18

Montserrat no és el problema.
El gran problema és el Govern de la generalidad constitucional.

Assemblea Nacional Catalana (ANC) acaba de denunciar:
“Després d’avaluar els primers 100 dies de govern de Pere Aragonès som conscients que el Govern NO PROPOSA UNA CONFRONTACIÓ ENCAMINADA A LA RUPTURA. La ruptura institucional no està prevista en el pla de govern”.

JORDI SANDIUMENGE
JORDI SANDIUMENGE
14.10.2021  ·  19:36

Em sorprèn un poquet la vostra sorpresa, amic Partal.
Al Departament d’Estat dels EUA, des de 1797 –any d’obertura del seu consulat a Barcelona (no pas per casualitat, el primer que van crear a Europa)– es pregunten quan s’independitzaran els catalans, i justament el 1985 Ramon Trias Fargas va publicar “Narració d’una asfixia premeditada”, on anunciava que el centralisme espanyol havia planejat lligar ben curt Catalunya amb l’arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l’escanyament financer, una bomba perversa que els nord-americans ja devien haver identificat sense necessitat de llegir aquest llibre. I lògicament, doncs, a l’US Naval War College, els editors de “A Quick & Dirty Guide to War: Briefings on Present and Potential Wars”, etc. van pensar que era un motiu de prou pes perquè els catalanets es desempalleguessin de les intoxicacions hispanocastellanes, franquistes i anteriors, així com també de la intoxicació d’una bona part de l’antifranquisme, i tot seguit abandonessin llurs il·lusions polítiques màgiques i maduressin políticament.
No cal dir que, actualment, amb les dades político-econòmico-socials acumulades a la colònia catalana, s’ho continuen preguntant, als EUA i a molts altres països.

Amir Bhular
Amir Bhular
14.10.2021  ·  21:44

National Geographic Gener de 1984, edició en anglès (encara no es feia l’ edició en castellà)… CATALONIA’S A CONTRY WITHIN A COUNTRY… Una visió mol encertada, sobre tot per l’època, de Catalunya i el seu sentiment diferenciat de l’espanyol.. També hi fa referència a Montserrat. Deu n’hi do per haver estat escrit fa gairebé 40 anys!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any